ELS CAMINS DEL SENYOR

Felicitats per aquest relat que explica molt bé que hi va haver una època, la de la nostra infantesa, que gairebé tots els camins eren pecat! Així ens ho volien ensenyar i sempre haviem de demanar perdó si voliem gaudir d'un trosset de cel, quan nosaltres infants innocents només volíem jugar. Alguns capellans i altres especímens si que tenien la ment bruta i inescrutable.
T'envio una salutació gens pecaminosa.
Romy Ros ;)

Et pot jutjar els capellans, però cal reconèixer que també tenien la seva part bona. Ara la gent es treu els remordiments i les cabòries, abans eren pecats, anant a cal psicòleg o a una pitonissa que l'endivini el futur. Els mestres i els pares d'aquella època tampoc és que fossin gaire útils per a parlar dels problemes. Un relat molt ben escrit, amb un català excel·lent! Això si, aquests "portat bé" de dubtosa catalanitat, jo hauria substituït per el nostrat " fes bondat". Nil

M'agrada. Al confessionari hi vaig aprendre a multiplicar. Era impensable explicar al mossèn que ens havia fet entrar el catecisme a cops de vara de palmera que havia fet un pecat mortal. Usava un mètode compensatori. Si considerava que un pecat mortal valia com nou venials, a la confessió ordinària hi afegia tres venials durant tantes confessions com siguessin necessàries per arribar a nou.

Hi tant que era així, m’has fet recordar la meva confessió i les dels meus germans. El que vam patir per pensar algun pecat per confessar. I vam acabar mentint al capellà per poder dir alguna cosa. Sí, ho recordo, tots vam dir el mateix “de vegades no obeeixo als pares i també em barallo amb els meus germans”, i el veritable pecat va ser dir aquesta mentida hahaha. Quines històries! El teu relat ho reflexa, el que ens feien patir a la canalla amb totes aquestes parafernàlies, quan nosaltres ja érem prou innocents i lliures de pecats, però eren els capellans els que per primera vegada ens embrutaven i ens feien sentir culpables. És bo el teu relat. Gràcies!