Cercador
Els Caça-Bruixes i els Caça-Bruixes, caçats.
Un relat de: freixamj- Compartir:
Just rèiem de la gracieta dialectal que en Leo li etzibà amb en Francis, després que, aquest, prèviament, es mofà amb una altra gracieta d’en Joan. Així portàvem ja part del temps consumit en aquella calorosa nit. Sota el fanal. Al costat d’un tronc de plataner enorme on les arrels devoraven, amb esquerdes, l’asfalt ja cansat. De tant en tant, quan ens envaïa el silenci, entre pipada i pipada, escoltàvem el concert dels veïns del colomar que niuejaven sobre els nostres caps.
Reposant el cul sobre el banc de ciment que ens vam assignar aquella vesprada, observava com la nit avançava lentament entre rialles, fum i vacil·lades impertinents. De sobte, les converses, derivaren cap a uns posicionaments més místics.
- Diuen que, a Sant Pere de Casserres, una nit a l’any, hi ha bruixes.
- Bruixes?
- Sí, bruixes. I és per aquestes èpoques de calor.
- I què hi fan aquestes bruixes a Sant Pere de Casserres, precisament?
- La llegenda parla que, dins del Monestir, hi ha enterrat un nen que només va viure 30 dies. Que en tant sols 3 dies després de néixer, ja va parlar i va dir que volia ser enterrat en un Monestir. Les bruixes el van a despertar cada any. No sé si us hi atreviu o poder hi teniu por?
Mirant en Joan, tots tres, entre embadalits i un punt de nervis a la panxa, vam agafar el Renault 11 TSE i sortirem dels llums de la ciutat entre crits d’emoció i caquetes al cul. Començarem a enfilar la carretera de corbes que moria al Parador. Anàvem a buscar a les bruixes. Un dijous a la nit. Una nit morta d’estiu. Anàvem a buscar bruixes. A veure-les. A parlar amb elles. A...Què sé jo?
Una lluminària majestuosa ens anuncià que arribarem al nostre destí. Érem al Parador. L’edifici era fet de pedra de bona qualitat i posada en forma de Tetris. La brandada de llum interior feia evident que no estàvem sols i, just davant de les tres gran portes corbades on hi podíem veure moviment humà..., la grandiloqüent piscina. La puta canya de piscina d’aigua blava, neta i brillant.
Al baixar del cotxe l’olor del clor estival i el morbo de banyar-te en un lloc que no pertoca, ens empenyia a fer-nos una remullada. I anàvem. Semblàvem extrets d’una pel·lícula a càmera lenta tot arribant a l’aigua...
- Ei! Les bruixes.
Ens cridà assenyadament en Joan quan ja se’ns n'anava l’ànima al rectangle blau tan ben il·luminat. Baixarem del cotxe i vam enfilar el camí que portava cap al monestir. Anem a caçar bruixes! (deia un). Uns anaven fent saltar el cor als altres, entre rialles de filldeputisme que en alguns moments glaçava l’ànima. Et demanaves: i si hi ha alguna bruixa d’aquestes i tot el què diu el tarat d’en Joan és veritat? Arribàrem al Monestir. Ja érem dalt. La situació va ser del tot inesperada per el col·lectiu caça-bruixes. Va ser un moment agredolç però alguns vam poder respirar una mica més tranquils, tret d’en Joan. Estava emprenyat, molt emprenyat, ja que no es complia la seva proposta. Allà, moria la part de l’aventura que anàvem a buscar. El Monestir estava en obres i, per tant, no vam poder accedir-hi...
Remugant, camí avall, en Joan ens feia notar el desacord amb els dirigents del Monestir. Estava mentalment paralitzat, abduït, i, maleïa tota la cúpula que havia decidit, precisament en aquelles dates, paralitzar els rituals de les bruixes i la cita que cada any es donaven amb el nen enterrat.
No passa res, Joan, ja vindrem l’any vinent, deia jo mig alleujat.
- Collons, just aquest any han de fer obres? Us juro que sempre hi són, les bruixes.
- Segur que si...
A la piscina! Saltà una veu del darrera fent accelerar el pas.
Correguérem esverats, directes a la glòria més immensa d’aquella estranya nit. Cap a la piscina. Feia molta calor. La puta piscina era molt gran, amb llums a dins de l’aigua, l’aigua cristal·lina i, sobretot, solitària. No hi havia ningú, ni molestant, ni mirant. (Crèiem). De fet, tampoc ens importava.
Després de gaudir de la bona remullada i d’acabar de completar l’estona amb diàlegs absurds, riures cursis i alguna vacil·lada jovencella, ens assecarem i agafarem, de nou, el Renault TSE gris d’en Joan. Val a dir, que, el Renault TSE gris, per al seu amo, era una relíquia. El tenia tan ben cuidat que, com algú gosés escapar-se-li una ventosa, llençar una pela de pipa, o moure’s gaire enèrgicament sense respectar massa la vida del mateix vehicle en si, aquest, immediatament baixava de l’auto. Estigués on estigués. Al mig de Roda de Ter, dalt del Castell d’en Planes o a la platja de Blanes. Més que advertits.
El nostre rumb tornava a ser clar. Directament al nostre punt de partida. Al banc de ciment d’on en Joan ens va extreure amb la seva obscura proposta.
Ja, cotxe avall, començant agafar les corbes i tots rectes com a pals dins del vehicle, comentàvem la jugada. Esmicolàvem els minuts restants fins arribar al nostre banc. – Va parir, com pugen aquests!, comentar en Toni que sempre anava de copilot. Unes llums de sirenes de color blau, esverades, nervioses, pujaven carretera amunt direcció cap a nosaltres. Els mossos. – Què deu haver passat per aquí dalt?
Les llums cada vegada eren més a prop. Podíem veure que, darrera del primer cotxe en pujava un altre. Anaven com alguna competició d’aquestes de motors i paelles.
Devien quedar uns tres revolts abans no ens creuessin amb el nostre immaculat i presumit Renault TSE. Tots, intrigats, observàvem sense treure els ulls de vista als cotxes que s’apropaven, cada vegada mes de pressa, a una velocitat molt considerable. L’un deia la seva suposició, l’altre i deia l’altre, mentre l’altre es reia del que l’acabava de dir l’un i l’altre reia del què acabava de dir l’altre. Es que...Després partirem tots a riure amb les suposicions absurdes que tots plegats ens lluíem a presentar-nos-les.
–Ostia! En Joan llançà un crit d’entre estupefacció i por. Ostia! Un altre crit, aquest més de canguelis absolut. - Què foten aquests? De cop, el primer vehicle enfonsà en morro al nostre carril, tot fent-nos parar de cop, mentre, el segon derrapà per darrera nostre i es parà en sec. S’obriren totes les portes dels vehicles de la policia ràpid, però progressivament. Parats, tots, al bell mig de la carretera que pujava a Sant Pere de Casserres, vàrem escoltar com els inquilins que ens acabaven d’arraconar al marge s’adreçava a nosaltres amb uns crits notablement enèrgics. El primer agent que va sortir del vehicle, com si d’una pel·lícula americana es tractés, va treure la seva respectiva arma de foc i ens va apuntar en tot moment cridant, - Sortiu del putu cotxe! Els crits oscil·laven entre una mena de por i valor. Els altres tres mossos, que anaven dins les patrulles van fer el mateix. Ens amenaçaven dos policies per davant i dos per darrera. Tots amb les armes a la mà i apuntant-nos amb elles. Se’ns acabaren les tonteries de cop.
En Joan, que d’aquestes coses hi entenia una mica més que nosaltres ens va dir que sortíssim del cotxe. Al obrir la porta, vam poder escoltar les ordres del policia que ens anava donant amb més claretat. Deien.-Tothom amb les mans a la nuca! Que no vegi ni un sol moviment estrany, em cago amb la puta! Sortiu molt a poc a poc!
- Collons, però, què em fet? Aquesta vegada, el bocamoll del qui escriu es va merèixer l’esbroncada del policia. - Et dic que callis i que ningú digui una puta paraula!
I del meu company...
- Cállate, tio!
- Joder...!
Vam anar sortint amb les mans al clatell i ens van fer posar, a tots, darrera de l’immaculat Renault Tse d’en Joan.
- Ara, poseu tots les putes mans a sobre del cotxe! No foteu cap moviment estrany!
Tots els guàrdies ens apuntaven amb les pistoles. Veure aquella escena era realment una barreja com, d’impotència, canguelis, Amèrica, Canal Plus... L’escena, s’estenia dins una espessor nocturna molt potent. Feia que, tota la parafernàlia de llums, m’aboquessin a pensaments firals, de festa major, llums, llums i més llums.
En Joan, dialogava amb el que devia ser el crac. Vaig veure que va entrar dins el nostre immaculat Renault TSE gris, remenava per els calaixos de copilot i va extreure la documentació que el crac li devia demanar. Els demés ens seguien apuntant amb l’arma. Incansables. Sense baixar ni un mil·límetre per el cansament.
- Podeu abaixar les armes!
Al cap de 5 minuts, el crac, ordenà que abaixessin les armes, que ja no i havia perill. A poc a poc, amb delicadesa, el crac ens comunicà que ja podíem abaixar les mans d’on les teníem. Amb una veu pausada, més dòcil, com gairebé de penediment, ens va comunicar que tot havia estat un error. Que els disculpéssim. Que algú havia trucat del Parador dient-los que uns nois havien robat un Renault TSE gris i immaculat...
- Perdoneu, sé que heu passat por, però nosaltres, també. Podeu seguir el vostre camí.
Varen ser les últimes paraules que vàrem escoltar i marxarem del lloc. Estupefactes, muts, atordits, estranyats, odiant, maleint, férem de nou, camí cap al nostre banc. No s’escoltà una paraula de tornada fins que abandonarem aquella carretera de corbes.
Arribant al nostre banc, preníem les posicions per tal de comentar la jugada. Encara, amb un regust, ànima-ment, agredolç, començarem, a poc a poc, a despertar d’aquella nit de cacera i de caçats
Reposant el cul sobre el banc de ciment que ens vam assignar aquella vesprada, observava com la nit avançava lentament entre rialles, fum i vacil·lades impertinents. De sobte, les converses, derivaren cap a uns posicionaments més místics.
- Diuen que, a Sant Pere de Casserres, una nit a l’any, hi ha bruixes.
- Bruixes?
- Sí, bruixes. I és per aquestes èpoques de calor.
- I què hi fan aquestes bruixes a Sant Pere de Casserres, precisament?
- La llegenda parla que, dins del Monestir, hi ha enterrat un nen que només va viure 30 dies. Que en tant sols 3 dies després de néixer, ja va parlar i va dir que volia ser enterrat en un Monestir. Les bruixes el van a despertar cada any. No sé si us hi atreviu o poder hi teniu por?
Mirant en Joan, tots tres, entre embadalits i un punt de nervis a la panxa, vam agafar el Renault 11 TSE i sortirem dels llums de la ciutat entre crits d’emoció i caquetes al cul. Començarem a enfilar la carretera de corbes que moria al Parador. Anàvem a buscar a les bruixes. Un dijous a la nit. Una nit morta d’estiu. Anàvem a buscar bruixes. A veure-les. A parlar amb elles. A...Què sé jo?
Una lluminària majestuosa ens anuncià que arribarem al nostre destí. Érem al Parador. L’edifici era fet de pedra de bona qualitat i posada en forma de Tetris. La brandada de llum interior feia evident que no estàvem sols i, just davant de les tres gran portes corbades on hi podíem veure moviment humà..., la grandiloqüent piscina. La puta canya de piscina d’aigua blava, neta i brillant.
Al baixar del cotxe l’olor del clor estival i el morbo de banyar-te en un lloc que no pertoca, ens empenyia a fer-nos una remullada. I anàvem. Semblàvem extrets d’una pel·lícula a càmera lenta tot arribant a l’aigua...
- Ei! Les bruixes.
Ens cridà assenyadament en Joan quan ja se’ns n'anava l’ànima al rectangle blau tan ben il·luminat. Baixarem del cotxe i vam enfilar el camí que portava cap al monestir. Anem a caçar bruixes! (deia un). Uns anaven fent saltar el cor als altres, entre rialles de filldeputisme que en alguns moments glaçava l’ànima. Et demanaves: i si hi ha alguna bruixa d’aquestes i tot el què diu el tarat d’en Joan és veritat? Arribàrem al Monestir. Ja érem dalt. La situació va ser del tot inesperada per el col·lectiu caça-bruixes. Va ser un moment agredolç però alguns vam poder respirar una mica més tranquils, tret d’en Joan. Estava emprenyat, molt emprenyat, ja que no es complia la seva proposta. Allà, moria la part de l’aventura que anàvem a buscar. El Monestir estava en obres i, per tant, no vam poder accedir-hi...
Remugant, camí avall, en Joan ens feia notar el desacord amb els dirigents del Monestir. Estava mentalment paralitzat, abduït, i, maleïa tota la cúpula que havia decidit, precisament en aquelles dates, paralitzar els rituals de les bruixes i la cita que cada any es donaven amb el nen enterrat.
No passa res, Joan, ja vindrem l’any vinent, deia jo mig alleujat.
- Collons, just aquest any han de fer obres? Us juro que sempre hi són, les bruixes.
- Segur que si...
A la piscina! Saltà una veu del darrera fent accelerar el pas.
Correguérem esverats, directes a la glòria més immensa d’aquella estranya nit. Cap a la piscina. Feia molta calor. La puta piscina era molt gran, amb llums a dins de l’aigua, l’aigua cristal·lina i, sobretot, solitària. No hi havia ningú, ni molestant, ni mirant. (Crèiem). De fet, tampoc ens importava.
Després de gaudir de la bona remullada i d’acabar de completar l’estona amb diàlegs absurds, riures cursis i alguna vacil·lada jovencella, ens assecarem i agafarem, de nou, el Renault TSE gris d’en Joan. Val a dir, que, el Renault TSE gris, per al seu amo, era una relíquia. El tenia tan ben cuidat que, com algú gosés escapar-se-li una ventosa, llençar una pela de pipa, o moure’s gaire enèrgicament sense respectar massa la vida del mateix vehicle en si, aquest, immediatament baixava de l’auto. Estigués on estigués. Al mig de Roda de Ter, dalt del Castell d’en Planes o a la platja de Blanes. Més que advertits.
El nostre rumb tornava a ser clar. Directament al nostre punt de partida. Al banc de ciment d’on en Joan ens va extreure amb la seva obscura proposta.
Ja, cotxe avall, començant agafar les corbes i tots rectes com a pals dins del vehicle, comentàvem la jugada. Esmicolàvem els minuts restants fins arribar al nostre banc. – Va parir, com pugen aquests!, comentar en Toni que sempre anava de copilot. Unes llums de sirenes de color blau, esverades, nervioses, pujaven carretera amunt direcció cap a nosaltres. Els mossos. – Què deu haver passat per aquí dalt?
Les llums cada vegada eren més a prop. Podíem veure que, darrera del primer cotxe en pujava un altre. Anaven com alguna competició d’aquestes de motors i paelles.
Devien quedar uns tres revolts abans no ens creuessin amb el nostre immaculat i presumit Renault TSE. Tots, intrigats, observàvem sense treure els ulls de vista als cotxes que s’apropaven, cada vegada mes de pressa, a una velocitat molt considerable. L’un deia la seva suposició, l’altre i deia l’altre, mentre l’altre es reia del que l’acabava de dir l’un i l’altre reia del què acabava de dir l’altre. Es que...Després partirem tots a riure amb les suposicions absurdes que tots plegats ens lluíem a presentar-nos-les.
–Ostia! En Joan llançà un crit d’entre estupefacció i por. Ostia! Un altre crit, aquest més de canguelis absolut. - Què foten aquests? De cop, el primer vehicle enfonsà en morro al nostre carril, tot fent-nos parar de cop, mentre, el segon derrapà per darrera nostre i es parà en sec. S’obriren totes les portes dels vehicles de la policia ràpid, però progressivament. Parats, tots, al bell mig de la carretera que pujava a Sant Pere de Casserres, vàrem escoltar com els inquilins que ens acabaven d’arraconar al marge s’adreçava a nosaltres amb uns crits notablement enèrgics. El primer agent que va sortir del vehicle, com si d’una pel·lícula americana es tractés, va treure la seva respectiva arma de foc i ens va apuntar en tot moment cridant, - Sortiu del putu cotxe! Els crits oscil·laven entre una mena de por i valor. Els altres tres mossos, que anaven dins les patrulles van fer el mateix. Ens amenaçaven dos policies per davant i dos per darrera. Tots amb les armes a la mà i apuntant-nos amb elles. Se’ns acabaren les tonteries de cop.
En Joan, que d’aquestes coses hi entenia una mica més que nosaltres ens va dir que sortíssim del cotxe. Al obrir la porta, vam poder escoltar les ordres del policia que ens anava donant amb més claretat. Deien.-Tothom amb les mans a la nuca! Que no vegi ni un sol moviment estrany, em cago amb la puta! Sortiu molt a poc a poc!
- Collons, però, què em fet? Aquesta vegada, el bocamoll del qui escriu es va merèixer l’esbroncada del policia. - Et dic que callis i que ningú digui una puta paraula!
I del meu company...
- Cállate, tio!
- Joder...!
Vam anar sortint amb les mans al clatell i ens van fer posar, a tots, darrera de l’immaculat Renault Tse d’en Joan.
- Ara, poseu tots les putes mans a sobre del cotxe! No foteu cap moviment estrany!
Tots els guàrdies ens apuntaven amb les pistoles. Veure aquella escena era realment una barreja com, d’impotència, canguelis, Amèrica, Canal Plus... L’escena, s’estenia dins una espessor nocturna molt potent. Feia que, tota la parafernàlia de llums, m’aboquessin a pensaments firals, de festa major, llums, llums i més llums.
En Joan, dialogava amb el que devia ser el crac. Vaig veure que va entrar dins el nostre immaculat Renault TSE gris, remenava per els calaixos de copilot i va extreure la documentació que el crac li devia demanar. Els demés ens seguien apuntant amb l’arma. Incansables. Sense baixar ni un mil·límetre per el cansament.
- Podeu abaixar les armes!
Al cap de 5 minuts, el crac, ordenà que abaixessin les armes, que ja no i havia perill. A poc a poc, amb delicadesa, el crac ens comunicà que ja podíem abaixar les mans d’on les teníem. Amb una veu pausada, més dòcil, com gairebé de penediment, ens va comunicar que tot havia estat un error. Que els disculpéssim. Que algú havia trucat del Parador dient-los que uns nois havien robat un Renault TSE gris i immaculat...
- Perdoneu, sé que heu passat por, però nosaltres, també. Podeu seguir el vostre camí.
Varen ser les últimes paraules que vàrem escoltar i marxarem del lloc. Estupefactes, muts, atordits, estranyats, odiant, maleint, férem de nou, camí cap al nostre banc. No s’escoltà una paraula de tornada fins que abandonarem aquella carretera de corbes.
Arribant al nostre banc, preníem les posicions per tal de comentar la jugada. Encara, amb un regust, ànima-ment, agredolç, començarem, a poc a poc, a despertar d’aquella nit de cacera i de caçats