Els fantasmes de la òpera.

El remodelat Gran Teatre del Liceu guarda l'estètica burgesa del passat. Els que tenim aquesta malaltissa costum de fantasiejar, podem pressentir la inquieta mirada d'en Santiago Salvador, el 7 de novembre de l'any 1893, diada de la inauguració de la temporada, mentre es desenvolupava el segon acte del "Guillem Tell", d'en Rossini i treia les dues bombes que llençaria a la platea. També intuïm la mirada esgarrifada de unes quantes Mariones Rebull, davant del resplendor de la foguerada i l'espetec que silencià l'orquestra i la veu dels cantants. Tanmateix, i sense tintes tan dramàtiques, es poden evocar les mirades còmplices dels amants, les pitreres opulentes i enjoiades, i els blancs colls emmidonats dels cavallers, que tot parlant de la sublim ària que els ha dedicat la diva, intenten col·locar al client aquella partida de cotó americà que ja podria ser que aviat baixés de preu si els americans no s'embolicaven aviat a entrar a la Guerra Europea. Ah. Aquell era el vell i burgés Liceu dels nostres avis, molt diferent del d'ara !.
El d'avui és diferent:
Som a l'entreacte del dia de la inauguració de la temporada, el dimarts dia 11 de novembre del 2008. Anar un parell de cops a l'any al Liceu i al Camp del Barça, no fa mal a ningú; ajuden a fer país i a que un hom es senti integrat culturalment a aquesta Barcelona cap i casal de la Catalunya; és una sana costum que crec que caldria fomentar.
És l'entreacte i per imperatiu conjugal, aprofitem i baixem del proletari cinquè pis a la Sala dels Miralls per tal de barrejar-nos amb la gentada que paladeja una copa de cava i fa un mos.
Allà ja es veu que les coses han canviat molt. Ja no s'hi veu aquella barreja de alta burgesia i rància aristocràcia mudada i perfumada dels anys del modernisme. Ara s'hi troba una bona mostra de la nova classe dirigent emergent: Nois i noies estudiants de la Pompeu i Fabra amb vestit informal, junt amb senyors de fosc i llaç al coll que conversen animadament amb antics "progres"que es resisteixen a abandonar l'estètica dels anys de combat i marihuana i vesteixen texans i botes de cowboy. Un munt de cares conegudes desfilen com en una gran pantalla: Consellers de la Generalitat, líders sindicals que tot just han sortit de la darrera manifestació pels acomiadaments de la Nissan, coneguts opositors polítics aspirant a governar, regidors de l'Ajuntament, mossos d'esquadra de paisà, algun escriptor de fama, tertulians dels "Matins de Josep Cuní", actors i actrius d'aquells inacabables serials de la TV, presentadors i presentadores, senyores de bon veure, repartint caigudes d'ulls, velles conegudes sopranos lluny de la seva millor forma, i alguna d'aquelles cares que et fan dir: "Ostres; aquell paio el conec i no sé pas de què".
Els miracles de la cultura subvencionada han portat que la burgesia confraternitzi amb la vella esquerra i l'amo i el dependent es mirin, amb un somrís satisfet, mentre xarrupen la copa de cava del Penedès.
En definitiva: un microcosmos que bull com un vesper, amb riallades i aquell brogit cacofònic de les multituds. La nova classe dirigent. La "cremme" de la "cremme" confraternitzant amb la patuleia. La Bella i la Bestia, Tarzan i la mona Xita de la maneta i menjant entrepans i bevent cava. Es fa evident que allà només han passat per taquilla mitja dotzena de desgraciats del cinquè pis, com nosaltres.
Aquesta liberalitat i tan democràtica disbauxa no sé pas com se la deuen prendre els fantasmes d'en Santiago Salvador i les seves víctimes, quan ho deuen veure des dels daurats i barrocs guixos del sostre, on és evident que hi estan amagats.

Per tan joiosa jornada d'inauguració, han triat "Le nozze di Figaro" de Mozart. Un escumejant "divertimento" amb una certa càrrega social, basat en una obra de Beaumarchais, que vaticina, en acabar el segle XVIII, la decadència de la aristocràcia, burlada i superada per uns servents que la saben més llarga que ells i eludeixen, amb mil embolics, la legítima pretensió, a l'època, de que el Comte d'Almaviva exercís el dret a estrenar la recent casada esposa d'en Figaro.
Encaixonat a la petita localitat del cinquè pis, no puc evitar un somriure quan l'Antoni Ros-Marbà agafa la batuta i enceta els compassos del tercer acte. La força de la música de Mozart silencia tot aquell enorme espai, on seuen, ben a prop els uns dels altres, els Comtes de Palma, un líder d'un sindicat de classe, un ministre socialista i uns dirigents de la patronal, en beatífica harmonia.
Una soprano refila una ària sublim que ens porta a tots al setè cel de la felicitat.
Podem estar tranquils: No sembla pas que pugui haver-hi cap Santiago Salvador disposat a tirar cap bomba a la platea. Avui per avui, seria com tirar-se pedres al propi terrat.

Barcelona, 11 de novembre de 2008.