Els canaris...és desmaien

A casa dels meus avis hi havia passat molts caps de setmana des de ben petitona. La casa dels meus avis és molt gran, ells havien estat pagesos, havien cuidat animals, n'havien hagut de matar...I bé, com que ja eren avis i ja estaven jubilats suposo que això de tenir animals no ho podien evitar, els agradava. Recordo en Silvi, un gat siamès, una mica lletjot, per cert, perquè no tenia cua, però qui més recordo és el canari. No em pregunteu com es deia però en tenien un, això ho recordo perfectament. Sempre cantava, que si piu piu que si pio pio (no sé quin cant fan els canaris però bé diuen alguna cosa, no??) Doncs bé la meva història comença així...

Vaig obrir els ulls i em trobava embolcallada entre els llençols d'una de les habitacions de casa els meus avis, era dissabte. Abans d'explicar-vos el què, però, heu de comprendre que jo que tenia uns quatre anys i és clar, un infant a aquesta edat és molt encuriosit. Doncs bé, aquell dia un cop havent esmorzat vaig adonar-me que no havia sentit ni un sol cop ni un simple piu piu del canari. Així doncs, vaig prendre la decisió d'anar-me'n a la seva gàbia a veure com estava. Me'l vaig mirar de dalt a baix li vaig parlar, li vaig fer allò que se'n diu una mica la punyeteta, vaja, perquè veiés que tenia companyia. Però ni cas, no deia res així que vaig fer el meu diagnòstic, el canari tenia una depressió, se l'havia d'animar. L'havia d'animar a cantar. Perquè un canari que canta és un canari content. I què faria una nena de quatre anys per animar a cantar a un ocellet?? Doncs cantar. I així ho vaig fer, vinga a cantar i a cantar LA LAAAAAAAAAAAAAAAAAAlaaaaa do re mi fa soooooolllll oooooooOOOOOOOOOHHHH!!! Vaja, que em veia com la Montserrat Caballé. Vaig parar un moment, me'l vaig mirar i vaig adonar-me que el paio continuava igual, anava volant d'una banda a l'altra però ni mu. Però que s'havia cregut, jo aquí fent el gran esforç i ell passant de mi. Així que vaig decidir afegir al meu bell i meravellós cant el so d'una flauta. És a dir, ja us podeu imaginar l'escena; una nena de 4 anys al costat d'una gàbia amb una flauta bufant tant fort com podia i amb intermedis per poder afegir els meus fantàstics cants de lalallalaLAAAAAAAAAAAAA ooooooOOOOOH!!!!! Bé, estava convençuda que el canari per fi cantaria, i cantaríem els dos juntets quan de sobte vaig veure que tot tiesot va fer una volta completa al bastonet on sempre es repenjava, de fet, diria que vaig aconseguir que estigués tant tiesot que en va fer un parell o tres de voltes, tot seguit va caure al fons de la gàbia. Vaig quedar-me estupefacta, com era possible? Amb les belles melodies que li havia dedicat i així m'ho pagava, morint-se, és que mira que s'ha de ser antipàtic!
La veritat és que em vaig espantar molt i vaig cridar immediatament el meu avi "Avi, avi!! Què el canari s'ha mort!! Què s'ha mort!!" (Fixeu-vos en la meva frase "Que s'ha mort!", no vaig dir pas que en realitat l'havia mort jo) El meu avi va venir corrents. Amb molta cura va obrir la gàbia i va agafar l'animaló suaument. Li va fer unes fregues constants i amb fermesa al pit... No oblidaré mai les mans del meu avi sobre el pobre i sofert ocellet. Després d'unes quantes fregues patapam, el canari havia ressuscitat. Vaja, que simplement havia sofert un lleuger desmai, o sigui que cantant no sóc tant dolenta...no? Llavors va ser quan el meu avi em va veure la flauta a les mans...i em va tocar explicar la història. Ah, i per si ho voleu saber, el canari, segons m'han dit a la família, no va tornar a fer mai res més de bo. Però en fi, l'interessant de tot plegat és que amb quatre anys ja vaig fer el meu primer descobriment científic...els canaris és desmaien!!!!