ELS CARALLONS

Un relat de: elefantescriptor
ELS CARALLONS Josep Tolosa UD5 30 de Juny 2020
ELS CARALLONS
El Sol brilla groc, vermell o taronja, il·luminant la presa de rocalla que aixopluga el llac, que regna blau, verd o grisós depenent de com es filtren els raigs entre núvols i muntanyes emboscades, engrescanlo a empolainar-se i presumir de la seva majestuosa immensitat. La varietat de peixos gaudeix de l’honestedat de les seves impol·lutes aigües. Les carpes, black bass, truites i salmons festegen sense fer diferències de classes, acostant les boques, compartint bombolles i acariciant brànquies.

Els diferents animals dels boscos si refresquen, beuen i juguen, respectant els espais que ocupen, sense agressions, ni molestant als altres. Ocells, cérvols, senglars, llops, fures, llebres i conills, omplen les voreres de la immensa “pista de ball” i, amb la música dels seus brams, udols, xiulets i refinats cants, marquen el ritme dels moviments dels insectes multiformes que voletegen presumint de colors, fiblons i transparents ales.

Protegides per un frondós bosc de noguers i pins, cent cases, construïdes amb fang, palla i fusta, rodejades d’horts amb planters de diferents verdures i aviram que camina distret, picant blat de moro i llavors d'espigues variades, sense gall que les atabali, hi viuen famílies de Carallons.

Els Carallons provenen d’una regió de l’Espanya de la postguerra civil, on no està permès que qualsevol nadó que tingui algun defecte, deformació física o hormonal, continuï viu. El Doctor Carallo, s’encarrega, el mateix dia del naixement i quan és ben negra nit, de fer-los desaparèixer. Els ha d’eliminar i portar ben lluny del lloc de naixença.

- Carallo! Exclama, després d'haver enterrat més d’una dotzena de nens i nenes. - Ja no en mato cap més! Des d’aquell dia que els ha anat deixant a prop d’aquell llac que un dia va descobrir quan anava a desfersen de la seva última víctima. Una nena que, quan va néixer, tenia la cara i el pelut del seu pare. Després del primer plor i arrupida damunt dels pits de sa mare, va canviar de fisonomia per la qui, li donava de mamar i, tot seguit,, era un calc del metge què l’analitzava...

Havien passat més de quaranta anys. La Camelió, cuidada pels animalons del bosc, havia anat creixent i, a mida que va poder interactuar sexualment, gràcies a la seva capacitat de transformar-se, practicava sexe tant amb llops, fures, senglars i d’altres animals; com també amb els escamosos i seductors salmons, d’ulls rodons de mirada perduda i freda. Amb la conseqüència de tenir actualment, variada i peculiar descendència o camada.

La Camelió, a pesar de que feia l’amor amb tot bitxo vivent, qui més li agradava era ell, en Depèn, un altre nadó llevat al bosc un any més tard que la Camelió pel Dr. Carallo pel fet de tenir dos penis formosos. Un d’ells estava dos centímetres per damunt de l’altre, naixent de la mateixa base del pubis, acompanyats d’un arrapat testicle en cadascun d’ells. Estaven adornats i aixoplugats per un parrús, meitat negre com morro de llop i meitat gris-ros com panotxa esberlada o fugissera perdiu. Era evident que en Depèn era fruit d’algunes relliscades de la puritana gallega que el va parir.

El nom de Depèn li havia posat la Camelió, doncs l’habilitat dels dos penis que feia treballar, depenia del dia i del Sol que els hi arribés. Podien donar plaer a un o dos “caus” simultàniament. Normalment, era, el de color Taronja, el que més els excitava, tenint la propietat de foragitar i fer ballar les dos “serpents” d’en Depèn, com si fossin despertades per flautes de faquir, escalfant, al mateix temps, els “fogons” d’ella.

La Camelió, apart de poder canviar d’aspecte físic per qualsevol imatge que se li presentés davant dels seus grans ulls negres, protegits per parpelles rosades, adornades amb llargues i espesses pestanyes, podia absorbir-ne i emmagatzemar tots els seus coneixements o propietats en el moment de la transformació.

Quan va complir vint anys, ja tenia una variada i particular descendència que vivia lliure pels boscos i el llac, sense més preocupacions que jugar, alimentar-se i procurar no acostar-se gaire als raigs de sol vermells.

El dia del seu aniversari va anar a banyar-se i nedar amb els amics escamosos i a jugar amb els seus fills salmonats. Després d’algunes hores submergint-se fins el fons fangós jugant a fet i amagar, embolcallada d'algues de colors i teranyines encovades, saltant pel damunt de les tranquil·les aigües, acariciant i barrejant-se amb els minusculs insectes en el seu vol intermitent, sempre acompanyada per un reguitzell de peixos i peixets que topaven entre si, fent gracioses cabrioles que la feien somriure, es va estirar tota nua sobre la fina sorra i, diferents fulles caigudes dels arbres, acaronanle en un matalàs flonjo i acollidor. El Sol groc li aporta tranquil·litat al mateix temps que la bronzeja, sense deixar ni un racó del seu ben dibuixat cos, que sempre retorna a la forma humana quan tanca els ulls per dormir o per reposar una llarga estona.

A l’estirar els braços per acomodar-se, va topar amb un llibre, mig ensorrat i cobert de brolla. El temps i la humitat havien esborrat una bona part de les lletres i les paraules que hi figuraven, deixant sense sentit les frases il·legibles.

La seva curiositat la va fer transformar i engolir tota la informació que li podria donar aquell estrany i misteriós objecte que li feia obrir la boca, bellugar la llengua i deixar anar paraules o sons, desconeguts per ella fins aleshores.

Una suor freda li va humitejar tot el cos i una esgarrifança la va fer emmudir després de pronunciar l'última frase del llibre i veure’s reflectida en el mirall de les transparents aigües del llac. “Dedic... a... D...r. Carallo. El seu poder de memòria i mimetització era tan especial que, la transformació que va succeir el dia del seu naixement, tenia efectivitat en aquell precís moment. Aquell preciós cos nu es transformà en un senyor amb ulleres i bigoti, amb bata blanca i estetoscopi penjant del coll. Un assassí!

EL CARALLOT. Així el va titular la Camelió. El primer i únic llibre que avui, després de quaranta anys, és la referència de cultura intel·lectual de l’escola on tots, o quasi tots els Carallons, aprenen a llegir, escriure i parlar. És un idioma particular, doncs la Cameli, com així l’anomenen els més propers, hi va posar el seu granet de sorra, completant les paraules, donant-li significat segons li rotés a ella i al Sol que l’il·luminava en aquell moment. Per exemple, allà on deia “bue...dias”, ella hi va posar “bon dia”. I a “buen...oches”, hi va posar “bona nit”.

Varen decidir, junt amb en Depèn, els Carallonets i Carallonetes, construir una primera barraca que servís d’escola, i així poder instruir a tots els seus descendents. A mida que s’anessin fent grans, construirien les cases necessàries per aixoplugar a tots els CARALLONS.

Al Poble que anava creixent el van anomenar CATARALLÒNIA.


LES DIFERÈNCIES

- De la casa nº 1 a la 34, hi viuen els primers fills que va tenir la Camelió. Tenen entre vint i vint i cinc anys. El seu cos és humà i el rostre s’assembla al del pare que els va engendrar, fos un llop, fura o conill. En aquestes cases i els seus conreus els hi toca, gairebé sempre, el Sol groc, el qual té les propietats de fer créixer les llegums i verdures que sembren i els bronzeja els cossos que llueixen, completament nus, sense cremar-los.

- De la casa nº 35 a la 50 hi viuen tots els fills que, enlloc de braços, tenen ales i la fisonomia humana. Siguin mascles o femelles, són iguals que la Camelió, però sense la capacitat de mimetització de la que només disposa ella. Degut a la seva capacitat per volar, gaudeixen dels Sols Groc i Taronja de tot el territori catarallonenc, però sempre vigilant de no apropar-se massa al Sol Vermell, donat que els cremaria les ales i el cos, perdent la vida.

- De la 51 a la 100 els més joves hi traginen, tenen entre quinze i vint anys. Tots fills de La Camelió i en Depèn, amb la seva semblança física, completament humana. Alguns tenen 2 penis, d’altres un penis i una vagina i, els més desafortunats, només un penis o una vagina. Aquests gaudeixen, principalment, del Sol Taronja, que els excita tots els sentits, procurant-los més forts, sensuals, rebels i independents.

LA GELOSIA

En Depèn i la Camelió van decidir fer una assemblea que reunís a tots els representants de les cases del poble. Per aquest motiu, varen construir un auditori on hi poguessin caber totes les singulars variants i espècimens que habitaven en tot el Territori, donant cabuda, també, a tots els que vivien lliures de lligams i normes. Fins i tot als del Llac, que ja no es conformaven només amb nedar, veient com altres podien córrer i volar.

L’assemblea va durar sis mesos més, doncs era molt difícil, per no dir impossible, que tothom pogués gaudir dels diferents raigs de sol i dels beneficis dels altres, apart dels propis. Al final, i veient que allò no s’acabaria mai, la Camelió va decidir resumir els principals temes de controvèrsia en un “Decame...endins” a seguir escrupolosament:


1r. Els que podeu volar, no podreu defecar, ni miccionar, allà on us plagui com feu ara.

2n. Els que gaudeixen del Sol Groc, compartiran les viandes amb els demés, els quals ajudaran a cultivar-les.

3r. Els que tenen 2 penis, faran el sexe a casa seva i a la seva habitació. S’ha acabat anar fardant a tort i a dret.

4t. A partir d’avui, les festes o “botellons” que organitzeu, setmanalment, els més joves, es faran en aquest auditori i recollireu tot abans de plegar. I els menors de 14 anys no podran beure aigua misteriosa d’herbes verdi-blanques, ni xarrups de suc d’arrels de pinassa.

5è. No es molestarà més als animals autòctons que no viuen al poble, donat que estan perdent la llibertat que tenen, i s’estan tornant agressius.

6è. Construirem un aquari perquè hi ha algun dels meus fills que vol viure al poble i anar a l’escola.

7è. A l’escola, i a pesar d’alguns que volen parlar estranyes i diferents llengües, només s’ensenyarà el “Catarallà”.

8è. Es desestima per sempre, el fer una moneda de canvi que es digui “Carallot”, ni carallot ni hòsties amb vinagre.

9è. No queda com a definitiu, però en els proper dies decidirem si matar al Dr. Carallo, que encara ens porta algun nadó provinent de l’Espanya profunda, o desplegarem tot el nostre enginy, capacitats, elements i forces, i arrasarem sense ànims de venjança, però sí de justícia, i acabarem amb tots aquells i aquelles que es pensen que som morts i enterrats.

10è. Aquells o aquelles que desobeeixin aquest Decàmer seran vestits amb fulles i fang negrós i, a petades, expulsats de Catarallònia. Als alats se'ls hi tallaran les ales i tot lo altre.


I, a tres de Febrer de 1977, sense res més a dir, doncs ja s’ha dit prou, dono per acabades aquestes llargues jornades assembleàries. Us comunico que, després del partit de futbol, es podrà gaudir de xurros d’api fresc amb llet de cabra de muntanya alta i cacau recent collit de l’horta nº 10.

L'oratòria de la Camelió va ser aplaudida pels quatre “pilotes” de sempre. I, entre xiulets i remugant improperis, tots varen anar sortint de l’auditori insatisfets ja que, després de tants dies d’estira i arronsa, l’únic resultat i conclusió que en van treure va ser que, a sobre de no obtenir el que pretenien, ara serien castigats si no complien les regles del “Decame...endins” que havia imposat la Camelió.

Per sobre de tot, el que més els preocupava era el 9è Decàmer, referent a la intenció de venjança o justícia contra els progenitors d'alguns d'ells, doncs la majoria eren fills de la Camelió o d’en Depèn. Per tant, eren una minoria els afectats, la resta no entenia el perquè d’aquell ressentiment i odi emergent, després de 40 anys.

- Tu què en penses sobre el fet que haguem de matar al Dr. Carallo? Va dir el Cara Llop, dirigint-se al Cara Fura, caminant en comitiva cap el camp de futbol.
- Només l'he vist dues vegades, quan va portar el nadó Ciclop i després, dos anys més tard, la Sense Orelles. I tu també l’has vist oi? Dirigint-se al Cara Senglar.
- Sí! Ara fa un any. Va portar el Sense Nas.
- Jo també l’he vist una vegada. Va dir el Cara Conill, tot rosegant una pastanaga que, dissimuladament, havia collit de l’hort nº2. – Però aquella nit va fer un gran sot amb una pala que portava, al costat del llac i, a prop de la gran roca negra, va enterrar-hi ben profund un petit bulto que bellugava i gemegava igual com fan els nostres nadons quan van pixats.
- Tu, Cara Conill! -El va increpar el Cara Llop. - No pots robar vianda! Tot intentant-li treure de les mans la pastanaga i apretant a córrer rere ell, ensenyant les seves afilades dents i amenaçadors ullals.
- Un dia acabaran malament! Fent un gest amb l’índex de la mà dreta de sàvia premonició, assenyalant cap on havien desaparegut i arreplegant unes glans del terra, al mateix temps que es fregava el llom contra el tronc d’una de les alzines que ombrejaven les primeres cases.
- Vols dir, Cara Senglar, que pots menjar glans sense permís? - Li pregunta, picant l'ullet, el Cara Cérvol. I continua. - Us n’adoneu que hem estat tots aquests mesos, dies, i un munt d’hores discutint, reivindicant drets i compensacions diferencials, per ser com som i on ens ha tocat viure? Ara! El que no passava ahir, doncs tot era “campi qui pugui”, ens estem discutint, i quasi barallant, per una pastanaga o quatre glans.

El Cara Cérvol, amb gest de preocupació, recolzant braços i mans en les seves reials banyes, va remugar. - Jo crec que, des de que la Cameli va trobar el llibre a prop del llac, ja tot va canviar i, la ignorància que donava el lliure albir a tots els que habitem aquest bell i angost territori, sense cap tipus d’enfrontaments per coses, aliments, Sols o espais, ha passat a ser gelosia, odis i venjativa rancúnia, degut a les interpretacions que s’ha fet la Camelio del llibre del Dr. Carallo.
- Així, vosaltres, no haguéssiu construït l’escola? Carallots!! Ara no sabríeu parlar, sinó només bramar, renillar, udolar, cantar, rondinar i xiular. Ni una paraula sortiria de les vostres diferents boques, becs i morros. - Va increpar-los en Depèn, que passava pel seu costat i els va sentir queixar-se.
- Mira Depèn! Ahir no sabia parlar, però tampoc em barallava amb ningú. -Va contestar-li el Cara Serp, tot empassant-se un ratolí.
- No parlis amb la boca plena!
- Veus! Si no sabessis parlar, no em renyaries ni em donaries ordres.
- Val! Ja hem discutit prou aquests dies. Anem cap al camp de futbol, que alguns de vosaltres jugueu i jo faig d'àrbitre. En Depèn es va posar un xiulet de canya a la boca i el va fer sonar amb totes les forces i aire dels seus pulmons. Piiiiiiiiiiiiii!!
- Un altre resultant de la “cultura” del llibre. - Va exclamar el Cara Cérvol. – Córrer rere una pilota feta d’herbes, arrels i tires d’escorça d’arbre, xutar, ficar-la entre dos pals, estomacar-nos a patades, insultar-nos i, a vegades, arribar a les mans, potes, becs o ales, si el joc és brut o l'àrbitre no xiula bé... On és el Cara Conill? Pregunta espantat al Cara Llop que acabava d’arribar, assedegat, amb les mans i el morro suquejant sang.

Per uns segons, el silenci es va fer tan fred i fosc que els ocells, que mai paraven de xiular i cantar, varen quedar pics-muts, expectants, esperant, com tots els altres, la resposta del Cara Llop.

- Me l’he menjat! - Desafiant.





LA JUSTICIA

El Cara Llop, traient un pam de llengua, penjava de la morera, atrapat pel coll per un dogal fet d’escorça d’eucaliptus. Balancejava cames i peus, sense ordre ni concert, buscant el suport de la terra que tenia a dos pams.

Els de la seva espècie, amb diferents udols, manifestaven el seu dol o disconformitat per l'execució del seu parent o amic.

Tota la resta xiuxiuejaven, alabant o criticant la decisió de la Camelió, mentre rosegaven api i bevien llet de cabra amb cacau “maravillao”.

El partit de futbol s’havia suspès.

El Sol Vermell brillava més que mai i els Alats no s’atrevien a alçar el vol per por de cremar-se vius.

- S’ha fet Justícia! - Va exclamar la Camelió, senyalant al Cara Llop que, a dos pams de la salvació, ja no es bellugava. Havia intentat tocar terra ferma, però l’únic que havia aconseguit era escanyar-se més ràpidament, i que li caiguessin les sandàlies que s’havia procurat per poder jugar el partit de futbol. - A partir d’ara, -va continuar la Camelió- afegeixo un 11è. “Decame...endins”: NO MATARÁS! Aquell que mati, el penjarem d’aquesta mateixa morera o d’un altre arbre, si cau més a prop, fins que deixi de respirar.

El Cara Serp, esgarrifat, fent veure que tenia tos, intentava treure’s el ratolí de la boca, estirant la cueta que encara bellugava i li penjava de la comissura.

- Doncs tu has sigut la primera que has dit que hem de matar al Dr. Carallo! -Va increpar el Cara Cérvol. – I, a molts de nosaltres, per no dir a la majoria, no ens ha fet res de mal, aquest senyor... O potser només estarà permès matar a qui tu ordenis?

La Camelió, que cada vegada que mirava algú, es transformava i prenia la seva imatge, va baixar el cap de cérvol i, amenaçant amb les banyes, va bramar, - Tu faràs el que jo et digui que facis i, si no ho fas, suposo que t’ha quedat clar el que et passarà. I això va per tots!

En Depèn va frenar l'envestida que estava apunt de fer, tot prement-li el morro perquè callés. - T'estàs passant Cameli. Afluixa una mica, que per avui, ja n’hi ha hagut prou i, com diu el final del llibre Carallot, m….se...otr...dia. Segons la teva traducció “demà serà un altre dia”.
La Cameli, amb el cap baix i el morro apretat per les musculoses mans d’en Depèn, va fixar els ulls en l’entrecuix d'ell, desitjant que desaparegués el Sol Vermell i brillés el Taronja.

Del poble de l’Espanya inamovible i incorrupta, dos nadons més estaven a les mans del Dr. Carallo que, als seus 70 anys conduïa, a tota velocitat, el seu Mercedes en direcció al llac.
A partir d’aquí, tinc un ampli ventall de possibilitats per poder-vos contestar a tots els interrogants que, estic segur, se us hauran presentat als vostres encuriosits cervells. Però, com diu Sant Malaquies, ”No aprenem del qui ja sap... Si teniu curiositat, practiqueu! i el 2ºn. conte compreu I, aleshores, igual sabreu més que el qui ja sap”. Llibre “El Decame...endins”. Poques pàgines, però s’han de llegir a poc a poc i, almenys, dues vegades.


Comentaris

  • Dubai escorts[Ofensiu]
    alisha5050 | 21-07-2020 | Valoració: 10

    Dubai escort services provider agency.
    https://www.inkitt.com/settings?focus=name
    https://hub.docker.com/u/alisha5050
    https://www.designnominees.com/profile/dating-tips
    https://www.ultimate-guitar.com/u/alishajonwal5050
    https://forum.lowyat.net/index.php?showuser=1112787

  • Quin embolic!!![Ofensiu]
    Magdala | 19-07-2020

    Bufff, se m ha fet difícil seguir te, i mira que a mí se me va de vegades el cap escribint...
    Però m ha agradat, molt original. Llegiré la segona part.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

elefantescriptor

1 Relats

2 Comentaris

175 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor