Cercador
Els cops de la veritat
Un relat de: Josep Maria Panadès López- Compartir:
Ningú podia afirmar qui tenia la raó, però el pare estava molt trasbalsat. Feia dues setmanes que la mare ens havia deixat. Jo tenia llavors vuit anys, ho recordo perquè se’n va anar el dia del meu aniversari. Hi ha coses que mai s’obliden. L’Anna, la meva germana, que només en tenia cinc, ja gairebé no la recorda.
Vivíem al poble, al que mai he volgut tornar. D’això ja fa més de trenta anys. I si recordo tot això avui és perquè he trobat la carta, o millor dit el que queda d’ella, la que me’n vaig endur a bocins i mig socarrimada sense que el pare se n’adonés.
Recordo els cops a la porta. Era una parella de la Guardia Civil, acompanyada per l’oncle Tomàs, el germà gran de la mare. El pare ens va fer fora. Però la paret, ben gruixuda com era, va voler fer-me partícip del que allà dins es coïa. L’Anna era massa petita per entendre-ho.
La veu de l’oncle tronava que feia esglai. Sempre l’havia estimat, a l’oncle, però el que deia del meu pare no era possible. Mon pare s’estimava a la mare amb bogeria. Si ella se’n va anar, no era culpa seva. No en podia tenir res a veure.
Certament mai no vàrem saber què se’n va fer d’ella. Degué anar-se’n molt lluny i no volgué fer-ho saber a ningú. Tot i que no entengué els motius, vaig voler creure-ho així en aquell moment. El pare no podia mentir. Fins que vaig trobar la carta esmicolada a la llar de foc.
Mai no es va aclarir la veritat i em sento culpable. D’haver-se sabut, què hauria estat de nosaltres? Mai no vaig obrir boca. No vaig tenir el valor suficient.
El pare ja fa anys que és mort. Ara ja el puc jutjar obertament. Tot i que era un bon pare, tenia un temperament molt fort, era possessiu i rancuniós, ara me n’adono. Encara tinc els meus dubtes de què realment va succeir i que mai he volgut compartir amb ma germana. Em prendria per boig. Però ara, quan torno a llegir aquestes línies que vaig salvar de la crema, sento un neguit indesxifrable. Poques paraules però prou importants com per desfermar una tempesta: “T’estimo però no per sempre”.
Vivíem al poble, al que mai he volgut tornar. D’això ja fa més de trenta anys. I si recordo tot això avui és perquè he trobat la carta, o millor dit el que queda d’ella, la que me’n vaig endur a bocins i mig socarrimada sense que el pare se n’adonés.
Recordo els cops a la porta. Era una parella de la Guardia Civil, acompanyada per l’oncle Tomàs, el germà gran de la mare. El pare ens va fer fora. Però la paret, ben gruixuda com era, va voler fer-me partícip del que allà dins es coïa. L’Anna era massa petita per entendre-ho.
La veu de l’oncle tronava que feia esglai. Sempre l’havia estimat, a l’oncle, però el que deia del meu pare no era possible. Mon pare s’estimava a la mare amb bogeria. Si ella se’n va anar, no era culpa seva. No en podia tenir res a veure.
Certament mai no vàrem saber què se’n va fer d’ella. Degué anar-se’n molt lluny i no volgué fer-ho saber a ningú. Tot i que no entengué els motius, vaig voler creure-ho així en aquell moment. El pare no podia mentir. Fins que vaig trobar la carta esmicolada a la llar de foc.
Mai no es va aclarir la veritat i em sento culpable. D’haver-se sabut, què hauria estat de nosaltres? Mai no vaig obrir boca. No vaig tenir el valor suficient.
El pare ja fa anys que és mort. Ara ja el puc jutjar obertament. Tot i que era un bon pare, tenia un temperament molt fort, era possessiu i rancuniós, ara me n’adono. Encara tinc els meus dubtes de què realment va succeir i que mai he volgut compartir amb ma germana. Em prendria per boig. Però ara, quan torno a llegir aquestes línies que vaig salvar de la crema, sento un neguit indesxifrable. Poques paraules però prou importants com per desfermar una tempesta: “T’estimo però no per sempre”.
Comentaris
-
Un relat excel.lent.[Ofensiu]unicorn_gris | 20-12-2019 | Valoració: 9
Perquè no totes les famílies són felices, sobretot les pobres, ai las...
Un excel.lent relat que fa pensar... Sí, a vegades els problemes familiars són així i cal afrontar-ho. La vida a vegades i en segons qui és una mica tètrica. Què hi farem...
Em sembla que t'hauria de llegir més per Relats. Bon dia, Josep Maria, bon senyor.
l´Autor
62 Relats
69 Comentaris
37637 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.