Els fantasmes

Prop de la mar, encongida enmig d'altres cases de rara bellesa, trobem una caseta encisadora: fa el número sis començant per la dreta si es mira el conjunt de les cases des de la mar. Es troben enfront d'una platja que s'arrodoneix cap al centre com formant una petita badia. Als seus extrems s'enlairen altívoles roques que no deixen albirar, des de la platja, altra panorama que la mar infinita. La nostra història, que no ultrapassarà la badia, s'enclourà en la caseta encisadora.
És una caseta senzilla. A la planta baixa hi té la sala d'estar (amb una cuineta mig amagada al fons) en la qual es reparteixen algunes cadires, un escriptori amb molts papers al damunt, dues amplíssimes finestres, parets plenes de pintures i reproduccions, i l'inici d'una escala de fusta que acondueix al pis superior. Aquest té tres cambres. La més gran dóna directament al mar. Les altres dues dónen a les muntanyes que limiten la platja, muntanyes plenes de colors rojos i grocs, ara que el sol s'està ponent, i que cap pintor no podria igualar.
Avui, l'home treballa en la seva novel.la, ja fa moltes hores, assegut al seu escriptori. Viure costa poc, i els seus amics són tot el poble. Aquesta gent és feliç en la solitud, i si un dia la solitud els afeixuga, es reuneixen i parlen. El nostre home posseeix la barba més voluminosa i més llarga, i el cabell més abundós dels homes que viuen en les deu casetes, tot i que la mútua analogia capil.lar és un fet remarcable. Els seus ulls espurnegen perennement i els seus gestos són pausats: sembla estudiar d'antuvi si la seva mà dreta ha d'aixecar-se amb un gest brusc per recolzar la seva explicació, o si l'ha de deixar solta i relaxada mentre s'esplaia amb serenitat. No somriu més que molt rarament. Menja a deshores. El rellotge no li condiciona cap dels seus actes, cosa que tampoc no fa amb cap dels residents a les altres casetes. No és l'únic escriptor: n'hi ha tres més, dos homes i una dona. És alt i robust. Es passeja les nits, sol o acompanyat, algunes hores, però el cansament fa uns dies que no l'ajuda a dormir. I les escasses hores de descans s'omplen cada nit del mateix somni torbador: una selva amb tres personatges als qui no se'ls pot veure la cara. Rius, animals, arbres frondosos, silenci, i les tres ombres que caminen, s'apleguen, despareixen uns dies, i tornen. Ara i adés molt lluny, ara i adés a una distància que no sap precisar, els tres homes fan moviments, gestos i posats estranys. Sembla que ordeixin un pla. Tot és confós. En el somni, creu que conspiren contra alguna cosa o contra algú, i que aquest algú pot ser ell mateix.
Un cop despert, el rastre del somni persisteix. I esdevé preocupació. Això fa que avui, aquest matí, la seva novel.la ensopegui, s'aturi i la cregui modificable. Rellegeix unes pàgines; l'examina; comprèn que no es tracta de la correcció d'unes simples frases, sinó que la totalitat de la novel.la és buida. Així passa tres setmanes. Fa quatre anys que pot viure a les ribes d'un paradís, amb copiosa producció literària. Ara no aconsegueix que perduri.
Destemperat, intenta aconseguir el seu anterior equilibri fent-se més sovint a la mar o pujant muntanyes. En contacte amb la natura recobra l'ànim, i res no l'inquieta. Però quan retorna a la seva cadira i als seus papers, es torba i comença a recordar les nits malignes que intenten ja acompanyar-lo en la seva tasca diària. Ha decidit sortir i esplaiar-se. Unes poques passes, i el cel, i el paisatge, i el ventijol, li retornen la placidesa d'esperit. Tanmateix, vol explorar el perquè d'aquestes sensacions tossudes que no el deixen traballar, dedicant, si fos necessari, vàries setmanes a la meditació.

Ja no es queda mai a casa. Passeja per la platja, i a prop de les roques es posa a enraonar tot sol, i crida, i s'estira a la sorra i tanca els ulls com si volgués dormir-hi.
Els seus amics s'adonaren del canvi. Ell el justificà explicant que buscava noves fonts d'inspiració i que, a més, necessitava relaxar-se.

Tres setmanes foren suficients per recobrar del tot les seves esplèndides facultats. El primer dia de la quarta setmana es llevà decidit a proseguir la seva novel.la. S'assegué a l'escriptori. I es digué: "He aconseguit finalment dormir bé, cosa que no podia fer des de fa un mes. He esborrat l'empremta malsana del somni persistent. Avui ja podré continuar amb la meva creació."
A la nit, ornada per estels netíssims, una lluna impol.luta i la remor de la ressaca de les onades que entusiasmava les oïdes, caminant per la platja amb els seus amics els va sentir parlar de les seves coses i dels seus personatges, que no eren altres que els éssers de la ciutat lluitant per obrir-se pas en el camí de la solidaritat. El nostre home se sentí venturós i ho comunicà als seus amics. Ja tard, decidiren separar-se. Cansats, s'adormiren tan aviat escalfaren el llit amb el seu cos.

Es desvetllà. Quelcom d'incongruent enterbolí, amb mal presagi, la seva ment. Què havia somiat? No li costà gens de recordar dos homes, gairebé nus, sense trets a la cara, pujats a dalt d'un arbre, mirant-lo constantment de fit a fit, mentre un tercer es banyava a un riu revoltat, enjogassat, saludant-lo mentre es deixava endur pel corrent.
Intimidat, comprengué, sense saber-ne el motiu, que havia d'esquinçar el que havia escrit el dia anterior: s'aixecà d'una revolada, remogué tots els fulls emmagatzemats, i amb una manotada els féu volar espargint-los per terra. Reflexionà. Al cap de poc s'afluixaren els nervis i decidí sortir a la mar. Es reféu aviat. Enfonsà les mans dins l'aigua i saludà les aus que donaven voltes damunt seu. "Merda!", pronuncià. "Altra vegada la repetició del somni! Quina relació té el somni amb el fet de treballar en la meva novel.la? Quina relació guarda l'escriure amb la selva i aquelles tres cares sense faccions?"

Anà aviat a dormir, tot endevinant la possible reiteració del somni. Que es produí. Però al matí següent decidí continuar la novel.la. I féu el mateix els dies successius malgrat els somnis. Les cares, abans llunyanes i desconegudes, ja el rondaven ben a prop; llurs rostres ja eren reconeixedors. Tres homes al.lucinats, amb follia als ulls, amb uns senyals estranys a les galtes, reien i l'assenyalaven amb insistència. Però el nostre home, tot i panteixant, esperava una contesta al somni. Estava disposat a desvetllar el seu misteri.

Una nit, després d'angoixa reiterada, immediatament després d'adormir-se, es restablí la seqüència dels somni: els tres homes se li presentaren amb aires canibalescos i amb intenció incerta. Cridà fort i es despertà. Veié, cregué veure, tres etèrees imatges que eren les imatges del somni de cada dia; tres figures amb expressió de fanatisme encegat, amb una mirada idiota i d'odi a mort. S'enfrontà amb els tres fantasmes volants.

Pogué entendre que havia d'exterminar immediatament aquelles hòrrides criatures. I elles, que semblava que s'adonessin del que l'home tramava, anaven progressant vers ell amb envestida de mort. L'home, cercant a palpentes l'arma que tenia guardada a la tauleta de nit, aclaparat, veia propera la seva fi. Allí era l'arma: allí, a la seva mà, estava ja la pistola generosa. Disparà totes les bales amb rapidesa, dues vegades a cada figura, buidant totalment la recambra. Els fantasmes udolaren amb histerisme, engrandiren els seus ulls descomposats i, plens de terror, desapareixeren per la finestra deixant darrera seu, en el sòl de l'habitació, un bon nombre de gotes de sang que l'home no voldria netejar en molts anys.