Els darrers versos

Un relat de: Ze Pequeño

Es fa de dia en colors opacs.
Tot sembla absurd i insuls.
Tot sembla mort, inert.

Però hi ha vida.

Crec que n'ha d'haver
quan encara s'escolta
el xiuxiueig d'una nit
banyada en vi;
quan l'incert matí
apareix amb un bri de nostàlgia
quan aquell bes continua encara en els meus ulls.

encara...

El darrer vers que va arribar als meus llavis.
I segueix aquí, mirant-me en el mirall
on ara em reflecteixo.
I entre glop i glop de cafè
l'amargura es desfà en el meu matí
com el sucre,
deixant-se portar per la dolçor
d'un vers oportú i delicat.


Aturo la memòria en aquest punt.
Quan el vers m'obria els seus llavis
i deixava anar la seva essència
dins la meva boca.

Assaboreixo aquesta essència descrita
amb paraules
que sonen a sinfonia inacabada.
Assaboreixo el tímid orgull
de la gris i malformada figuera
quan Juana de Ibarbourou
l'anomenà "hermosa".
Assaboreixo aquella mort tan dolguda
d'aquell ésser al que mai vam conèixer
però a qui vam donar vida...


Com més dol el desig
més amarga la recerca,
més inabastable el triomf de la trobada.

Però jo conec aquesta mirada...

L'he vist en somnis
alguna tarda de Novembre.
Conec la mirada d'aquesta ombra
que ara apareix
abocant-se en el record,
i temo que en veure'm s'adoni
que algun cop l'he usat com a paraula.

Ella es deixa caure
com la brisa suau de primavera.
Ignora el meu temor en contemplar-la,
en veure-la passar,
aquí, tan bella...
Sempre s'allunya.
És un cabdal descontrolat
de bellesa i desig.

Vaig estimar aquesta ombra prefabricada.
La vaig fer meva.
Vaig imitar tot el que vaig veure en ella
per sentir-me més propera.
Em va robar el sentit.
Jo li vaig regalar tot.
Em vaig encadenar als seus besos intangibles.
Em vaig arrossegar per complir
tots els seus desitjos,
que eren els meus.
Mai va tenir nom.
Mai va tenir vida pròpia.
Tenia una vida, la meva,
entre les seves mans.


En somnis el seu cos
es deixava caure junt al meu
entre llençols de seda
i de misteri,
però aquell amor nocturn
tampoc va ser suficient.

I vaig seguir buscant. Més enllà,
entre la terra.
Era un amor només fet de paraules,
només de somnis i versos.
Un amor a mida,
creat de la il·lusió,
i l'estava assassinant
a cops de realitat.


Vaig fer una foguera amb els seus records.
Abans de dir-li adéu, vaig omplir de besos
els seus eteris llavis.
La vaig estirar al llit
bressol del meu desig
i de la seva mort.
Mai vaig pensar que l'anava a perdre...

I l'ombra somreia.
Amb un somrís digne
d'un àngel sacríleg.
L'ombra somreia i em mirava.
D'alguna manera ho sabia:
els somnis no es troben a la terra.

I aquella nit,
plorant entre somriures,
vaig arrossegar l'ombra
massa dins del meu cor.
I fou llavors quan,
mentre somreia impassible
front la meva desesperació,
van desaparèixer els seus ulls,
i les meves nits de desig,
i les seves mans,
i els meus somnis,
i el seu somrís...

...jo li vaig cantar
els seus darrers versos
i ella…

… va caure en l'oblit.




Comentaris

  • quan la inspiració apareix[Ofensiu]
    Marc Freixas | 28-04-2006

    salzburg... això no és un poema, això és un poemàs


    quan la inspiració apareix
    sorgeixen autèntiques obres d'art


    què puc dir-te ara jo
    després de llegir el comentari que tu m'has fet


    doncs crec que no podia tornar-lo de la millor manera possible
    si no era fent un comentari en aquest "els darrers versos", que la veritat, ja havia llegit unes quantes vegades, però no m'atrevia a dir res
    perquè és tan gran el poema, que les paraules se'm queden petites al teu costat


    però bé, aquí sóc,
    comentant sense comentar, ja que de comentar no en sé gaire jo


    només sé dir
    que em sembla que és a la pròpia inspiració a qui escrius en aquest teu meravellós poema


    enhorabona salzburg


    salut

  • ets un gran poeta[Ofensiu]
    jaumesb | 10-03-2006 | Valoració: 10

    i ho celebre

  • brideshead | 09-03-2006 | Valoració: 10

    Perdona, saps que no acostumo a valorar, però crec que amb petites obres d'art com aquesta, és bo fer-ho...

    Dos besets més!

  • Versos de magnitud[Ofensiu]
    brideshead | 09-03-2006

    infinita, Salz. Et vaig dir que tornaria i aquí estic, perquè el teu poema se'm va ficar entre cella i cella i per moltes més vegades que el llegís, sempre podria dir-te'n alguna cosa diferent.

    Jo et preguntava si era la inspiració el motiu de tot aquest raguitzell de versos que has escrit amb aquesta destresa, amb aquesta sensibilitat... i fins i tot amb aquest dol i amb aquesta tristesa que hi llegeixo al darrere. I sí, crec que és a ella, a la font de la teva escriptura, a qui li parles.

    Aquella inspiració que et fa arribar a les cotes més altes, en sentiment i en desig, i que quan marxa, quan se'n va tot i no voler-ho, t'arrossega al camí més feixuc i pedregós que mai hauries imaginat.

    La inspiració pot ser un sentiment, una sensació, un pensament, una alegria, una tristesa... però crec que també pots tenir-la en una persona. Aquella que creus que et pot fer tocar el cel amb la punta dels dits, però que també, quan descobreixes que no és qui et pensaves, et pot fer caure en el més terrible infern. Pot fer-te capgirar el sentit absolut de totes les coses que, fins aleshores, havies vist d'una manera positiva, intensa i satisfactòria.

    I quan t'adones "que els somnis no es troben a la terra" (un vers exquisit, aquest), ets capaç de traduir el teu desencís i el teu plor en estrofes meravelloses com aquesta:

    "...
    Assaboreixo aquella mort tan dolguda
    d'aquell ésser al que mai vam conèixer
    però a qui vam donar vida...


    Com més dol el desig
    més amarga la recerca,
    més inabastable el triomf de la trobada.
    ..."

    Aquí ja ets perfectament conscient que la recerca ha acabat, que aquella trobada tan desitjada ja és morta per sempre més...

    Veig aquest poema teu, Salz, un poema diferent, incomparable amb tants d'altres teus. Tinc la sensació que hi has vessat molts fantasmes, moltes angúnies, molta desesperació... per poder-te creure, tu mateixa, que tot allò ja és part del passat, que t'ha costat entendre-ho i païr-ho, però que finalment, has acceptat que una nova etapa ha començat. I que tu hi fas falta. Les etapes passades, les "altres" vides que tots tenim, només són al cap i a la fi, les capes que ens van envoltant, cubrint, conformant l'autenticitat de la persona.

    Salz, el teu poema és sensacional, profund i exquisit. Crec que és un dels teus millors poemes (perquè mai no m'atreviré a dir-te quin és el millor... ;-)

    Una abraçada i molts petonets i ... la meva més sincera enhorabona.

  • Versos suaus[Ofensiu]
    Buk | 02-03-2006

    Versos suaus, tranquils, versos de vellut blau acariciat a contrapel, versos elegants i agradables, versos per llegir amb una copa de vi negre a les mans i escoltant un bon disc de jazz (a ser possible amb saxo inclós)

  • AnNna | 24-02-2006

    et responc aquí! nooo... jejeje

    la nit que descric és inventada... és mescla de totes...

    la foto de la biografia és de dissabte, que sí que vaig pillar una bona taja, em vai fotre mitja ampolla de 43&cola jo soleta! =P

    però allò és de quan sopàvem, abans de beure res!

    i demà més festa... i més tajes :$

    petunarrus!

  • Mmm, ...[Ofensiu]
    OhCapità | 20-02-2006

    lluny ben lluny estan els primers versos, i encara els recordo, avançaven suaus, una mica tímids, i en pocs dies van desmelenar-se, van trencar les cadenes que l'atensaven i ara volen lliures, esplendorosos, amb força, lluint en tota la seva amplitut.

    Mmm, ... Salz, m'emporto aquest darrers versos per acompanyar el meu batec buit i poc sonor.

    Mmm, ... un plaer llegir-vos.

    OhCapità.

  • I el savi em va dir, el diumenge:[Ofensiu]
    L'anònim GharN | 19-02-2006

    "Un dia anava caminant pel carrer, i la vaig veure, perquè era ella. Tot el que havia imaginat. Saps? era una flor, en si mateixa. Se'm va creuar, i va passar de llarg. I des d'aleshores estic perdut, doncs resulta que encara em busco. Vaig pensar que com podia estar allò que havia creat de per mi, i com que no ho vaig trobar em vaig perdre. Ara penso si el carrer era en realitat al meu pensament, ja que tu sé que existeixes".

    El savi no existeix, l'he creat jo per ara i se m'ha difós en un pre-somni d'aquells que són com vols i voles fins que se't dispersen. El teu relat m'ha fet pensar en dos dels que he escrit.

    Necessito aquests versos:

    "Aturo la memòria en aquest punt.
    Quan el vers m'obria els seus llavis
    i deixava anar la seva essència
    dins la meva boca."

    "i temo que en veure'm s'adoni
    que algun cop l'he usat com a paraula."

    Els encadenaré en algun racó de l'habitació, com a paraula o color, ja desfets de regar-los a diari, com les tulipes que he de tornar a plantar.

    I necessito fer-te una abraçada. Seguiré.

    Jordi.

  • Gràcies Salz[Ofensiu]
    roda03 | 16-02-2006 | Valoració: 10

    Hola Salz,
    Feia bastant temps que no obria la porta dels teus versos, alhora que tampoc obria la finestra dels meus. No sóc massa prolífic, ja t'ho diré, però si que d'un temps ença sento la força necessària que m'empeny a escriure.
    Gràcies per creure tan amb mi, com jo amb tu.
    Aquests "darrers versos" són tot un regal de la teva essència més noble i poètica. Algú pregunta a qui ho dediques, tan se val, que cadascú faci i imagini el que senti. Perquè sé que el secret no és en el poema, el secret és en la lectura de cadascú. Aquesta és la grandesa de la poesia i la grandesa d'una gran poetessa.
    Et felicito Salz i brindo per tu, pels teus poemes i per la teva generositat.
    Una abraçada,
    Roda03

  • la paraula...[Ofensiu]
    Capdelin | 11-02-2006 | Valoració: 10

    "darrers"... sembla una paraula terminal, dura, impotent...
    "jo li vaig cantar els seus darrers versos i ella... va caure en l'oblit".
    però... hi ha una altra paraula "record" que té àtoms de silenci, d'enyorança, d'amor encara... és dura però no tant.
    Magnífic poema!
    ptons i una abraçada!

  • que no siguin els últims![Ofensiu]
    mharta | 08-02-2006 | Valoració: 10

    Caram! Quantes coses que diu aquest poema... M'encanta cada paraula que has escollit, cada vers que has escrit. A mi, d'entrada, no se m'havia acudit pensar que parlaves de la inspiració, però he llegit el comentari de Brideshead, l'he rellegit i he vist que tenia sentit. No sé en què pensaves tu exactament però el cas és que crec que es un poema que permet explicar moltes coses. La màgia de l'ambigüitat. Felicitats, de debò!

  • Salz...[Ofensiu]
    brideshead | 08-02-2006

    tornaré... i tant si tornaré per "parlar-te" àmpliament d'aquest poema tan singular i particular... hi ha versos realment inigualables, per la seva bellesa. Però ara, recent sortidet del forn, li he fet una primera lectura sense aturar-me, només intentant empassar-me l'essència i el significat d'aquests versos...... només diga'm.... és la inspiració a qui els dediques? és d'ella, de qui ens parles?

    Has fet un poema fabulós, Salz.

    Fins ben aviat perquè.... tornaré!

    Un petonet.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ze Pequeño

Ze Pequeño

111 Relats

636 Comentaris

104144 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Agredolça.
Silent i amb ganes de cridar.
Amenaçadora de mi mateixa
i curosa amb els teus ulls.
Descontrolada.
Cercadora,
de prop i de lluny.
Ofegada en sospirs.
Somniadora interrompuda.
Animal de nit
amb passes esclaves.
Desanimada i eufòrica.
Lligada i sense força
per trencar cadenats.
Encuriosida,
atrapada en una teranyina
d'ulls negres
de mirada infinita.
Desequilibrada.
Penjada del cim més alt
de la teva vida.
Capturada.


--------------------------------------------------


Em trobareu també a

www.poemesmicrocosmics.blogspot.com
www.diarismicrocosmics.blogspot.com
www.ydetrasdetodo.blogspot.com