ELS FOSCOS AURIGUES DE LA POR.

ELS FOSCOS AURIGUES DE LA POR

Sí, amics, no va ser una barreja d’alcohol i pastilles. Passejava un vespre d’estiu per les ruïnes de l’antic Circ de Tàrraco i aleshores vaig relliscar per unes humides pedres per donar-me’n un fort cop al cap. Les tenebres de nou. Es quan un home recorda les seves anteriors existències. Per aquells dies jo era Raknnor, un guerrer pertanyent a la tribu kossetània i per la meva rebel.lia, el governador de Tàrraco em va convertir en l’esclau del senador Aelius, el qual valorà els meus coneixements en poesies de Virgili i Ovidi i em nomenà el mestre de les seves filles.
Com la resta de gent, el romà tenia nombrosos enemics i una nit uns assassins, punyals en mà, el volien matar al mateix llit. Aleshores vaig aparèixer jo a la cambra. Per Kronos, quin combat! Els conspiradors caigueren sota el meu acer i les lloses de marbre es tacaren de sang. Davant del meu gest, el senador parlà amb el governador per obtenir finalment el perdó. Per aquell dies jo estava promés amb la formosa Inga. Pertanyia a un salvatge poble de germànics, més enllà del Rin, i encara recordo els seus ardents petons! I em vaig convertir en un famós auriga.
Però mai duren les alegries. Corrien difícils temps per a Roma. Havia pujat al poder el terrible Neró, de qui es murmurava que havia enverinat a l’emperador Claudi. Es presentà d’incògnit a la casa del governador i, aconsellat per Tigelino, un antic bandit, el millor per acabar amb els rebels de Tàrraco era crucificar-les davant de les muralles.
-Una aposta, oh divi emperador! -vaig exclamar-. Participaré en la cursa. Si guanyo...
-D’acord i si perdeu tu també seràs crucificat
-va cloure ell rient.
Al matí següent, les quàdrigues desfilaren pel Circ entre trompetes. Al meu costat... dos aurigues de cuirasses, carros i cavalls negres. L’emperador llançà el mocador i s’inicià la competició. El meu fuet atiava els meus corcers, però els misteriosos rivals, pagats per Neró, s’apropaven perillosament per fer-me xocar contra els murs. Només sentia en la meva desesperació els clams del poble i els cascs dels accelerats cavalls. Quedava la darrera volta i els aurigues volien donar el cop, però en girar de nou es quedaren ells sols, per tant en el seu atac es trencaren els eixos de les rodes. I per l’impacte es feren miques els carros. Moriren arrosegats en la sorra! Nerò restà bocabadat i reconegué la meva victòria. Els rebels serien alliberats, però els centurions de Tigelino ja em buscaven. Avisat pel senador, vaig fugir per la nit amb Inga per Orient... La veu d’un metge em despertà.
-El cop no sembla greu.
I jo, tranquil, recordava aquella història.

Xavier Parera i Gutiérrez