Els enamorats

El soroll llunyà, la tendresa del moment. Triar no és ser lliure. Això pensava l'enamorat al costat de la seva estimada, al peu del penya-segat, esguardant amb obstinació el perfil del rocallam. No era alt i ros, com ella hagués preferit, en somnis impossibles, perquè en el fons el desitjava ell, i ningú altre.

Les hores impossibles passaven, ningú no s'excitava per la presència de la parella a la sora. Els moments s'aturaven, passaven lentament, com en processó, a dalt del penya-segat alguns llençaven pedres. Cap d'elles no tocà la parella, que semblava beneïda per alguna deïtat en desús, condemnada per l'oficialitat a romandre en un segon pla, a deixar-se veure només en indrets amagats, a no ser protagonista. La parella tampoc no era protagonista.

Ell hauria volgut ser alt i ros, com a ella li agradava, però tenia por de ser embafador. S'estimava més com era, i com ella l'estimava, perquè sabia de la seva devoció, que ell tenia envers ella, i tots dos s'enconjuntaven de meravella, sense necessitat de canviar-se. Les paraules sempre feien curt, només les mirades, i les carícies, podien descriure l'emoció que sentien, l'un al costat de l'altre, en un espai infinit de benaurança, tocats per la vareta d'un antic Merlí, que els beneïa, en una llengua morta i oblidada, massacrada pels afanys imperialistes. Ells no claudicarien, però, a la temptació d'oblidar el seu amor. Havia de ser per sempre.

"Sempre t'estimaré, i no hi haurà res que m'aturi per estar al teu costat, perquè tu ets la llum, i el calor, i el recer, de tu només espero bondat, vull que sàpigues fins a on arriba la meva dedicació a tu". L'enamorat llençà una pedra amb totes les seves forces, que s'enfonsà en les aigües del mar uns segons després, no era gaire lluny, no era l'altra punta del món, però era prou lluny. Ella estava satisfeta.

"Trobo en tu l'aire, i en l'aire trobo la densitat, i em sembla quel que respirava era mel agre, i que amb tu respiro perfum de flors, al teu costat, a tocar de tu, gratant-te l'esquena, pessigant-te les cuixes, tu ets el miracle que jo esperava. Ho saps i te'n aprofites, coneixes la meva debilitat, que ets tu. I ningú altre". L'enamorat es desfeia com el sucre conglomerat en veure els ulls pietosos de la seva estimada, que s'arrepenjava de les seves cames amb delicadesa, i li tornava les carícies, els pessics i les mossegades. El seu joc era ingenu. Ningú no podia prendre mal en aquelles criaturades. Ningú els enviaria exèrcits, ni forces d'assalt, podien estar-ne segurs.

Al lluny, un vaixell encenia les seves llums, per tal de fer-se veure, dels altres vaixells, de les persones de la costa, per fer-se notar ufanosament. La parella mirà les llums compadida, perquè tanta energia? Perquè voler arribar tan lluny. La felicitat ells la tenien l'un al costat de l'altre, a tocar de la mà, només allargar-la i acaronar el fruit. No havien de fer res especial, només mirar-se. L'enamorat tragué una flauta de canya.

El seu só vellutat emplenà de melodies suggeridores la sequedat humida de la platja, pel vent, per la llunyania contraposada de l'aigua, per la quantitat de roba, per moltes raons. La flauta sonava com un ocell captiu, perquè el seu executor ho era, dels flaires humans de la seva companya, de la que no volia separar-se. La flauta concentrava tot el seu sentiment, el feia sentir un ésser alat, que podia apropar-se al sol sense perill, amb ales de plom lleuger, que mai no es desfarien per trair-lo. Les seves ales eren la seva estimada, que l'observava embadalida, quel volia petonejar. Fins a gastar-li la cara, i deixar-hi la seva petjada, la dels seus llavis, la llaviada.

L'enamorat encantat, per la mirada tendra de la seva joia, privada i inaccessible, confirmada i contractada per tal de servir-lo, amb voluptuositat i miraments, per tenir cura del seu cor, que emmalalteix si s'allunya, per tal de sentir-se vell al seu costat en mig de la joventut, per poder mirar a l'horitzó, al vaixell ancorat al davant de la platja, i fer-li botifarra. Perquè ningú no pot superar l'ardor de la parella en el seu sentiment, ningú no pot posar en dubte la grandesa de la seva conjunció, cap ministre ni cap president no val més quel sospir que se'ls escapa. Totes les coses avorrides mereixen ajornar-se.

La enamorada el mira fixament, no té por de deixar-hi plantats els ulls, als seus cabells, als seus braços. A ell li agradaria ser fort i cepat, si no pot ser alt i ros, però no ho és. Tot i amb això, ho és, per ella, i en ella la seva imatge es multiplica, i adquireix uns tons irisats, que abracen tota la gamma, perquè ella veu el que és petit com gegant, i el que passa desapercebut com cabdal. Els dos es miren, i es fonen en una abraçada, i es fan un petó, i es magregen el cos. Tenen set l'un de l'altre, gana de tocar-se, anhels de posseir-se.

Ningú no els pot furtar la seva mútua companyia, cap comissaria no els pot detenir per delictes greus. Perquè la seva innocència és palesa, demostrable, i condueix a conclusions sempre tendres. Els expedients oberts es fonen, són de cera, i contenen paraules pesants que es dissolen, perquè el sentiment per lleuger pesa més que la gravetat dels fets. Els dos enamorats no han de retre comptes a ningú, no han de patir ni un instant de decepció. Tot és per ells, el penya-segat, la platja i l'horitzó.

Ella el mira amb tendresa, els seus ulls no volen fer mal, són ulls d'aigua profunda, capbussables, a on hom pot trobar el descans, i penetrar-hi, amb violència, sense cap estrall. Perquè els ulls d'ella són un coixí, per descansar el cap, i per relaxar les cervicals, adolorides. Ell voldria ser un esforçat treballador, un temporer o un paleta, una descarregador del port, i tenir el cos bru i musculat. Però no és així. És un fleuma, cal dir-ho, un poca-pena, un tòtil. La seva estimada el vol així. No vol un home que li planti cara, ella és dolça, i ell feble. No poden fer-se mal, tampoc no volen.

"Els teus ulls em miren, i em penetren l'ànima, perquè la tinc flonja, pel teu contacte, la meva força s'ha perdut, de fa molt temps, i no hi ha res que pugui fer, per retornar-me-la. Tu me l'has treta, amb la teva força, que és dolcesa, i amb la teva abnegació, que em dediques. Esmerçaré fins al darrer ral, per tenir-te, per no perdre't, perquè cap voltor no t'allunyi, amb enganys i camàndules, del meu costat acollidor. Del meu si mai no t'has d'allunyar, perquè jo sóc la teva llar".

L'enamorat pensava en versos que poguessin enlluernar la seva estimada. I de seguida s'hi repensava, perquè creia que si el veia orgullós i petulant, deixaria d'estimar-lo. Els dubtes el menjaven. Per moments creia morir, i creia que estava tot sol, que somiava la presència, cobejada al seu costat, i que no hi havia res al món, tret de la seva soledat. Però aleshores la mirava, i allà era, i la tocava, i responia, i el seu tacte era suau, i la seva pell fina. Era allà, i no hi havia dubtes.

I ella també dubtava, i aleshores el tocava, per tal d'assegurar-se que no era un fantasma, que era sòlid, no travessable, que no hi havia trampa, que no era la seva imaginació que volia jugar amb ella, que li presentava les delícies de la seva companyia només per riure-se'n. Era allà, sens dubte, el podia tocar, i ell responia. Aleshores es fonien en una abraçada, i es petonejaven. Les seves mans lliscaven, ningú no podia aturar la seva excitació. Tot era perfecte. El vaixell llunyà seguia perdut, en mig de la boira, d'una calitja humida, feta per les calors, perdut en la intenció, amb les llums ben enceses, sense entendre un borrall.

El enamorats no volien explicar el seu secrets, ni al vaixell ni a les gavines, que volaven sorolloses, i xisclaven abans de matar peixos. També hi devia haver gavines enamorades, i peixos de cor flonjo, a punt d'aparellar-se, per tal de crear una nissaga, i alimentar els altres. Els enamorats sentien por. La seva nissaga serviria per alimentar alguna espècie predadora, per alimentar una fàbrica, o un edifici, per alimentar un col·lectiu, una assemblea. Els seus rebrots serien víctimes. El fruit del seu amor.

I tanmateix l'amor s'imposava. Les seves carícies avançaven, allà mateix podien segellar un altre cop la seva concòrdia, l'avinentesa quels unia, la passió quels enduia. No hi havia millor lloc. Però a dalt del penya-segat hi havia gent, gitant pedres, amb mala folla, per tal de distreure'ls. No podien despullar-se, no podien tocar-se, no podien ser espectacle. El seu amor era sagrat, molt gran, enorme, no podia servir d'entreteniment d'uns pervertits, agressius i llençaires de pedres. Havien de contenir-se, fins un altre moment, a l'alcova, a la casa rural, a l'hotel. Un altre moment hi hauria.

Ara només havien de gaudir del seu amor, de la donació mútua de sentiment que es feien, de grat, sense amargors, per exalçar-se l'un a l'altre, per tal de fer-se juraments severs, envoltats de seriositat, amb les mans agafades, mirant la lluna, prenent-la de testimoni. Qualsevol altra cosa hauria estat una frivolitat. Jurant-se l'amor s'adormiren. Uns instants, uns minuts. El vaixell encara's gronxava al davant de la platja. I un altre arribava. Dos vaixell. Tal volta mascle i femella, a punt per estimar-se. Així ho semblava, per la perspectiva, que l'un es posava al damunt de l'altre.

Els enamorats sentien l'impuls de còpula, i l'ajornaven. Amb posat maiestàtic l'enamorat s'alçà, i cridà al vent. "L'estimo!". Ella s'emocionà, dels seus ulls queien llàgrimes, i s'abraçà a les seves cames, fent-lo caure. Aleshores ella s'alçà, i cridà. "L'estimo!". I tot d'una es deixa caure desmaiada, perquè l'esforç d'haver declarat amb profunda sinceritat el seu amor l'havia deixada baldada. Tots dos es rebolcaven damunt la sorra. Tacant-se, impregnant-se de fragments diminuts de roca, tot el seu cos, la seva pell, les seves robes, els seus cabells. Ella tossia, la sorra li havia entrat a la boca.

Aleshores ell tragué l'ampolla d'aigua. Havia estat una bo
na idea de dur-la. I després tornaren a fondre's en una abraçada. El moment era etern, mai no havia de passar del tot. Els esperava la calma de retrobar-se, de tenir-se l'un a l'altre, de poder-se excedir en atencions, de poder-se dir les veritats de forma calmada.

A dalt del penya-segat ja no hi havia ningú. Els brètols s'havien cansat de llençar pedres daltabaix. Tampoc no arribaven a on eren els enamorats. Només ho provaven, i el só sord de les pedres tocant la sorra ho testimoniava, per la seva distància. Apreciable des d'on eren ells. Els enamorats però no volien estimar-se del tot encara, perquè algú els podia estar espiant. Ells no eren uns bojos, o uns exhibicionistes, que cerquessin cridar l'atenció. Ells eren persones dignes, i el seu amor un secret, que ningú no podia conèixer en detall, tret d'ells.

Però si arribat el moment havien d'exhibir-se, no dubtaven a fer-ho. El seu amor era autèntic, no admetia discussions, no era matissable, no es podia quantificar, ni era objecte de debat. Si havien de mostrar la seva estimació, que tothom la veiés. Ningú no els podia obligar a silenciar-se, gestualment, a deixar de fer el que desitjaven, en qualsevol moment. I amb tot no era el seu costum. Eren amants dels llocs apartats, del cantó de la platja, de la cova sota les roques, del fons del parc, darrera els matolls. El seu amor era només per a ells, i les mirades dels altres el podien absorbir, i minvar-lo potser. L'energia del seu amor l'havien de reservar només per a ells.

I una nova abraçada. Els dos vaixells a l'horitzó amb la seva peculiar còpula visual. Les roques i les onades amb la seva vella disputa, i els enamorats enganxats, imprescindibles l'un de l'altre, com el boig i la història, com l'avanç i la reculada. Tots dos se sabien part mútua, ambdós amb les seves energies posades en perpetuar-se, en fer-se créixer, per mitjà del seu amor, i en albirar un futur de companyia, en el que res no enterbolís la seva contínua migdiada, el seu estat de sopor sens fi. La meravella de posseir-se, sense cap límit, sense obligacions ni dies assenyalats, només amb les seves mirades, amb l'esclavatge l'un de l'altre, amb el veritable amor.