Els claus

Claus pertot arreu. Sortint de les parets, clavant-se al crani, clavant-se als testicles, clavant-se a les plantes dels peus. Els claus el perseguien, i no podia fer res per evitar-los. Posà els braços en creu, amb els palmells cap endavant. Crucifiqueu-me!, cridà. Els claus no tenien compassió, no eren humans, estaven conduïts per una força misteriosa, quels forçava a la seva acció. No hi havia humanitat en tot allò, cap esquerda per on fugir del malson. Tot plegat era una acció, i una reacció, als esdeveniments passats, que havia deixat fugir massa de pressa.

La sensació d'ofec era gran. Alguna cosa malament havia fet per merèixer aquella punició, el seu passat era negre, tenia punts foscos, que tornaven a fer-se actuals, i les persones tornaven a reviure, els que ja eren morts. Els claus el perseguien, alguns rogents, a punt de fer-se líquids, en el moment de foradar el seu cos, i de deixar-hi una marca cauteritzada. Els claus eren la representació d'algú, una manera d'explicar quelcom d'inexplicable, una manifestació de poders molt superiors, que el forçaven, a empènyer cap avall.

S'ajagué a terra. "Heus me aquí, quan per darrer cop m'ajaguí encara era viu. Sóc mort ara? Les passions m'han conduït a aquest estat, em sento deplorable, la meva misèria és gran. Tu que m'observes i que no vols revelar la teva veritable natura dóna'm una resposta, una queixalada de veritat, perquè pugui refer-me d'aquesta caiguda. Aquí em tens, horitzontal, expectant, en mig del tedi d'haver-me de suportar han aparegut els claus, i em persegueixen, ara passen per sobre, sóc només mitja persona, i tu ets sencer, potser".

Les seves paraules no tingueren resposta. Els claus no eren cap metàfora, no es referien a un personatge en concret, no tenien res a veure amb allò. Recordà que havia vist un faquir fent uns exercicis sobre un llit de claus, es tombava, i semblava quels claus no li podien foradar la pell. Era un personatge inquietant, perquè a la seva manera coneixia secrets inextricables, i no els volia explicar, i havia acostumat la seva pell amb durícies a suportar els claus. Aquest podia ser el missatge que havia de rebre.

Seguia ajagut, la fredor del terra es feia evident. Tornà a parlar. "Quan jo m'ajaguí per últim cop cap cosa no passà. Ara espero la teva revelació. Manifestat ésser! Diguem el teu nom, i ensenyam el teu aspecte, perquè et pugui relacionar amb les coses que conec. Però si no tens nom comprensible ni aspecte que es pugui mirar aleshores desapareix, i fes desaparèixer amb tu els claus, que persistents em volen malmetre. De tu no espero res, perquè de les desgràcies no es poden esperar victòries, i el quem passa ara és una dissort".

Així les coses s'alçà del terra. No podia més amb la fredor de les rajoles. Els claus el perseguien per l'habitació, en totes direccions, com un eixam de mosques que volguessin xuclar-li la sang, mosques xucladores s'entén. Uns borinots immisericordes, cada cop més, fent-se amb la seva carn. D'una revolada se li havien menjat el braç, d'una altra una cama oposada. Allò era la justícia segurament. La manera en que alguna força el torbava, per recordar-li la seva humanitat, la disbauxa en que havia viscut, les maneres de fer-se mal que havia usat.

Obrí la finestra però les mosques no volien sortir, i es transformaven de nou en claus, que ja ho eren, perquè de mosques no ho havien estat realment, sinó que en feien la fila, però no ho eren. I perquè no pogués entrar la llum del sol dins l'habitació crearen una cortina que impedia qualsevol flux de partícules, de vent o de llum, entre ambdós extrems del llindar. La cosa estava feta. L'havien lligat en curt. Notava que la seva vida s'escapava, que li restava poc temps, que havia de fer una darrera declaració, que aviat els claus el rematarien.

"Vosaltres no coneixeu les meves penúries, no sou conscients del que m'ha tocat patir, de totes les coses que he hagut de suportar, coses lletges fetes per persones malintencionades. Fetes amb acarnissament, per voluntat de ferir, amb la mirada posada en la meva desgràcia, en la meva caiguda. Aquestes persones tornen en formes d'esperits, en formes de claus, i ara vosaltres claus sou la meva perdició, els fantasmes del passat em venen a visitar, no puc oferir-lis cap millora, no hi ha res que hagi esmenat, segueixo com sempre".

"No penseu que podreu fer-me recular, no amb les antigues estratègies". Els claus li semblaven una benedicció, perquè s'havia acostumat a la seva persecució, perquè ja les fiblades que li produïen no eren doloroses, sinó una alleujament, de dolors més profundes. Per uns instants pensà que el sacrifici corporal netejava l'esperit. De sobte s'adonà de la bajanada. Allò no era una solució, les ferides al cos feien mal, els claus contraatacaven, ara el terra el cobria un centímetre d'un líquid dens, en el que mullaven les puntes els claus.

Era un líquid abominable, que feia que les ferides sagnessin més, i que la coïssor fos més intensa, era una invenció diabòlica. Per acabar-ho d'adobar alguns dels claus el travessaven de part a part, entraven per l'ull i sortien pel clatell, i pel mig feien unes piruetes. Ell es meravellava quel seu cervell ho pogués admetre. La seva raó seguia intacta. Provà de concentrar-se, de centrar-se en quelcom, d'emplenar els pensaments amb alguna imatge positiva, com ara una platja on poder descansar, o un prat per fer una correguda al costat d'un cavall.

Res no li funcionava. Es trobava perdut, amb el cap fet miques, i les cames dolorides, per la intensitat de l'escomesa dels claus, que tornaven sense pietat, un darrera l'altre, fent figures a l'aire, cors i estrelles, quadrats i cercles, i amb aquestes formes impactaven amb les seves carns, i n'extreien esquinços, que queien a terra. Ell pensava ques trobava al bell mig de l'infern, perquè els trossos caiguts es reposaven. Havia adquirit la capacitat de regeneració de teixits gairebé instantània. La seva pell es recuperava en un sospir, perquè arribessin més claus.

Allò era l'infern sens dubte, allò era la prova que ho era, la regeneració instantània sense eliminació de dolor era cosa de l'avern, i els claus rogents, escaldadors, que li cremaven els cabells i la carn, també eren cosa de l'infern. Per bé que n'hi havia que eren freds com l'espai infinit, i també feien mal. Es complementaven amb els altres, i quan punxaven alhora un de cada mena en un punt del seu cos el resultat no era una anul·lació, sinó una potenciació. El patiment no podia ser més horrible.

Però allò no era cap infern. L'infern no existeix. Només era l'habitació. Allà no hi havia res. Per uns segons tingué un descans. De sobte tot els claus s'esvaniren, ja no hi havia dolor, i només s'havia fet un cop al cap, que li produïa un dolor incipient. Ja no hi havia més motius per estar preocupat, tot havia estat un malson potser, s'havia adormit dret i havia caigut, això havia de ser. No hi havia cap altra explicació. Per tant podia descansar. Estirar-se al llit. Ho va fer. Tancar els ulls va ser un error.

Es va adormir de seguida, un altre cop. I aleshores es trobà en mig d'una glacera, a la part de baix, on s'acumulen tètriques les peces de glaç, surant en un aigua gelada. Allà hi havia un home ros d'ulls blaus que se'l mirava. I els claus que tranquil·lament dansaven al seu voltant. Seguidament va sortir un clau de darrera un dels blocs de gel, un clau enorme, de la seva mateixa mida, amb la punta esmolada, i que podia comunicar-se amb ell en el seu llenguatge metàl·lic. Li va parlar del destí i del patiment, de les idees comunes entre ambdós.

I es va despertar. L'habitació bullia d'excitació, centenars de claus un altre cop fent una rotllana al sostre, com un eixam de mosques. El mateix un altre cop. Allò havia de ser un càstig per alguna cosa que havia fet, alguna expiació per un pecat molt gros, per bé que ell no recordava haver comés cap faltà. Ara el seu cos no li responia, li mancaven les forces, no sabia com fugir. Volia arribar a la porta, sense poder. Li dominava la impotència. Els claus es llençaren sobre el seu cos. Allò era el començament del seu macabre ball.

Però ara ja no el foradaven, només passaven fregant la seva pell amb les seves puntes, i fent-li ferides. Ferides petites, puntuals, de les que sortia una gota de sang, i es tancaven. La seva pell es va anar envermellint a poc a poc, amb els impactes dels claus, sentia la cremor de les ferides, que deixaven una pruïja després de tancar-se, amb la gota de sang ja fora. Algunes de les gotes queien a terra. Ell les veia com a llavors, que havien de donar fruit algun dia, com esperances, que s'havien d'acomplir si el destí era just.

Però ara tot això pertanyia a un futur incert, la seva salut era en perill, la seva mateixa supervivència. Si estava somiant o delirant ho havia de saber, perquè potser les ferides se les feia ell mateix, o potser s'estava lesionant d'una manera irreversible. Havia de saber que li estava passant, que significava tot allò, a on volia anar a parar aquell esdeveniment, que volien comunicar-li tots aquells claus. Necessitava respostes amb urgència, perquè no sabia fins a quin punt el prejudici podia arribar a ser irreversible.

"Què voleu de mi? Parleu i manifesteu-vos. Les vostres opinions seran escoltades, jo faré les esmenes que calgui. Només cal que em digueu quin és el vostre preu, i si ha de ser de parts de mi el pagaré gustós, perquè no vull seguir amb aquest patiment. M'heu de dir quin és el tracte, quines coses voleu de la meva persona, que és el que preteneu que jo faci, fins a quin punt és imprescindible que m'agenolli". Els que hi havia darrera dels claus, éssers ombrius, obacs, sense sentiments, sense carn, no volien badar boca.

Només assistir a l'espectacle del seu martiri, sense decantar-se ni pels claus ni per ell. Només volien sentir el dolor en tercera persona, gaudir-lo i desconnectar-lo, a voluntat. Milers d'observadors arreu de l'univers gaudien d'aqu
ella obscenitat. Ell mentrestant fugia dels claus. Ara podia caminar pel sostre i per les parets. Els claus el perseguien igualment, però tenint més graus de llibertat podia defugir-los amb més criteri. Ja no li produïen el mateix mal, ja tot era diferent, fins i tot podia contraatacar, no ho sabia, però podia fer mal als claus.

Amb un martell que tenia al terra de l'habitació descobrí que quan eren a la seva pell, a punt de fer el forat, podia reblir-los amb un cop sec. Primer els clavava fondament, amb dolor, i després els torçava amb el martell. Fins i tot percebia el xiscle metàl·lic dels claus en sentir que la seva vida com a tals havia finalitzat, i que es convertien en un objecte d'acer sense cap utilitat. Les carns d'ell patien, però també els claus. "Vosaltres em tortureu, però jo us mato, i no podeu fer res per salvar les vostres vides, perquè jo tinc el poder sobre vosaltres".

Així parlava mentre seguia reblint els claus. El seu nombre era més petit. I el seu atreviment matisat. Ara només esparsament algun dels claus, o un grup en tropell s'aventurava a clavar-se-li a les carns, i no fallava atac que no hi hagués dos o tres claus que acabessin inutilitzats. La batalla es podia guanyar, la victòria era propera. Quan el seu nombre va ser ja més petit, sustancialment minvat, emprengueren una retirada. La finestra oberta fou el seu punt d'escapament. Volien la llibertat, potser fundar una colònia en alguna banda.

Al poc de començar amb el martell ja no quedava cap clau. El seu cos no tenia cap ferida. Tot havia tornat a la normalitat. El martell se li escapà de les mans i caigué a terra fent un soroll sec. No li importava. El malson havia acabat, era el moment del descans, de fer les coses pausadament, de tornar a quefers que havia deixat oblidats, potser de reprendre activitats abandonades. Allò havia de ser un tomb per a la seva vida, havia d'ensenyar-li a apreciar els moments. Era una lliçó d'existència. Els claus l'havien salvat d'una mort segura.