Els cabells...

Vosaltres penseu que el món és boig? Jo ho afirmaria amb un rotunditat absoluta. Ara que tinc un cap excel·lent, hi tinc unes tonalitats meravelloses que van des del quasi roig fins al blanc immaculat, volen que em deixi créixer els cabells. Això va en contra de la natural evolució. Els salvatges eren barbuts i tenien pèls per tot arreu. Cal mirar allò que ens escupen els mitjans, o no. És cert... si som éssers pensants s'hauria d'anar sempre en contra d'allò que ens és dictat per qui mana, però no és aquest el cas... Ara és l'amiga de l'ànima qui em voldria tocar tots els pèls que fossin possibles. Quin fàstic! No ho puc entendre de cap de les maneres.

Abans d'ahir em va dir sense ni una sola mania:

-Quan faig l'amor amb tu em sembla estar amb una màquina o bé encara pitjor, ets una escultura i no em fas tenir cap sensació...
-Per què...
-Tu tens la pell immaculada... no hi tens cap afegitó...
-Què vols dir?
-Doncs, això mateix, que et manca alguna cosa molt concreta.
-Em fas tornar boig...
-No, de cap manera...
-Sí, no. Sempre busques tres peus al gat...
-T'ho dic d'una vegada, que no vagis al barber...
-Si no és barber sinó barbera...
-Doncs, molt pitjor....
-Si em tracta molt bé... em dutxa i em depila completament i no em deixa ni un sol pèl...
-Aquí rau el problema...

Jo em vaig quedar bocabadat. No ho podia entendre de cap de les maneres... La vaig deixar amb la paraula a la boca... i fins avui no m'ha dit res. Em nego a fer cap canvi damunt de la meva persona. Em semblaria que sóc un altre. Havíem d'anar al teatre i ho he deixat córrer. No puc deixar d'anar regularment a casa del barber, bé, hauria de di barbera... Em remulla el cos dins de la banyera, em talla els cabells al zero i després em depila tot el cos. És una barbera excel·lent perquè no deixa cap rastre dins de la pell sinó tot el contrari. Després em fa uns massatges que acompanya amb unes delicioses cremes... N'estic molt content... N'estic molt content. No podria ser d'una altra manera...

De sobte sona el telèfon. És la meva amiga. Haig de reconèixer que ella també utilitza els mateixos serveis de la barbera, en aquest cas hauria de dir perruquera... però si el local és el mateix per què hem de canviar de paraules... Ella porta els cabells tallats al zero, és a dir, també pateix les mateixes operacions que he explicat. Per això mateix la trobo preciosa. És un cos sublim que tal com manen els temps que corren... no és massa prim ni massa gras... Porta uns tocs de colors que van des del roig més punyent fins al blanc més immaculat.

-Hola -em diu simplement, i no afegeix res: calla perquè em fa escoltar el silenci...
-Hola! -contesto jo, esmaperdut. Ja no sé què dir. De sobte recordo el teatre-. Ens veurem d'aquí una hora, no?, davant mateix de la sala.
-Sí -contesta ella i em penja el telèfon. No em diu res més... Jo resto nerviós. De sobte li torno a sentir totes les paraules, repetides, i encara l'entenc menys sobretot perquè recordo la darrera nit de plenes bogeries després d'una sessió de màgia...

Llavors ella em va repassar tot el cos de dalt a baix, però avui pot ser una cosa ben diferent. No és màgia sinó teatre clàssic... una d'aquestes obres gregues que ni jo mateix sé de què es tracta perquè ha triat ella. Sempre tria ella. Té molt bon gust, però aquesta vegada... tinc tots els dubtes.

Ella em saluda de lluny amb un lleu moviment de la mà. Després em sotmet com si tingués por de perdre'm. Obre la boca, però no diu res. Es treu el petit barret per obsequiar-me amb les brillantors del cap i se li escapa una lleu llàgrima... Encara no diu res però m'estampa un impressionant bes al damunt de la boca. Jo ja estic esmaperdut del tot perquè se m'enduu a dins del teatre. Finalment em diu:

-Caldrà que t'estimi...
-Per què?
-No hi ha un altre com tu...

Jo ja ni m'atreveixo a contestar mentre ella m'agafa una mà i me la fa introduir dins dels pits. Jo tanco els ulls i espero que comenci la representació, estic molt excitat, tant, que quan comença no me n'assabento de res fins gairebé a la mitja part.

Quan l'obra ja s'ha acabat la meva amiga em torna a parlar i m'exigeix que no torni a trepitjar la barberia-perruqueria. Ella em parla d'una manera molt suau. Jo no goso ni obrir la boca... A l'orella em vénen uns sons deliciosos. Encara que gairebé no l'entengui, cada vegada allò m'importa menys. M'adono que poc a poc vaig renunciant als meus principis. Serà que estic seduït profundament. No puc deixar de recordar les nits passades a prop d'ella. Fa poc que li he pogut veure els pits en plena llibertat després de tocar-li el lleu pubis... Té la pell d'uns colors gairebé blancs, llevat de l'entrecuix, que és pràcticament negre. No hi puc renunciar. Em deixaré créixer els pèls del cos per molt que ho trobi antinatural...
-Et faré cas... -li dic rotundament.

Ella m'obre la boca, m'abraça, em besa... i ja no vol fer cap cosa més efectiva sinó el gest de l'amor...

Som al mig del carrer. Ja no hi passa ningú. Em mana que l'abraci i ella m'amaga darrere d'una porta que és molt a prop del teatre. Jo no dic res... em deixo fer i ella dóna totes les passes que calen envers la felicitat...