Els fideus de l'Adela

L'Adela va aprendre a cuinar perquè li agradava llegir. Una tarda d'estiu, després d'haver escrutat més de vint vegades el llom dels llibres de totes les prestatgeries de la casa, va tornar a topar amb el manual de receptes desllorigat que s'arrossegava des de sempre per la cuina. Li va donar voltes mirant-se'l amb desgana i amb una ganyota se'l va endur cap al jardí. Va jaure sobre la gespa amb les ombres de les fulles de les acàcies dansant-li al damunt i el va obrir a l'atzar :

"Fideos a la cazuela"

Aquest era, des de petita, un dels seus plats preferits. A casa seva només el cuinaven durant els mesos d'estiu perquè el pare, que es quedava treballant a la ciutat mentre la família estiuejava, no el podia sofrir. L'Adela va mossegar-se el llavi inferior mentre recordava la cara de fàstic del seu pare quan s'excusava de menjar-ne, tot explicant que quan ell era petit, a casa seva en feien un cop per setmana i que els havia avorrit. Així doncs, la mare de l'Adela, que s'havia acostumat a mirar la pesseta, aprofitava l'absència del marit per fer un plat barat i gustós pels seus quatre fills.

"Se frie la costilla de cerdo en una cazuela de barro, con aceite y una hoja de laurel..." .

A l'instant va notar com li pujava el regust de la cassola de fang al dors de la llengua mentre evocava el crepitar de l'oli a la cuina silenciosa de la casa d'estiu. Suspesa, per un moment, en un fil transparent i tibant, a l'Adela li va semblar sentir de lluny la veu clara de la veïna, cantant en castellà, barrejada amb el soroll de l'aigua del safareig i l'olor freda del sabó Lagarto .

"...se añade la cebolla picada, se sofríe bien y luego se agrega el tomate..."

Va pensar que en aquell context, bien no es referia a la qualitat sinó a un temps molt determinat de cocció. Quan la mare li deia a alguna amiga : "Primer fas un bon sofregit...", aclucava els ulls, avançava els llavis fent "morritos", i a l'hora, ajuntava els cinc dits de la mà cap amunt mentre deixava la frase en suspens, deixant que l'amiga imaginés un sofregit abundant, fosc, sucós i confitat. Amb el temps, l'Adela va calcular que això equivalia a una mitja hora.

"...se añaden los fideos, se echa el agua hirviendo y se dejan cocer lentamente..."

Havien de ser fideus del número dos, amb un foradet al mig (la mare sempre insistia en aquest punt quan feia anar l'Adela a comprar-ne), i grocs, perquè volia dir que tenien més ou. "Corre a l'Spar, Adela, a veure si encara és obert i em portes un paquet de fideus". Corria sola sota el sol de migdia, carrer avall, ensumant olors d'escalivada, d'arròs amb conill o d'excrement de vaca lletera i sentint dringar els coberts enmig de murmuris arrossegats. L'Adela hauria volgut entrar un moment en aquells menjadors foscos de les cases de poble, veure-hi la taula parada, aixecar la tapa de les cassoles, notar el tacte de les engrunes de pa a les tovalles, respirar l'atmosfera de vides desconegudes i tornar a sortir al carrer.

"...se retiran del fuego y se sirven en la cazuela."

Fumejaven dins la cassola i la gana dels quatre germans s'excitava amb el vapor que s'estenia, infinit, per sobre de la taula, fins a posar en una terrible evidència la buidor dels plats. La mare, amb els moviments ràpids i concisos d'una garsa, omplia els plats a vessar, i satisfeta, observava menjar els seus petits en silenci mentre tallava amples llesques de pa rodó.

L'Adela va tancar el llibre, es va aixecar de la gespa i va enfilar cap a la cuina.