Els contes de la xarxa -- 2

ELS CONTES DE LA XARXA - 2

 
 
La nena estaba asseguda al capçal de llit. A l'esquena un munt de coixins li feien còmoda la postura i a les cames un ordinador portàtil l'hi il·luminava la cara. Tenía oberta la pàgina del messenger i estava neguitosa per començar la comunicació. Algun dia havia trigat una mica, però ara ja feia massa estona que estava esperant. De sobte, s'obrí una finestreta i li aparegué un somriure als llavis.
" Quina és la princesa més bonica del món...?" ha establert contacte.
Era el pare. Cada dia canviava la frase d'entrada però sempre fent-la sentir la més important del món.
-Hola, papa. Com és que has trigat tant? Ja pensava que avui no podríem parlar...
-La feina, filleta... que cada dia em tenen més boig... però no pateixis que encara que sigui tard, jo em connecto... bé, si és molt, molt tard, no eh? Que has de dormir!
-És igual. Jo t'espero. I si m'adormo, truques a la mama, que ella em desperta.
" Quina és la princesa més bonica del món...?" vol obrir una videoconferència. Accepteu?
Com cada nit, van deixar d'escriure. Era molt més càlid parlar.
-Hola, papa. Se't veu molt cansat, avui...
-Que no. El que passa és que m'estic fent vell...
-Que no... tu ets el més guapo de tots.
Va deixar l'ordinador a la tauleta de nit i s'allità. Amb el cap al coixí, podia veure la pantalla perfectament. Va tancar el ulls.
-Vinga, comença amb el conte... tinc son
-Molt bé... on vam quedar ahir? Ja no ho recordo...
Ella sí que ho recordava
-A la Mireia l'havien fet reina a les festes del seu poble...
-Ah, sí.. la reina de les pomes... com cada any, al poble, celebraven la festa de la poma i entre totes les filles de la vila escollien la reina de les festes. Aquell any li va tocar a la Mireia. Potser no era la més bonica del poble, però sí que era la més simpàtica i alegre, i aquell dia, quan l'alcalde li va posar la banda al voltant del cos, va ser la nena més feliç del món. Era la reina infantil de la poma i el títol duia  afegit un munt de regals i avantatges. Cada noia de les grans, que participaven en el concurs de reina de les pomes, pujava  a l'escenari amb un regal. Una bicicleta, unes nines, un lot de llibres, el pastisser del poble regalava un cupó que valia per un tortell cada dia que durés la fira... i eren set dies...!!!, li van regalar un ànec...viu, eh !! Però el que ella esperava amb delit era l'últim premi, el que duia el president de la comissió de festes. Un passi per a pujar de franc a totes les atraccions, vàlid per a tots les dies de la fira...
El pare va callar un instant...
-No paris. Estic escoltant...
Diposità un petó a la mà i, bufant, l'envià a pare al través de la pantalla. Ell estava cansat i devia tenir més son  que la seva filla.
-Jo continuo, però tu ves fent via, que és molt tard, eh..., a veure..., era un passi fantàstic era el millor regal del món. Podia entrar sempre que volgués als castells inflables, als llits elàstics, al martell, als cavallets... i als autos de xoc. Oh...! allò si que era bo. Als autos de xoc hi pujava amb el pare. Li agradava molt seure al costat del pare i veure com conduïa de bé. Mentre el pare conduïa imaginava que era la mare i feia com ella quan viatjaven. Però els autos de xoc duraven molt poc i els seus somnis sempre els havia de deixar a mitges. Ara amb el passi, tindria tota l'estona que ella volgués per acabar el somni, o per a tenir-ne molts.
Quan van arribar a casa, amb tots els premis, li van fer una festa ben grossa. Abans, però, havien passat per cal pastisser a buscar el tortell que tocava aquell dia. Amb aquells postres i els canalons de la iaia, seria un dinar memorable. I als entremesos li van deixar menjar totes les copinyes que va voler. Amb força llimona... que bo!!
Tot just havent dinat, ella va acabar la primera, i amb els pares encara amb el tortell a la boca, ja volia sortir al carrer per inaugurar el seu regnat.
-Mira, bufona, ja saben que ets la reina infantil, però has de deixar acabar de dinar els pares... i ja saps que la iaia sempre fa una becaina
-Que la faci. Ja ens trobarà, després...
Digué la Mireia, que es delia per muntar a les atraccions
La mare somrigué.
-Tranquil·la, majestat. Una horeta, d'aquí a una hora anirem a fer un volt. Mentrestant el pare i jo prendrem un cafè i xerrarem una mica...
-I us fareu uns petonets, oi? Que sempre esteu igual..Salta la Mireia amb cara de fàstic.
-Sí, ens farem petonets, que ens agrada molt. I no posis aquesta cara que sembla que mosseguis llimona...- Digué la mare.
-I tu el que pots fer es anar escollint la roba que et posaràs... que una reina ha de fer goig...
-Això sí que és veritat. T'hi has de mirar molt amb la roba que et posis... tot el poble estarà mirant-te...
La Mireia va pensar que en allò sí que tenien raó els pares i es dirigí a la seva habitació. Obrí l'armari i s'assegué als peus del llit. Havia de prendre una decisió molt important, era veritat. El primer dia de reina de la poma, la reina havia de fer-se notar. Quan van sortir al carrer, ella davant, els pares darrere i la iaia al final, semblava talment un seguit reial. La tarda va ser espectacular. I sí, li agradava veure en els ulls dels seus amics i amigues, una espurna d'enveja. Ho va provar tot, com si la fira s'acabés aquell dia. Però cap el tard, quan el pare li va dir de pujar als autos de xoc, va sentir que aquell era el punt culminant d'un dia meravellós. S'estarrufà al costat del pare disposada a fer un viatge d'allò més excitant. Les primeres voltes li semblava ser el centre del món. Creia que tothom l'estava mirant. Li agradava com conduïa el pare. A ell no li agradava gaire
xocar. Ell preferia esquivar  tots els altres cotxes. O almenys intentar-ho.
Va començar a imaginar-se emprenent el viatge. Ja havien carregat les maletes i anava mirant per la finestreta, al costat del seu " marit", el pare. La gent, els cartells de propaganda, els cotxes aparcats a la vorera, les cases de la ciutat, tot quedava enrere a gran velocitat. Aviat, però, els arbres i els prats varen ocupar l'espai rere el cristall de la finestra.
El pare gaudia com un nen amb els autos de xoc, així que el premi de la seva filla, ho era tant o més per a ell. I veient feliç la Mireia, poc podia pensar el que li passava pel cap a ella, se n'aprofitava i no veia mai el moment de baixar de l'auto.
La Mireia contemplava el paisatge verd, camí de la casa de la iaia. De sobte, sorgint de la verdor, la cara d'un nen escanyolit, aparegué i desaparegué als seus ulls. Ràpidament mirà enrere, però no hi havia més que arbres. Automàticament se n'oblidà i somrigué en veure uns cavalls pasturant. El pare donà una altra volta. La Mireia estava veient un petit poble enmig de les muntanyes. Rere els vidres d'una finestra, a prop de la carretera, la cara d'aquell nen tornà a aparèixer. Tornà la  vista enrere, i cercant-lo en la distància, que augmentava, li va semblar veure'l. Però no hi va fer més cas. No faltava gaire per arribar al poble de la iaia i ara venien els paisatges més bonics. Boscos molt espessos amb salts d'aigua i moltes corbes a la carretera...
El pare tornà a donar una altra volta a la pista... i al moment la cara del nen sobresortí del paisatge. La Mireia deixà de somiar i va buscar el nen entre la gent, al voltant de la pista de xoc. I allí estava, recolzat a la barana que la vorejava. Semblava estranger i el seu mirar era molt trist. Va pensar que ell la mirava massa i va tenir una mica de por. Semblava un o dos anys més gran que ella, però era tan esquifit i baixet que podia passar per més petit. A cada volta que donava el pare, la Mireia girava la cara per no creuar la mirada amb el nen, però no deixava de controlar-lo de cua d'ull. Semblava que es delia per pujar a un cotxe, com si no ho hagués vist mai. Li va dir al pare que aturés el cotxe davant del nen. Va baixar i agafant-lo de la mà el va fer seure al seu lloc. Al principi el nen estava molt seriós, poruc, potser. Però quan el pare havia fet un parell de voltes es va oblidar de tot i va començar a divertir-se d'allò mes. La Mireia descobrí que ella també duia un somriure als llavis...
Quan els cotxes es van aturar el nen va sortir corrents sense mirar enrere
-Per què marxa tan de pressa, pare?
-No ho sé filla, potser és que l'esperen a casa...
-Volia convidar-lo a un núvol de sucre...
El pare li va passar el braç per sobre les espatlles i ella li rodejà la cintura amb el seu bracet i van marxar cap a casa. Al sopar no va parlar gaire, malgrat que tots li preguntaven com s'ho havia passat i és que tenia com una espineta clavada al bell mig del cor que fins ben entrada la nit no la va deixar dormir.
Durant els següents dies no va tornar a recordar-se d'aquell noi. Les piscines, al matí, i la fira amb totes les atraccions, a la tarda, la tenien força entretinguda i ocupada. Però una tarda, quan tots feien una becaina, van picar a la porta. Van ser dos cops molt suaus, tímids, com de no voler molestar. Van passar uns moments i tornaren a picar, ara una mica mes fort. La mare va obrir la porta. La Mireia sentia  la mare parlar amb algú. Ho van fer durant una estona. Després la mare va tancar la porta, però no devia  entrar sola perquè continuava oint-les dintre de casa. Després d'uns minuts, la mare va  obrir la porta de la seva cambra.
-Mireia... aquí hi ha algú que vol parlar amb tu. Vine a la saleta...
Asseguda al sofà hi havia una dona jove i al seu costat un nen. Era el nen dels autos de xoc, però anava tot mudat. La dona va dir que era la mare d'en Florin,que eren romanesos i que feia poc que havien arribat a Catalunya. Que volia agrair a la Mireia que hagués deixat que en Florin dones una volta amb el seu pare. Que en Florin no havia vist mai totes aquelles coses, ella tampoc, que venien d'un poble  molt petit perdut a les muntanyes, allà a Romania. Que els havia portat amagats dins d'un camió i que com que no tenia feina, tampoc tenia diners perquè en Florin es pogués divertir. La Mireia
quasi no entenia res. Parlava molt ràpid i, es disculpà amb la mare, no parlava gaire  castellà. Es feia entendre barrejant paraules de francès, italià i anglès i quatre paraules de català que, li va dir a la mare, ja l'anava aprenent...
La Mireia li va dir a la mare que li digués que no tenia importància. Que ella era la reina infantil de les festes i que podia pujar a qui volgués... i que si en Florin volia tornar a pujar només li havia de dir. La noia feia molts signes d'agraïment tot explicant-li al nen el que deia la Mireia. El nen somrigué
-Gràcies...- va dir amb accent macarrònic
 La mare va portar de la cuina uns cafès amb pastes per a elles i uns refrescos amb patates fregides per a ells dos. En Florin no va dir res però la seva mare tornà a fer grans gestos d'agraïment. La mare li devia dir que es deixes de punyetes i es prengués el cafè tranquil·lament, més o menys. Ella no parava de parlar i la Mireia escoltava bocabadada el que anava traduint la mare. Explicava les penes i desgràcies que va patir en voler sortir del seu país. Els que els portaven al camió cobraven molts diners per fer el transport i ella hagué de malvendre les terres de la família per a poder-ho pagar. Ho va intentar tres cops. Els dos primers la van deixar tirada a una carretera d'Itàlia, i el tercer intent el volgué fer amb el seu fill i com que no tenia ja diners va haver de fer alguna cosa que la mare no devia entendre, perquè no l'hi va explicar... però devia ser-ne alguna de molt grossa perquè la dona quasi es posà a plorar... Quan es va refer, explicà que es va quedar de pedra el primer cop que va entrar a un supermercat a Itàlia. Com podia ser que hi hagués tant de menjar i al seu país passessin tanta gana...i tantes coses... tanta roba, tants televisors, bicicletes, menjar pels animals...tant de tot...
Encara ara, les botigues era el que més li agradava de veure...
 
...el pare deixà de parlar i s'apropà a la pantalla de l'ordinador.
-Rateta, bonica..., ja dorms?
No va rebre resposta. La nena dormia ja feia estona. Sabia que l'ordinador es quedaria engegat fins l'endemà i li deixà un missatge
-Bona nit, bonica, que dormis amb els angelets...-tot seguit moltes fileres de petons- i que tinguis el dia més bonic de tots.
Se la mirà una altra vegada i desconnectà el portàtil.