Els cargols i la lluna

Un relat de: Montseblanc
Són quarts de quatre de la tarda. El Jaume busca cargols al camp de darrera la casa de pagès dels seus pares, sap que al cap d’uns dies la mare els hi cuinarà. No és de la família aquest terreny, està abandonat i hi creixen bardisses, fonolls, cardots, molta herba seca; tot moll ara mateix després d’un ruixat d’estiu.
És una tarda de juliol del mil nou-cents seixanta-nou. Al vespre li ha dit el pare que miraran l’arribada de l’home a la lluna. El nen no s’ho acaba de creure però el pare no diu mentides. Mentre, s’entreté cercant vinyales, bovers i mongetes. A ell les que li agraden més són les mongetes perquè tenen la carn més fina, però les closques de les vinyales són les més maques i els bovers els més grossos... Li agrada l’olor que fan l’herba trepitjada i el fang que li empastifa les sandàlies.
Del riu, a tres-cents metres, li arriba la flaira de llot, d’aigua estancada, de granotes i d’escombraries. Porta una galleda i cada dos per tres ha de tornar a fer caure a dins els cargols més intrèpids que intenten fugir.
Les boires comencen a engrunar-se ràpidament, queden petites i blanques molles aquí i allà però el blau s’imposa, com les tovalles de la iaia quan les espolsa al pati després de dinar. Un parell de raigs de sol fan brillar l’espiral de la closca d’una vinyala que puja banyes esteses pel tronc d’un fonoll florit. A la llunyania sonen les campanes de l’església del poble, les cinc de la tarda.
I el Jaume, sense entendre ben bé per què, però decidit, aboca delicadament els cargols sobre l’herba, tots, i torna a casa amb la galleda buida, els dits llepissosos i un somriure desdentat a la cara. Serà veritat que han pogut arribar fins a la lluna?

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: