Els fantasmes de la òpera.

Un relat de: Alberich

El remodelat Gran Teatre del Liceu guarda l'estètica burgesa del passat. Els que tenim aquesta malaltissa costum de fantasiejar, podem pressentir la inquieta mirada d'en Santiago Salvador, el 7 de novembre de l'any 1893, diada de la inauguració de la temporada, mentre es desenvolupava el segon acte del "Guillem Tell", d'en Rossini i treia les dues bombes que llençaria a la platea. També intuïm la mirada esgarrifada de unes quantes Mariones Rebull, davant del resplendor de la foguerada i l'espetec que silencià l'orquestra i la veu dels cantants. Tanmateix, i sense tintes tan dramàtiques, es poden evocar les mirades còmplices dels amants, les pitreres opulentes i enjoiades, i els blancs colls emmidonats dels cavallers, que tot parlant de la sublim ària que els ha dedicat la diva, intenten col·locar al client aquella partida de cotó americà que ja podria ser que aviat baixés de preu si els americans no s'embolicaven aviat a entrar a la Guerra Europea. Ah. Aquell era el vell i burgés Liceu dels nostres avis, molt diferent del d'ara !.
El d'avui és diferent:
Som a l'entreacte del dia de la inauguració de la temporada, el dimarts dia 11 de novembre del 2008. Anar un parell de cops a l'any al Liceu i al Camp del Barça, no fa mal a ningú; ajuden a fer país i a que un hom es senti integrat culturalment a aquesta Barcelona cap i casal de la Catalunya; és una sana costum que crec que caldria fomentar.
És l'entreacte i per imperatiu conjugal, aprofitem i baixem del proletari cinquè pis a la Sala dels Miralls per tal de barrejar-nos amb la gentada que paladeja una copa de cava i fa un mos.
Allà ja es veu que les coses han canviat molt. Ja no s'hi veu aquella barreja de alta burgesia i rància aristocràcia mudada i perfumada dels anys del modernisme. Ara s'hi troba una bona mostra de la nova classe dirigent emergent: Nois i noies estudiants de la Pompeu i Fabra amb vestit informal, junt amb senyors de fosc i llaç al coll que conversen animadament amb antics "progres"que es resisteixen a abandonar l'estètica dels anys de combat i marihuana i vesteixen texans i botes de cowboy. Un munt de cares conegudes desfilen com en una gran pantalla: Consellers de la Generalitat, líders sindicals que tot just han sortit de la darrera manifestació pels acomiadaments de la Nissan, coneguts opositors polítics aspirant a governar, regidors de l'Ajuntament, mossos d'esquadra de paisà, algun escriptor de fama, tertulians dels "Matins de Josep Cuní", actors i actrius d'aquells inacabables serials de la TV, presentadors i presentadores, senyores de bon veure, repartint caigudes d'ulls, velles conegudes sopranos lluny de la seva millor forma, i alguna d'aquelles cares que et fan dir: "Ostres; aquell paio el conec i no sé pas de què".
Els miracles de la cultura subvencionada han portat que la burgesia confraternitzi amb la vella esquerra i l'amo i el dependent es mirin, amb un somrís satisfet, mentre xarrupen la copa de cava del Penedès.
En definitiva: un microcosmos que bull com un vesper, amb riallades i aquell brogit cacofònic de les multituds. La nova classe dirigent. La "cremme" de la "cremme" confraternitzant amb la patuleia. La Bella i la Bestia, Tarzan i la mona Xita de la maneta i menjant entrepans i bevent cava. Es fa evident que allà només han passat per taquilla mitja dotzena de desgraciats del cinquè pis, com nosaltres.
Aquesta liberalitat i tan democràtica disbauxa no sé pas com se la deuen prendre els fantasmes d'en Santiago Salvador i les seves víctimes, quan ho deuen veure des dels daurats i barrocs guixos del sostre, on és evident que hi estan amagats.

Per tan joiosa jornada d'inauguració, han triat "Le nozze di Figaro" de Mozart. Un escumejant "divertimento" amb una certa càrrega social, basat en una obra de Beaumarchais, que vaticina, en acabar el segle XVIII, la decadència de la aristocràcia, burlada i superada per uns servents que la saben més llarga que ells i eludeixen, amb mil embolics, la legítima pretensió, a l'època, de que el Comte d'Almaviva exercís el dret a estrenar la recent casada esposa d'en Figaro.
Encaixonat a la petita localitat del cinquè pis, no puc evitar un somriure quan l'Antoni Ros-Marbà agafa la batuta i enceta els compassos del tercer acte. La força de la música de Mozart silencia tot aquell enorme espai, on seuen, ben a prop els uns dels altres, els Comtes de Palma, un líder d'un sindicat de classe, un ministre socialista i uns dirigents de la patronal, en beatífica harmonia.
Una soprano refila una ària sublim que ens porta a tots al setè cel de la felicitat.
Podem estar tranquils: No sembla pas que pugui haver-hi cap Santiago Salvador disposat a tirar cap bomba a la platea. Avui per avui, seria com tirar-se pedres al propi terrat.

Barcelona, 11 de novembre de 2008.

Comentaris

  • 5è aniversari!!![Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 11-01-2009 | Valoració: 10

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • velles conegudes sopranos lluny de la seva millor forma[Ofensiu]
    MARITERRÀNI | 19-11-2008 | Valoració: 10

    Bon dia Alberich!
    M'ha cridat el nom del teu relat on inclous una paraula per a mi molt estimada.L'ÒPERA. Malgrat ha estat una opció a la que no he volgut dedicar-me, tot i tenint familia al Cor del Gran Teatre del Liceu i havent travat amistat amb mestres que hi van esser en el seu moment, i companyes que ja en formen part, si que voldria puntualitzar-te un incís, que no puc deixar escapar, donat que també he tingut "la sort" de gaudir de "l'espectacle "que tant be descrius, en el teu relat. No del passat però si de no fa tant.Vull trencar una llança per a les joves promeses que s'estan instaurant actualment en el món de l'òpera. Gent jove amb molt bona veu que es troba també afectada per aquest dia a dia que vivim. Politics,gent de TV, comentaristes, crítics...en fi: EL PÚBLIC que gustosament paga per escoltar!I que al cap i a la fi ,com nosaltres mateixos, son els qui decidèixen si el Liceu es mereix aquest NOM tant representatiu de , ja no només de la burgesia Catalana, si no de la Societat Catalana, que pot assistir-hi com si anés al teatre Nacional.


    Les meves felicitacions per tant acurada descripció.

    MARITERRÀNI.

  • Molt bons retats.[Ofensiu]
    JOANPG | 18-11-2008 | Valoració: 10

    He gaudit llegint la maravellosa descripció que fas del vell Liceo, de les Mariones Rebull de l'època i de l'anarquisme destructor i fred que va senyorejar-se (curiosa coincidència) d'uns anys tristos i per recordar, com els que vindrien més tard, que tampoc s'han d'oblidar com intenten alguns.
    La descripció del Liceo actual, planera i senzilla però genial, la considero un relat molt bo.
    I el final del teu escrit molt aconseguit. Gràcies per fer-me passar una bona estona.
    He oblidat la crisi i els problemes actuals, recordant història i copsant la democràtica assistència a la creme de la creme dels antics nobles i senyorals empresaris.

    Una forta encaixada de JOANPG.

  • Que les fronteres es difuminin[Ofensiu]
    M.Salles | 15-11-2008 | Valoració: 10

    deu ser un símptoma de bona salut social, em sembla. De democratització "cultural", si més no al Liceu.

    Tens raó: aquí no hi haurà cap Santiago Salvador.
    Però em temo que tan sols deu ser que som al lloc equivocat. Ara el Liceu no deu aglutinar la "flor i nata" de la ciutat. Per buscar aquesta flor i nata burgesa no sé pas on hem d'anar... (senyal que no en sóc part)
    Ara, això no vol dir que no hi hagi alguns personatges que es mereixerien alguna bona bomba anarquista... (Ui! No em feu cas ara, ja no sé què em dic, que la violència tan sols genera violència!!!)

    M'agrada el joc de mots del títol.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alberich

39 Relats

204 Comentaris

31968 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.