Els episodis

Un relat de: Daniel N.

L'angoixa penetrava dins el cos d'en Jonàs. No se'n podia desfer, tot el seu cos bategava, no només el seu cor. Les seves idees s'acceleraven, tot concentrant-se. Era una situació sense sortida, per bé que en Jonàs sabia que en tenia una, i no gaire allunyada.

En Jonàs passava aquests episodis amb relativa facilitat. No l'interessava capficar-s'hi massa. Els deixava passar i prou. La vida era plena d'episodis, de coses que no agradaven, de moments desagradables, de males paraules, de poca concentració, d'abandonament en certa manera.

En Jonàs s'abandonava als seus pensaments. Si havien de ser d'angoixa els havia d'aprofitar al màxim. Al capdavall l'angoixa era un privilegi que no tothom tenia. L'angoixa indefinida i densa, la que l'emplenava de dalt a baix. L'angoixa d'adonar-se per uns moments de si mateix.

Perquè l'angoixa, l'episodi, el deliri, era un adonar-se de si mateix, prendre consciència, i desesperar-se. Les accions dels altres sovint excitaven aquests episodis. Les accions malintencionades, intencionadament negatives, el trastocaven, quan en prenia consciència vivia un devessall d'emocions de tota mena.

Perquè dins l'angoixa el seu cap barrejava totes les emocions. L'amor, la tendresa, la ira, l'odi, la simpatia, l'antipatia. Tot quedava reduït a un sentiment únic que ho emplenava tot. En Jonàs no se'n podia desfer fàcilment. Havia de passar el temps, les estones de bloqueig l'ajudaven a comprendre's millor.

Val a dir que en Jonàs no tenia un gran interès per conèixer's a si mateix. Podia seguir vivint sent per a ell mateix un perfecte desconegut. Es mirava al mirall i amb prou feines es reconeixia. Eren les coses de la marginalitat, de viure una idea de si mateix que no s'ajustava del tot a la realitat.

Perquè els episodis eren consciència. I el que hi havia entre els episodis era oblit o inconsciència. Tothom preferia la inconsciència al seu parer, menys quan es tractava dels altres i aquests altres eren una molèstia d'alguna manera. Aleshores era que es demanava consciència.

En Jonàs havia après a no destacar en excés. Passar desapercebut era la seva millor defensa. Els episodis ajudaven en aquesta tasca. Una persona bloquejada per l'angoixa podia passar per distant o altiva. En Jonàs sabia que la seva parquedat podia ser malinterpretada.

Però al capdavall, qui el malinterpretés era persona que no mereixia les seves paraules, ni les seves confidències. En Jonàs es meravellava de la importància que hom donava a la paraula, la més gran de les invencions humanes, fora de la qual res no existia.

Això no era veritat, perquè més allà de les paraules hi havia les idees, algunes d'inefables, i les fórmules i les lògiques, sovint inexpressables amb les paraules. El llenguatge de la paraula no era ni de bon tros l'únic i universal. Tanmateix qui dominava la paraula dominava el món.

Pel que fa als episodis, en Jonàs els deixava passar si eren lleus. Si eren forts prenia el remei. La qüestió era no patir per davant de tot. L'èxit o el reconeixement, el gaudi total de la vida, amb tots els seus ressorts, les recompenses del treball i totes aquestes coses podien esperar.

La millor recompensa per a ell era la serenitat, superar els episodis i ser feliç. Per tal d'aconseguir-ho posava tot el que podia de la seva part. La parquedat era una part important. Saber dir que no, també. Hi havia molts camins cap a la serenitat interior.

Per altra banda trobava que persones molt serenes eren massa intransigents en el seus plantejaments. La serenitat els conduïa a considerar-se ells mateixos un model a seguir, en aspectes del tot irrellevants i personals. En Jonàs no volia ser d'aquesta mena de persones serenes.

És cert que els episodis li hi impedien. Tenir episodis l'incapacitava i alhora el protegia. Sabia que no havia de ficar-se en merders en els que per altra banda no tenia cap necessitat de ficar-s'hi. Ni lluitar lluites que no eren les seves, ni provar d'imposar-se de totes totes.

Així, en la lluita de personalitats, ell assentia i obeïa, tot el que podia. I s'allunyava de les situacions de risc, les que podien generar un episodi, una angoixa, tan desagradable, i deixava que els seus deliris personals li proporcionessin les dosis d'èxit o reconeixement que en realitat no tenia.

Abocar-se en la veritat, fer les coses sempre de veritat, sempre en companyia, sempre amb públic, sempre amb audiència, li semblava una pèrdua de temps. L'esforç de voler imposar la pròpia personalitat un passatemps absurd. Imposar una llengua perquè un la parla, una bajanada.

Però les personalitats hi eren arreu. En Jonàs sabia que s'hi hauria d'enfrontar, acarar-s'hi fins i tot. Que per defensar allò seu hauria d'entrar en la brega, batallar i lluitar fins a aconseguir la seva porció de recompensa. El cas era que no tenia les armes més adients.

Les seves espases no ferien com la dels altres. Per això havia de recórrer a una certa astúcia, a la selecció de les seves activitats, a la selecció de les seves amistats i afinitats. Havia d'envoltar-se d'un món conforme a la seva manera de pensar, i fugir de les dissonàncies.

Així evitava els episodis. En Jonàs fugia compulsivament de l'enfrontament directe. Sempre hi havia maneres de cercar-se el seu raconet, allà a on ningú no el molestés excessivament, i minvar així el poder de l'angoixa, amb els seus episodis sovint inoportuns.

És cert que vivia en certa manera dominat per les seves limitacions. Abans de fer quelcom pensava com l'afectaria, i eren tantes les seves nèures i les seves antipaties que la major part de coses que se li oferien eren rebutjades immediatament. En Jonàs però no renunciava a tot.

En algunes activitats no corria cap perill de caure en estats d'excessiva excitació, en la barreja de sentiments, en l'odi al front, martellejant, observant les conductes que li semblaven inapropiades o discutibles, o de les que senzillament no volia participar, posar el seu granet de sorra.

La selecció d'activitats doncs el conduïa a estats de pau interior cada cop més forts. De tant en tant endegava una lluita per aquest o aquell tema, però sempre amb serenor i cautela. No volia tacar-se de sang en les seves bregues, ni volia ser gaire feridor.

Observava com els dirigents d'algunes organitzacions les pervertien i divertien el seu significant tot transformant-les. Veia com les personalitats s'imposaven al bé comú o a l'interès majoritari. Observava també que els més excèntrics o mal integrats eren els primers en aspirar a aquests llocs.

En efecte, la persona relativament marginada sense cap poder no podia fer res perquè la seva marginació esdevingués norma. Necessitava el poder, s'havia de sacrificar pel poder. Així les persones amb idees especialment particulars, però prou generals, que creien participar de quelcom més gran, vivien assedegats de poder, i un cop l'havien obtingut no estaven disposats a perdre-ho fàcilment.

Era la matisació, origen segur de la majoria d'angoixes d'en Jonàs. Perquè una cosa era dir que sí d'entrada, i una altra que aquest sí es convertís en una afirmació de fet, recolzat per accions i finalment materialitzat. El dirigent deia: sí, però només formalment.

Així la lluita del poder era la de transformar-se en superfície sense transformar-se en el fons, conservant intacta la lluita primera, la que movia la persona a ser ambiciosa i tenir el poder. El model de món i de societat del poder no canviava, per molt que canviés la seva aparença.

Aquest era un principi de desesperació per en Jonàs, que observava que les seves crítiques no traspassaven la superfície, que en el fons no hi havia canvis. Que s'esperava fins i tot captar nous adeptes per a la causa quan ja no es podia enganyar els antics, percebuts sovint com una nosa.

Era el proselitisme rotatiu dels qui defensen idees enconades i irrenunciables. En Jonàs trobava aquesta defensa un pel absurda, no pas les idees enconades o irrenunciables, sinó la seva propugnació i la seva imposició. Perquè en fi el futur era un desconegut per a tothom.

Així, en Jonàs iniciava les seves angoixes. Els rajos clars del sol del migdia penetraven a la seva cambra, l'escalfaven per un cantó i el cridaven a desposseir-se de roba. Les angoixes podien esperar una mica, tot i que fet i fet s'acabarien materialitzant.

Perquè darrera una situació desesperada sempre hi havia raons desesperades, les quals no es podien resumir en termes estrictament normals. En Jonàs sabia que darrera de cada crit hi havia una angoixa, i que l'angoixa era la consciència d'estar fent quelcom equivocat.

Quan en Jonàs s'ajudava que estava ajudant a una causa enverinada, que estava enriquint una persona sense ètica, o directament malvada, quan notava que estava recolzant implícitament criteris que rebutjava, que no eren els seus i que eren fins i tot oposats, aleshores s'angoixava.

L'angoixa doncs era una reacció del seu sistema ideològic, que no podia assumir el que era evident. Val a dir que en Jonàs se sentia tractat sovint com un babau. Notava que les paraules eren unes i les accions unes altres, i que poc tenien a veure ambdues més que formalment.

Hi havia veritables experts en separar el fons de la forma, i en donar al mateix fons mil-i-una formes per tal de fer aquest fons vendible a mil llocs. Però en Jonàs no s'amoïnava gaire. No tenia perquè fer-se mala sang de les intencions ocultes, de les directrius secretes, de les estratègies amagades.

Al capdavall, defensar certes causes era del tot absurd, una derrota en si mateix, en tant que aquestes cause ja eren mortes d'entrada. En Jonàs ho sabia de les seves causes, les defensava per inèrcia, sense gaire convenciment. El futur havia de destruir totes les causes, de ben segur.

Els episodis el defensaven d'adherir-se amb massa convicció a cap causa. Cercava sempre causes relativament perdudes, o dubtoses, causes que no creessin perill, que no fossin percebudes com a una amena
ça, eren causes tranquil·les de defensa pausada.

Defugia les causes massa punyents, les llengües massa actuals, massa lluitadores, les ideologies massa influents. Tot per defugir els episodis, que no eren bons amics ni bons companys. I per aquesta raó sempre provava d'envoltar-se d'una relativa dolçor, i de persones tranquil·les i pausades.

En Jonàs trobava absurd entestar-se a destacar, a lluir, a sobresortir. Sempre que sobresortia l'amenaçava un episodi. Havia de renunciar aleshores, a tenir influència, a ser pres en consideració excessiva, a fer quelcom que no fos entretenir, si és que ho feia.

Els episodis en certa manera el dirigien. El manaven i li deien el que podia fer i el que no. Potser, per a les ments autoconvençudes del seu individualisme, això podia semblar un lligam massa fort, un esclavatge. Per en Jonàs no ho era. La seva química corporal era excusa per a la seva tranquil·litat vital.

Perquè en Jonàs poques vegades s'excitava, ni s'encegava, ni es barallava, escridassava o era escridassat. Sempre tenia per jutgessa l'angoixa, sempre l'aconsellava fugir de l'enfrontament, i si era inevitable patir-lo com una agressió, i oblidar-lo després.

Pel que fa als episodis, aquests estaven més o menys controlats. En Jonàs havia après a manegar-los, amb una barreja d'autocontrol i ajudes externes, accions puntuals i conegudes i autoconeixment. En Jonàs sabia el que no podia fer, i directament no ho feia.

Així doncs els episodis eren en certa manera una anècdota per en Jonàs, que sabia com acarar-los, com modificar-los i fins i tot com aprofitar-los. Tenia eines suficients perquè no fossin un problema insuperable. En Jonàs recordava els temps en que si que ho era.

Aleshores es deixava dominar per l'angoixa, intentava fer el que no havia de fer, el que no era recomanable de fer, el que havia d'aprendre a renunciar de fer. De fet la seva vida no era grisa o trista, només perquè hagués de renunciar a tot un seguit de normalitats.

La seva vida era plena i satisfactòria, perquè la seva renúncia li havia obert les portes a noves possibilitats, i no totes estrictament espirituals. Coses ben materials i ben quotidianes, que abans passava per alt. Els seus ulls havien après a mirar d'una altra manera.

Així en Jonàs passava per alt els episodis, tot cedint-los la seva importància quan es presentaven. Si era el moment de prendre determinacions les prenia, si era el moment de fugir ho feia. Hi havia persones que no fugien mai, ell no, quan calia fer-ho, ho feia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273949 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.