Els concursos literaris

Tan bon punt vaig començar a escriure, se’m va acudir la possibilitat de presentar-me a un concurs literari. Però quan sento parlar de concursos literaris, no puc evitar retrocedir un munt d’anys, fins el 1967, quan, a “Preu”, amb setze anys, vaig guanyar el primer premi de redacció davant l’estupefacció de la majoria dels meus companys de classe.
Havíem d’escriure sobre la vida d’Àngel Guimerà que, pel que ens havien dit, havia estat, com nosaltres ho érem, alumne de les Escoles Pies.
Era un dissabte al migdia quan un company de classe m’ho va venir a dir a casa, doncs em trobava convalescent de la típica grip d’hivern. El problema era que el dilluns havíem de presentar obligatòriament la redacció i, per tant, només tenia el cap de setmana per fer-la.
Vaig córrer cap a la llibreria més propera i vaig comprar un exemplar de Terra Baixa perquè hi havia un pròleg més aviat generós sobre la vida d’aquest autor. Així, amb aquesta informació i la de la meva Enciclopedia Universal Sopena, vaig tenir prou material per fer un escrit que, adobat amb una bona dosi de comentaris de collita pròpia, tingués una mínima qualitat. Tenint en compte lo precipitat de l’encàrrec, vaig trobar que el què havia sortit del meu bolígraf era prou decent per complir amb l’encàrrec.
Varen passar unes quantes setmanes i ja m’havia oblidat del tema quan, un bon dia, el nostre professor de filosofia ens va dir, en el transcurs d’una classe, que ja hi havia un veredicte en el concurs de redacció i que, pel que semblava, jo era el guanyador. Les seves paraules van deixar muts als meus companys, i a mi mateix, per la sorpresa, sorpresa compartida per el propi professor doncs es va afanyar a justificar-se dient que, tot i ser part del jurat, no havia tingut ocasió de llegir la meva redacció, adoptant, d’aquesta manera, el paper de Pilatos
Davant d’aquesta reacció general, em vaig sentir avergonyit per haver arrabassat el premi a qui, segurament, ho tenia més merescut per les seves qualitats literàries de les que jo no em sentia proveït.
Al acabar la classe, es va produir una divisió d’opinions; els uns, els menys, em felicitaren; d’altres, els més, s’inhibiren de fer comentaris. Però el que em va doldre va ser la reacció d’en Enric, un dels dos millors amics que llavors tenia.
En Cassià, un company a qui jo tenia com el més cregut de tots, no només em va felicitar sinó que, fins i tot, em va proposar col•laborar amb l’equip de redacció de la revista del collegi, que crec recordar ell dirigia, i en Xavier, l’altre component del duo d’amics íntims, mostrant la seva habitual equanimitat, em va dir que si havia guanyat seria perquè ho mereixia i que ells, referint-se als, diguem-ne, literats vocacionals, haurien de prendre nota i sotmetre’s a una cura d’humilitat.
Amb tot això, en Enric continuava repetint lo injust del veredicte, al•legant que havia estat així perquè jo deuria haver utilitzat els típic tòpics que tant agradaven als capellans de la època quan es tractava d’escriure sobre la vida dels Sants o, com era el cas, d’un personatge exemplar i antic alumne de l’escola, però res a veure amb l’estil literari, i així un reguitzell d’arguments que ja ni recordo.
Mai hagués imaginat que de la boca d’un amic podessin sortir tantes recriminacions per una cosa que jo havia fet de bona fe i sense proposar-m’ho. La seva reacció va ser la d’algú que considera que s’ha comés un greuge al concedir un premi a qui, de ben segur, té bons padrins o ha comprat al jurat.
El que vaig descobrir amb la seva actitud va ser quelcom que, de sobte, vaig veure clar: el problema d’en Enric era la gelosia. Des de llavors, la nostra relació es va refredar. Potser mai va pair que jo guanyés el concurs. Potser mai va ser realment amic meu.
Què em vaig endur d’aquest concurs?, doncs una decepció, la d’una amistat no corresposta, y un premi, les obres completes d’Àngel Guimerà.
Ara, quaranta set anys després, més de mitja vida, encara em fa recança presentar-me a un concurs literari tot i que no crec que sigui conseqüència directa d’aquell episodi.
Fa un o dos anys, quan vaig començar a escriure una novel•la autobiogràfica, em vaig plantejar presentar-me a un concurs literari i, ja posats, perquè no al premi Planeta? Per provar, no es perd rés, ni tan sols a un amic, i la vergonya ja fa temps que l’he perduda, em deia. Sembla ridícul, oi?, i potser ho és; fins i tot sembla una mostra de vanitat desmesurada. Com un neòfit com jo en l’art d’escriure podia pensar en guanyar, ni que fos com a finalista, un concurs literari de la transcendència d’un Planeta? Tan se val. Era con fer volar coloms però la meva ingenuïtat, de tant curta durada com un llamp, era fruit de la il•lusió que em feia això d’escriure una novel•la.
Per curiositat, vaig voler conèixer les bases del concurs i les opinions d’alguns experts en la matèria. El missatge no podia ser més clar: que no em molestés a presentar-me a concursos amb premis en metàl•lic importants doncs les editorials que els organitzen s’asseguren l’èxit comercial atorgant els premis a escriptors consagrats.
Així doncs, eliminada aquesta possibilitat, només quedava provar sort en concursos de “segona”, ja que la epopeia d’anar d’editorial en editorial, per a què em publiquessin quelcom, em resultava impensable.
Després de concloure la novel•la, que romandrà sota clau pels segles dels segles, va anar passant el temps i minvant el meu entusiasme pels concursos literaris, concentrant-me a gaudir de la íntima activitat d’escriure per a mi i per els que llegissin el meu blog, el primer d’una sèrie, aquell que em van regalar, dissenyat i muntat, les meves filles pel meu seixanta-tercer aniversari.
Gràcies a això, vaig contactar amb altres nous escriptors –i no tant nous- que, com jo, publicaven en un o més blogs literaris. I llavors va ser quan em va tornar a venir al cap la idea de presentar a un concurs algun dels meus relats, doncs més d’un d’aquests “col•legues” ho havien fet i fins i tot havien estat guanyadors.
¿Perquè no jo?, em vaig preguntar. I cercant en la pàgina web Escritores.org, vaig trobar un munt de concursos literaris i, entre ells, un que semblava que m’estava esperant: el “VII certamen de microrelatos de terror y gore” organitzat pel festival de cine de terror de Molins de Rei, amb la col•laboració de la regidoria de cultura de l’Ajuntament i la biblioteca municipal d’aquesta Vila. Tenia el temps i les ganes més que suficients per afrontar aquest repte i en qüestió d’un o dos dies ja tenia dos relats enllestits, un en català i l’altre en castellà, que vaig presentar sense més dilació.
El premi no era substanciós (aquests tipus de concursos són més aviat modests), ni tant sols econòmic. La recompensa consistia en veure publicats els relats guanyadors. No estava gens malament per a un principiant.
Com m’havien dit que uns dies abans de l’entrega dels premis, la nit del ú de novembre, enviaven una carta als finalistes –per evitar que els guanyadors o guanyadores no hi fossin presents- vaig estar mirant la bústia dos i tres cops al dia durant els quinze dies que precediren el magne esdeveniment. La meva il•lusió i infantilisme no tenen cura per molts anys que hagin passat des que vaig deixar de creure en els Rei Mags.
No haver estat triat com a guanyador del primer o segon premi, ni tant sols d’un dels accèssits, no va ser tant descoratjador com veure, al cap d’uns dies, els escrits guanyadors. Si per un moment cregué que no estava a l’altura d’un escriptor prou versat com per ser mereixedor d’un premi, de cop i volta em va bufetejar la confusió i la incertesa més absoluta. Serà que la meva vanitat segueix sent desmesurada o que no tinc cap mena de criteri literari però el cas és que cap dels relats triats pel jurat m’han semblat millors que els meus, ans el contrari.
La meva dona m’encoratja a seguir provant amb altres concursos. Si a la primera decepció tiréssim la tovallola la faríem ben bona, em diu. I té tota la raó, però no és que vulgui ser com la guineu davant del raïm inabastable però ja no em veig amb cor de participar en una contesa només per veure el meu ego satisfet. Crec que em quedaré amb els comentaris elogiosos que em fan alguns dels meus lectors i seguidors –pocs però agraïts- de tant en tant.
Recordo que quan vaig rebre la primera lloança d’una lectora, li vaig respondre que escrivia per plaer i no per complaure (en castellà, tal com la vaig escriure, queda millor la frase) però tot seguit em vaig adonar que es troba plaer complaent –serà la eròtica del escriptor- i, per tant, amb complaure a uns quants ja en tinc prou, veritat de la verdadera.
És cert que no m’agradaria endur-me un altre desengany però, ben mirat, perquè he de voler que em donin un premi si ja en tinc prou amb el què faig? No necessito viure de la literatura ni vull inflar el meu ego més del que ha crescut veient senzillament que, a més d’agradar-me a mi el què escric, puc agradar al meu reduït cercle de lectors i lectores.
També és cert que he sentit una mica de gelosia al veure les lloances que han rebut altres per un escrit que jo he avaluat d’una qualitat mediocre mentre que el meu no era subjecte de cap comentari. Però això ja és una altre història que no ve a tomb, una història en la que inclouria l’amiguisme, l’autocomplaença i “autobombo” d’alguns, que poden arribar a cotes que titllaria d’exagerades. Hi ha qui, per viure o sobreviure, necessita alimentar el seu ego constantment i copsar, amb la publicitat que ells mateixos es fan, l’atracció de lectors i compradors potencials dels seus llibres. No és el meu cas.
Però m’aplicaré allò de que mai es pot dir d’aquesta aigua no beuré i deixo en suspens si em tornaré a presentar mai a un concurs literari. Qui sap si algun dia necessito nodrir-me de fama o de diners, espero que no.
Mentrestant, seguiré escrivint per a mi i per a qui em vulgui llegir i deixaré els concursos literaris arraconats, no sigui que si en guanyés algun provoqués la frustració o, fins i tot, la indignació d’alguns dels meus col•legues.