Els dotze desitjos per any nou

Un relat de: Franxapa
Les festes de Nadal són especials. Ho podeu veure encara a les vostres ciutats, no en els llums de colors, ni als aparadors, ni tan se vol a les cançons que sonen per tot arreu. S’heu de fixar en els rostres de la gent. En els ulls, que en algunes persones tenen una lluïssor especial. Com als nens, ells viuen aquests dies amb especial il·lusió. Els podeu preguntar quins dies els agraden més, molts diran que quan els porten regals, alguns també quan es reuneix la família al voltant d’una taula ben farcida i comparteixen aliment i històries. I hi ha altres dies que, malgrat no semblar tenir tanta importància, els esperen com aigua de maig, per exemple el darrer dia de classes. O, en aquest cas, el dia d’any nou. Aquesta història parla d’un poblet, a la muntanya, allà on l’hivern encara és blanc i el fum de les llars apunta cap a cel quan és mitja tarda i comença a notar-s’hi el fred. No és un poble gaire gran, però hi viuen unes quantes famílies, especialment dels esports d’hivern i el turisme, que naturalment es coneixen totes entre si. I hi ha una petita escola, on la Carla i vint-i-dos companys més estan a punt de acomiadar-s’hi de l’aula fins dues setmanes després. Ah, clar, que no la coneixeu. És aquella nena de cabells castanys i una mica llargs, la que porta una gorra de llana de les de borla a la punta, i uns auriculars ben grossos a les orelles. Està tan distreta que no se’n adona que una mena de cérvol panxut se li ha parat al davant. Un cérvol panxut que a més riu i assenyala amb el dit en veure la Carla asseguda al terra.
- Santi! Ja està be! No ha tingut gràcia!
- Qui és aquest Santi? Jo sóc Ren Taplats, el Destructor! Se’m cruspiren una nit de nadal i he tornat per venjar-me!
- Les persones no mengen rens per sopar. I Ren Taplats? No has trobat un nom millor?
- Ja està la sabuda! – el Santi es treu la màscara – Li treus totes les gràcies a les bromes!
- Una broma en la que sols es riu un, no te gràcia. Vas cap a casa?
- Volia espantar una mica més alguns companys però han marxat tots
molt de pressa. Et puc acompanyar, així si vols que espante algú, sols
m’ho has d’assenyalar.
- No caldrà – va riure la Carla – va, anem tirant.
El Santi i la Carla viuen molt a prop, en el mateix carrer. Sos pares són amics
des de la infantesa, i ells també s’han criat junts. Molts nens li tenen respecte al
Santi perquè és gran, una mica tirant a panxut, i fort com un bou. Però pocs
saben que malgrat aquesta aparença te un gran cor.
- Vindràs aquest any per Cap d’Any a casa?
- Supose que si – Santi va arronsar les espatlles – com sempre. No t’han
dit què cuinarà ton pare aquest any?
- Mai diu res fins dos dies enrere, ens toca anar de bòlit tenda per tenda
buscant ingredients.
- Seria genial que fos cabrit rostit, m’encanta quan queda cruixent, amb
aquella salsa al damunt...
- Si no vas en compte un dia d’aquests se’t presentarà al davant el Cabrit
Ànic i es venjarà de tu – va riure la Carla
- Ja ja... tu riu! Però be que te’l menges.
- Be, el podries demanar com a desig. Al sopar no arribaries però a la nit
de Reis si
- Ah, jo no vaig a demanar res enguany. Això és de criatures – Es va
palmejar el pit – Jo ja sóc un xic gran, com per anar demanant desitjos
per ahi
- Doncs jo sí ho pense fer, no crec que siga de criatures. És bonic
mantenir la il·lusió per alguna cosa, i pensar que algun dia se’t pot
concedir algun. Els majors deuríeu de seguir la tradició, jo almenys ho
pense fer sempre.
- I ja saps què demanaràs?
- No se, he pensat alguna cosa, però no ho tinc tot. Un dia d’aquests ho
meditaré ben be.
- Eixe és el problema – Santi va obrir el pany de sa casa – Penses massa.
És millor deixar-te portar, i demanar el primer que et vinga al cap. Mai
falla. A mi no em funciona be perquè sempre demane com a segon
desig pastissos, però aleshores m’entra gana i no puc pensar en altra
cosa més que en menjar.
- Ets un burrot! Ens veiem! – I la Carla va seguir carrer avall.
Us he de fer una explicació. Al poblet de la Carla hi ha una antiga tradició, tant
que ningú recorda com va començar. Famílies i amics sopen plegats davant la
llar, i es preparen per acomiadar l’any. Quan s’acosta la mitjanit surten al carrer
per sentir com sonen les campanes de la església, i menjar un gra de raïm amb
cada campanada acompanyats dels veïns del carrer. Diu la tradició que si amb
cadascuna d’elles demanes un desig, aquests se’t compliran durant l’any; però
has de demanar els dotze a cada campanada. Si ho aconsegueixes, diuen que
les campanetes que els vilatans pengen a la porta de cada casa sonen, i
tindràs un any de bona sort. Els nens any rere any es llencen a pensar desitjos,
però resulta més difícil del que sembla i no ho aconsegueixen mai. La Carla ja
fa anys que ho intenta (des que va tenir seny per fer-ho, clar), però no ha vist
mai sonar cap campaneta. Fem un petit salt en el temps, i sabreu de què parle.
A la Carla li agrada anar a meditar en els seus desitjos en una petita
clariana del bosc, no gaire lluny de casa. Allà es respira molta tranquil·litat, i a
més hi ha un tronc ben gran tombat en el que pots seure, i fins i tot una pedrota
on et pots tombar. En aquesta posició la va trobar el Santi (que, naturalment, la
coneix el suficient com per saber on estava). Aquesta va girar el cap en sentir
les fulles.
- Hola, Ren Taplats!
- Ja no fa gràcia. M’han renyit a casa perquè vaig espantar la minina amb
la màscara, i es va passar un dia sencer sense baixar de l’arbre. Hagué
d’anar mon pare per ella.
- A qui se li acut? – Va riure fluixet
- No sabia que seria tan poregosa! En fi, encara pensant en desitjos?
- Si, en porte uns sis, però el primer era fàcil, sempre demane que la
família estiga un altre any junta. I el sisè també, t’he demanat el cabrit
per sopar de Reis. Però ja no he sabut com continuar.
- El cas és que he vist a un catàleg unes botes de muntanya molt xules,
podries fer com si fossin per tu però...
- Ah, no! Si vols desitjos, demana’ls tu mateix! Sols faltaria, que les
“criatures” us arreglessin la plana als “xics grans” – la Carla va fer un
somriure burleta.
- D’acord... està be... sols proposava.
- A més crec que no es poden traspassar els desitjos, o almenys no ho diu
enlloc.
- És una llàstima – Santi va seure al seu costat – a la família de Pere li
vindrien be un parell de desitjos
- Que tal està el seu avi? – va sospirar la nena
- He sentit a dir als pares que va una mica millor, però ha estat delicat. Hi
ha qui diu que oblida coses.
- Ho suposava... Pere faltava molt les darreres setmanes.
- Ma mare pensava convidar-los a Cap d’Any però crec que han rebutjat.
- Sempre els ho diem, però mai accepten.
- En fi... – Santi es va posar dempeus – Jo et venia dir que el pare i jo
anem de pesca al riu, si vols venir.
- D’acord! – Va fer un salt per baixar de la roca – Sempre i quan no
t’enfadis desprès perquè una xica ha pescat un peix més gros que el teu
- Això està per veure!
Allà van els dos joves, fent carreres pel bosc fins les seves respectives cases;
no hi estaran gaire allà: en un tres i no res tenen llest i carregat al
portaequipatges de les bicicletes l’equipament de pesca. És un dels
passatemps favorits dels joves en qualsevol època de l’any, amb sort podran
cobrar una bona peça per després compartir a l’hora de sopar, perquè de les
victòries en gaudeixen tots.
I així van passant els dies fins arribar al darrer de l’any. Les famílies del
poble solen llevar-s’hi d’hora per anar preparant els preparatius per la nit:
compren allò que els falta per a sopar, arrepleguen llenya per si la nit acaba
sent freda, netegen les cases i adornen façanes i balcons. Tota la família
participa dels preparatius i canten cançons per animar tothom; fins que arriba la
nit. El saló de la casa de Carla està a punt, la taula ja està parada amb pernil,
botifarra, encisam... sense faltar el pa, oli, sal i tomaques seques. Al foc ja es
rosteix un garrí, i els comensals aprofiten per conversar entre ells dempeus, al
foc de la llar. Els nens, en canvi, estan a la porta de casa, asseguts al banquet,
observant el carrer. L’ajuntament ha adornat els fanals amb guirlandes, i a cada
porta cadascú ha penjat el ramillet amb campanetes. El cel també ha volgut
acompanyar la festa i s’ha vestit amb el seu millor mant d’estreles. Als terrats el
fum del centenar de xemeneies del poble apunta cap dalt. La Carla i el Santi
conversen i gaudeixen de la pau del carrer, fins que la mare del Santi els fa
entrar: el sopar és a punt.
I de cop tothom seu a taula, als plats comencen a sortir viandes, les
copes s’omplen i les converses comencen a surar en l’ambient. De tant en tant
es sent alguna rialla, o el dringueix del vidre; i així el pernil, la botifarra, els
vegetals, el pa, l’oli, les tomaques i finalment el garrí rostit van desapareixent
de mica en mica. Els darrers granets de sorra de l’any es van esgotant també, i
els habitants del poble deixen el foc de les llars per sortir a les portes de casa,
tots van carregats amb una bosseta amb dotze granets de raïm. És hora
d’aprofitar per parlar amb els veïns i desitjar-los la millor de les ventures en
l’any que està per entrar; i pel que fa als nens, és hora de repassar què van a
desitjar. Fins que el rellotge de la església comença a sonar, advertint tothom
que estan a punt de sonar les dotze campanades: “Dong!” la primera, “Dong!”
la segona... la Carla es va posant a la boca grans de raïm mentre va formulant
els seus desitjos, així fins que sona la darrera i tots els veïns s’abracen. El
Santi encara mastega restes del seu raïm;
- Què tal, ho has aconseguit?
- No, i no parles amb la boca plena!
- Quin geni! – Santi va engolir el darrer bocí
- He anat molt be fins al setè, aleshores m’he quedat en blanc.
- Fins al setè! La meitat! No està malament!
- Si, altre any serà
- Creus que algú ho ha aconseguit?
I just en aquell moment una lleugera brisa va recórrer el carrer de part a part, i
un soroll de campanetes es va deixar sentir. Els dos nens es giraren, uns
metres més avall estava la família del Pere, abraçant-s’hi, el ramillet de
campanetes encara dringuejava una mica. Fins i tot l’avi del Pere era a fora,
assegut a la seva cadira de rodes i tapat fins la barbeta. Mirava les estreles
amb un somriure plàcid, innocent. La Carla no va poder evitar somriure també.
“Fa goig veure’ls tan junts, altre cop”, va pensar.
- Quina sort! – va exclamar el Santi – Potser el proper any prove jo també,
si no pense en pastissos ho podria aconseguir
- Calla, burrot! – i va abraçar el seu amic de la cintura – que encara em
faràs venir fam.
FI

Francesc Palanca, fent realitat una idea de Bea Vil

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Franxapa

14 Relats

21 Comentaris

3621 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escric perquè escriure allibera. Escric perquè escriure alimenta. Escric perquè escriure relaxa. Escric, en definitiva, perquè escriure és una passió.