Els follamics

Es veien, parlaven convencionalment, vulgar i mediocre, feien accions convencionals, vulgars i mediocres i, és clar, empesos per convencional, vulgar i mediocre el que fos follaven, per convencional, vulgar i mediocre amistat , per frec vulgar, convencional i mediocre i fot-li per frac si deixaven deutes i per ruc perquè no sortien dels engranatges convencionals, vulgars, mediocres. I per cuc (no passarien de colgats cucs) i per sac (no ple de res que no fos convencional, vulgar, mediocre).

Creure's, instal·lar-se en aquell ser i fer sostenia la buidor tan estesa que àdhuc s'havien exhaurit els ganxos si se l'hagués treta a assecar al sol. A més, la buidor pesava, trencaria la corda, en quedarien els extrems...lliures. Llavors el convencional, vulgar, mediocre entraria en pànic. Emergència no prevista. Sort -bé, dissort- que els follamics aquells no capien aquestes percepcions perquè eren subtilesa de l'ànima.

Un dia es van dedicar a ocupar-se a visitar una granja animal per allò de fer-se fotos campestres com una tal Lady Cagha, que adoraven.

-Quins porquets...més tendres!
Foto.
-Quines gallines de color gallines!
Foto.
-Quines vaques xules!
Foto
...
...

A fora hi havien taules i van degustar un entrepà de fuet, van obrir una carmanyola que contenia pollastre amb patates i un altre amb rodó de vedella. Menjaven la mort de l'orgull del que els feia quedar bé amb imatges. No despertaven. No existia consciència. Estaven condemnats al convencional, mediocre i vulgar involutiu i deshumanitzat.

Sí, la buidor enfortint-se va proclamar: no penseu pas, que us afectaria, que la vida són quatre dies. No us els amargueu ni els amagueu de fer com el que se us ha programat: convencional, vulgar, mediocre.

Va, follamics, seguiu, continueu, forniqueu l'existència, xingueu la poesia. Que el veritable sentit no és el que el convencional, vulgar, mediocre us dicta.