Els dots d'un mossèn

Un diumenge al matí, fa molts anys, quan era jove vaig arribar a un poble perdut en mig de les muntanyes, en el carro d'un marxant. No treballava ningú i hi havia un silenci peculiar, no se sentien el repic del ferrer ni la serra del fuster, però tampoc cap riure ni crit d'infant, ni una conversa a cap casa; només algun ocell i la sotragada d'un llençol estès. Torbat, vaig mirar el meu company de viatge i li vaig preguntar si era buit el poble. Tibant una cadena de la butxaca de l'armilla va treure un rellotge i em va dir, és un quart d'onze i deuen ser tots a missa. Anem a l'església, va manar. Vam travessar la plaça deixant el carro amb les mules a l'ombra i vam pujar els quatre esglaons del pòrtic. De fora estant no sentia cap so, deu ser molt gruixuda la porta, vaig pensar. Va obrir i vam entrar. L'església era plena, en penombra i els ulls van trigar una mica a acostumar-si. El rector era a l'altar oficiant i els fidels drets a la nau sense bancs, movia les mans fent tot de gestos i els llavis sense que en sortís cap só. Després de poca estona, com que no m'atrevia a trencar aquell silenci, el vaig agafar de la màniga per fer-lo sortir i, un cop fora, li vaig preguntar si el mossèn era mut. Tots són sord-muts al poble, va dir i al veure la meva cara d'estupefacció va continuar, fa tres generacions van patir una passa molt greu que amenaçava de matar-los a tots i en la desesperació van prometre a Deu que si els salvava viurien en silenci per sempre més. Li vaig dir que això era estrany i a més a més difícil de complir, sobre tot amb el pas de les generacions. Sí, va dir, és que resulta que es van salvar tots, fins i tot els que ja donaven per morts, però van perdre l'oïda i la parla com a seqüela, i els seus descendents ja han nascut sord-muts. Vaig voler saber si el mossèn també era del poble. No, ell és foraster, però el senyor bisbe va pensar que, tenint-ne algun que havia tornat del front sord-mut, no calia malbarat els dots d'orador d'un mossèn.