Els catalans no ens ho hem trobat tot pagat.

Un relat de: Joan Colom
El retorn a València el dijous 9 de novembre, després de dos mesos d'absència, ja constituïa en si mateix una obligació assumida a contracor, com qualsevol canvi de rutina en uns moments de crisi personal, però les circumstàncies sobrevingudes que tot seguit exposaré encara m'han fet més difícil el dia a dia.

Només sortir de l'estació, em va sorprendre la presència inusual de banderes espanyoles en balcons i finestres, presència que s'accentuava en aproximar-me al barri on visc. Sabia pels mitjans que la situació catalana havia tingut ressò en el país veí, amb incidents com la irrupció violenta de grups ultradretans en la Diada del 9 d'Octubre i concretament en la manifestació que, sota el lema "Sí al valencià", havia de sortir de la Plaça Sant Agustí a les 18 hores, però no sospitava que tanta gent hagués sentit l'impuls d'expressar-se recorrent al llenguatge de les banderes. El missatge indiscutible era l'afirmació d'una espanyolitat poc compartida amb altres sentiments identitaris, perquè no es veien massa banderes valencianes que, acompanyant l'espanyola, denotessin sentir-se tan valencià com espanyol. I més enllà de significats trivials, una bel·ligerància inequívocament unionista (si voleu, antisecessionista) i en el fons anticatalana, perquè es veu que en ple segle XXI el "pancatalanisme" o imperialisme català encara segueix fucionant com a papu per a adults. Per il·lustrar l'arrelament d'aquest tòpic blaverista en gran part de la població, referiré que, acabat de casar amb una valenciana fa divuit anys, amb pocs mesos de diferència es va repetir la mateixa escena amb dues conegudes de la meva dona que ens vam trobar pel carrer: en fer les presentacions i afegir que jo era català, la reacció immediata, no sé si de sorpresa o d'incredulitat, va ser preguntar-li "Pero... ¿catalán-catalán?".

La parròquia del bar de davant de casa, on completo el desdejuni prenent-me un café amb llet a les vuit del matí, just quan comença un informatiu de TVE, no s'està de proferir comentaris entre irònics i irats a propòsit de les notícies sobre Catalunya, amb una especial predilecció per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, cosa previsible en un barri on el percentatge de votants del PP predomina fins i tot per damunt de la mitjana de la ciutat, que ja és dir. El diari que el bar posa a disposició dels clients, a més del "Marca", és "Las Provincias", de clara línia editorial Popular. Com que ja sé quins continguts hi trobaré, quan l'enxampo només és per consultar la programació televisiva de nit i per fer-me amb el full del sudoku, que intento resoldre mentre prenc la consumició i que abans de marxar restitueixo al diari, que mentrestant ha canviat de mans. Menys cavernícola és l'altre diari de València, "Levante-EMV", de línia Socialista, que fins i tot inclou alguns articles en valencià normatiu i que acostumo a comprar els divendres, bàsicament per conèixer les estrenes de cinema i les crítiques. Però el del divendres 10, el meu segon dia d'estada a la ciutat, em va alarmar: que, per tal d'equilibrar els articles d'opinió moderadíssims de Lluís Mesa (LA FRAGMENTACIÓ DE LA SOCIETAT VALENCIANA) i Fran Ferri (SENYORA BONIG, NO ENS FAREU CATALANS), n'incloguessin un de Miquel Domínguez (SUCURSALISME I SOBIRANISME, que de nou incideix en el tòpic abans esmentat, amb frases com "A nosaltres, els valencians, sempre ens han mirat des d'una visió sucursalista valorant una pretesa unitat lingüística per la que ens vol annexar a la fal·lacia denominada 'Països Catalans', creant així una mena de neovasallatje [sic] a partir de la supremacia catalana, de tints xenòfobs, que trenca qualsevol igualtat de drets entre ciutadans lliures.") em sembla prou raonable; però les manifestacions de Juan García Sentandreu ("Vamos a estar ahí mientras el catalanismo no desaparezca" -> Espera reunir a cien mil personas mañana en la manifestación contra los 'Països Catalans') en l'entrevista que li fa Alfons García, a més de donar publicitat a una convocatòria centrada en la incitació a l'odi, és un insult a la intel·ligència (Preg: "¿Ve un ataque a la personalidad española de la C. Valenciana?" Resp: "No me cabe la menor duda habida cuenta el adoctrinamiento en las escuelas teledirigido desde las instituciones políticas y la Academia Valenciana de la Lengua, que es el caballo de Troya del supremacismo catalanista destinado a minar la identidad valenciana y española. Una mediante la suplantación por el catalán y otra por la eliminación del español en la docencia"). Si voleu tenir informació sobre el currículum del personatge, només heu de consultar l'article de la Viquipèdia.

Que segons "Las Provincias" la manifestació de dissabte només hagués congregat 10.000 assistents en comptes dels 100.000 augurats per l'entrevistat, és el de menys. El que a mi més greu em sap és que una declaració de República Catalana que en boca dels responsables només ha estat "simbòlica" o "política", és a dir virtual, com era previsible sabent que qui no tenia la força de la raó sí que tenia la raó de la força, ha servit de poc a Catalunya, però a València ha fet ressuscitar el blaverisme més ranci, a Espanya ha apuntalat un Govern que només fa tres mesos era a la corda fluixa i ha consolidat encara més l'Europa dels Estats. Un cop més, la profecia de Francesc Pujols i Morgades ("Arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, allà on vagin s'ho trobaran tot pagat.") no sols no s'ha acomplert sinó que té un horitzó més llunyà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: