Els catorze anys d'Elionor

El seu pare l'havia promès a un jove hereu de la comarca. Els darrers hiverns havien estat durs, i el menjar escassejava. A més, els ramats havien sofert les baixes temperatures i a la hisenda dels Voltregà ja no recordaven com era la lluentor d'unes quantes monedes al fons d'un canut.
L'Elionor era ja una dona. Cabells llargs ben trenats es recolzaven ara, sobre ses pits ofegats per la cotilla. Ja tenia catorze anys i els seus dies fins aquella vesprada, havien transcorregut amb monotonia. Però, tot canvià.
Aquella nit coneixeria a en Simó Dalmau, el seu futur marit, i abans de quinze dies es casarien, tal i com era tradició a tota família. El seu enllaç seria la fi de tantes penúries, doncs els Dalmau, s'havien enriquit forjant espases i armes que venien a l'exèrcit del rei Romuald.
.... La festa del casori arribà..... i també, la primera nit, sense la companyia dels seus progenitors.
Ara es trobava observant un alt llit, sobre el qual reposaven catorze flors de lis blanques......i unes cortines que l'enmarcaven amb igualtat de pes, a banda i banda..... Una mà la prengué per la cintura, pel darrera i la besà al coll, tendrament, tot xiuxiuejant :
Elionor, estimada..... Treu-te les robes, que vull veure't despullada..... i mentre ho fas fabricaré un coixí, amb aquests pètals de color de gebrada....... on recolzaré el teu nu, jove i fresc com una primavera i el duré a un dolor, nou per a tu, que tintarà de vermell ta preuada inocència .......