Els dansaires del cafè

Aclaparadora vitalitat
viscuda en l'extrem
que els estreny
de la seva braçada.

Brutal crit ancestral
neix dins del silenci espectral
i els transporta per l'entorn
confonent els seus passos
encreuats en el vell mig de la sala
d'un cafè del barri vell.

Atracció, resistència.
Aferrats són com dos imants
de pols contraris
que sense remei es tenen
lligats, entrecreuats,
creant un sol cos
i no dos.

Una sola forma
de dos caps,
creant la il·lusió de mil peus
que volen,
ni el terra toquen
llisquen i s'arrosseguen
en un sospir dels espectadors
que com babaus
se senten atrets
per aquell punt negre i roig,
esborrant tots els altres colors
que els envolten,
i a ells
tant els importa.

Volen sense alçar-se.
evadits arran del terra.
Volen arrossegar-se fins assedegar-se,
l'un de l'altre.

Els dansaires del cafè s'atrauen
s'apropen al final
de la música casual.
Clavats
en els seus ulls
en els colors que transiten
com en el vol
es miren
i s'obliden del seu entorn.

El cel és la dansa
que els seus cossos atansa.

El món per escenari
encadenats i encantats
de les mans agafats, suats,
cossos arrapats
han vist néixer figures
que en un compàs moren.

Art efímer
gest vital,
la música s'atura.

Aquells que l'han vist
i no l'han viscut
saben que
entre els seus alenars,
entretallats, rítmics,
alguna cosa s'han perdut.