Els camaleons són uns covards

Desenganyada d'esperar el seu príncep blau - només existeixen al país dels barrufets, li deia la seva mare- i de trobar una feina que l'omplís de debò - no hi ha possibilitats en un país que no inverteix en recerca i desenvolupament, li assegurava el seu germà,- la Iolanda decidí marxar als Estats Units a treballar becada per una indústria farmacèutica sospitosa d'experimentar amb persones al tercer món. - Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, citava, ell sempre tant bíblic, el seu pare - .... així devia de començar la intifada, replicava en veu baixa la Iolanda per no indigestar a ningú els canelons, el pollastre farcit i el tortell de nata d'aquell darrer dinar de diumenge a casa els pares -

Durant els últims quinze dies, les seves activitats principals havien estat: Deixar lligats els darrers serrells del viatge i acomiadar-se d'amics, parents, coneguts i saludats. Sopars amb les amigues del cole, de l'institut i de Canet, cafè amb l'entranyable quiosquer del seu carrer, dinars amb els cosins de Sabadell i amb un parell de caps amb qui havia tingut algun que altre rotllet, festa sorpresa amb els ex companys de la darrera feina, xocolata amb melindros al carrer Petrixol amb la única àvia que encara era viva i l'anada durant aquell cap de setmana a la platja amb el seu gran amic de sempre; en Xavi. Un segon germà amb qui podia parlar de tot menys del que ella pensava, que potser en Xavi era algú que havia de sortir de l'armari.

L'avió s'enlairà amb puntualitat anglosaxona i, quan l'alerta avisava que ja podia descordar-se el cinturó de seguretat, la Iolanda obria el llibre que el seu amic de l'ànima li havia regalat. " En la Foscor, Iolanda, em va agradar molt, tracta d'un amor difícil entre un home negre i una dona d'origen irlandès al Nova York dels anys trenta, quan es construïen els primers gratacels i els túnels que travessen el riu Hudson. A més, té la durada perfecta per un Barcelona Nova York". Dins el llibre, un sobre amb una sola frase: "- Per tu Iol, del teu amic de l'ànima: Xavi - ". Dins el sobre una carta que feia així:

"Estimada Iolanda,

No sé perquè t'escric aquestes línies. De fet, no sé ni si mai les llegiràs perquè encara no he trobat la manera de fer-te-les arribar. Igual te la poso dins el bolso aquest cap de setmana mentre prenguis el sol. Igual la llenço al mar dins el casc d'una Moritz amb l'esperança que arribin a Nova York. Tampoc sé de què serviria. Si te n'hi vas a viure durant tres anys. Tres anys. Tres !!!

No sé per on començar. Ho faria amb un agraïment del tipus ; "em caldria agrair-te tant temps que fa que....t'estiiiiiimo" però això ja ho va escriure un altre i, a sobre, tens tots els seus discos amb el que seria poc original. Seria " indigne de la meva arrauxada però alhora ocurrent ment" com diries tu quan deixo anar alguna parida fora de lloc. Crec que sempre m'has sobreestimat més del compte. No soc més que un de tants. Un de tants que la por no els ha deixat expressar el que realment sento. Ho intentaré:

Recordes el sopar que varem fer per celebrar el final dels exàmens del primer curs de carrera? Jo sí, perfectament, perquè crec que allà va començar tot. Va ser a l'Obeja negra i tu et vas enrotllar per primer cop amb el Fèlix, aquell nuviet que vas tenir de l'Hospitalet. Quan us vaig veure marxar em vaig adonar que sentia quelcom molt especial per tu. Aquell dia vaig enfrontar-me cara a cara amb la gelosia per primer cop. Ell tant alt, tant quadrat, tant guapo i amb aquelles grenyes negres i rinxolades que sempre t'havien tornat boja. Vaig marxar a casa cinc minuts després que deixéssiu el local pensant que mai no podria competir amb algú com ell. Si fins i tot ja tenia un Golf!!!! Però ja ho saps. És en les situacions més difícils quan intento cercar solucions. I un cos de metre noranta no podem dir que fos uns situació excessivament fàcil de superar. L'endemà vaig idear un pla. Fer-me el teu amic. Com un camaleó dissimular-me en un paisatge d'amistat pretesament sincera i esperar el moment en que, despistada, et deixessis atrapar per la meva llarga i ràpida llengua.

I ho vaig fer. Em vaig convertir en el perfecte camaleó de la teva vida. Que el cabró de l'Hospi se'n anava al llit amb un altra; allà estava jo color gris tristesa per eixugar-te les llàgrimes i escoltar-te. Que no portaves bé la Macroeconomia; em tenies al teu costat amb la pell marró com les tapes del llibre ajudant-te a estudiar. Que esperaves els resultats de la biòpsia de la teva mare; trucada al mòbil cada mitja hora amb veu color verd esperança. Que necessitaves desconnectar d'una setmana molt dura; cap al Gòtic a emborratxar-nos i a ballar vestit color blau florescent. Tant va ser així que al final vaig agafar-li gustet al tema. Si això és el que hi havia, això és el que jo voldria: Reservar la llengua per altres mosques no tant apreciables i convertir-me en el teu veritable amic. De fet tampoc no estava tant malament; xerràvem d'això d'allò i del més enllà, ens passàvem els apunts quan un dels dos feia campana, estudiàvem junts, anàvem de festa, teníem algú amb qui confiar, amb qui riure amb qui plorar. Ja et dic; no estava malament, excepte que potser les persones no som animals de sang freda com els camaleons. No sé, per exemple, recordo un cop a la Festa d'aniversari de la Francesca en que em va ser difícil dissimular el vermell de la passió quan em vas abraçar per dir-me que m'estimaves. Vaig estar apunt de besar-te als llavis, però, quan ho anava a fer, vaig comprendre que la teva era una abraçada d'amic que va borratxo " - T'estimo Xavi. Ets genial -" No saps l'humiliant que va arribar a ser per mi." - Ets genial-"-. Jo sentia atracció cap a tu i tu em deies que "era genial". No només volia ser l'amic que t'anava a buscar a casa per anar junts a les festes de la gent de la Uni. Volia ser la teva parella. Però en dotze anys la llengua del camaleó no ha trobat mai el moment de sortir disparada.

Només vull que sàpigues que a Nova York no només hi tindré la meva millor amiga sinó algú amb qui hagués volgut passar-hi la resta dels meus dies.

El teu amic (i des d'ara camaleó);
Xavi."

Afectada pel que acabava de llegir, la Iolanda posà la carta dins el sobre, el sobre entre les planes 122 i 123 del llibre i el llibre sobre la safata del sopar que encara estava per començar. L'hostessa de l'avió li preguntà si pensava sopar o si volia que li servís directament el cafè. Li va dir que es podia endur el menjar i que li portés un Cardhú amb gel. Se'l prengué lentament i, com si fos el darrer cop que brindava amb algú, aixecà el got lenta i discretament i, en veu baixa, digué: "- Per tu i per mi Xavi. Dos camaleons covards. - "