Els barrets i les ombres

ELS BARRETS I LES OMBRES


La botiga de barrets va captar intensament la seva atenció. Era un establiment molt gran i molt ben posat. Per l'aspecte es veia que els articles havien de ser cars. No hi havia als aparadors cap capell o gorra amb el preu marcat i això sempre fa pensar que els preus són inconfessables. L'Helena es va decidir a entrar amb una mica de recança, però un cop a dintre es va quedar meravellada per les formes i els colors. Feia temps que li insistien que havia de tenir especial cura amb el seu aspecte, el càrrec que ocupava ho requeria. Ella sempre anava molt ben vestida però habitualment no portava barret, només a vegades lluïa alguna gorra esportiva per anar a la platja o de viatge, però fins ara no s'havia decidit a comprar-se algun barret veritablement elegant per portar-lo en ocasions especials.
L'Helena era una bona científica, a més era bonica i intel·ligent. De tècnica de laboratori havia ascendit, a base d'esforç, a cap d'unitat d'investigadors del ministeri. El seu càrrec l'obligava a mesurar molt bé les seves declaracions i opinions, ja que era assessora directa del Ministre i per tant del cap del Govern en la seva especialitat. No li interessava massa la política, no era la seva feina, ella era científica i les dades era el que comptava.
- Aquest sí que és bonic..., oh!, no n'havia vist mai cap de tant bufó... ai, no sé què fer, és una passada de car.... D'altra banda, diguin el què diguin és més bonic el meu cabell ben pentinat que qualsevol barret. Però... és clar, si vull fer-me amb certa gent... - L'Helena se'l va emprovar i es tornar a mirar al mirall. Sempre havia estat molt curosa del seu aspecte, i ara ho considerava imprescindible pels cercles en els que es movia.
La moda-costum de cobrir-se el cap va començar de manera sobtada. Un bon dia el President del Govern i alguns membres del seu gabinet van aparèixer en públic amb el cap cobert. Aquesta indumentària va sorprendre tothom i els mitjans de comunicació van elaborar tot un munt de teories sobre el fet. El Govern davant l'enrenou va haver de fer una declaració oficial d'urgència: "Els senyors i les senyores en qüestió tenien un petit malestar que s'alleujava amb el cap ben cobert. La situació internacional era greu i no era gens estrany que les responsabilitats els afectessin". Com si d'una epidèmia es tractés, alts càrrecs i els principals polítics de l'oposició es van embarretar tot d'una. Evidentment això va causar una petita alarma al país. Què passava? Quina estranya malaltia afectava la classe política?
Gabinets de prestigiosos metges van donar noms estranys a l'epidèmia i van donar pautes terapèutiques. El tractament era senzill: fer servir un barret o una gorra controlava perfectament els efectes. En alguns casos es recomanava una petita intervenció, sense risc, que neutralitzava la malaltia, però no es podia garantir que no hi haguessin rebrots posteriors. Els polítics afectats van fer tot el possible per donar un aire de naturalitat a l'ús del capell. Per afavorir aquest clima de normalitat hi va haver una consigna general: tots els membres dels principals partits havien de fer servir barrets o gorres en les seves aparicions públiques. En un tancar i obrir d'ulls totes les dones i els homes forts del país lluïen una nova imatge i el costum es va anar imposant molt més enllà de les necessitats terapèutiques que ho requerien.
Havia estat una bona estratagema i una gran victòria promoure l'ús del capell com una moda més per tal de controlar el temor i els rumors entorn de la malaltia, però l'estranya epidèmia no estava ni molt menys sota control.
Alguns mitjans de comunicació s'esforçaven en voler investigar la gènesi del problema. Atribuïen al Govern plenes responsabilitats de l'aparició d'una malaltia desconeguda que podia afectar tota mena de ciutadans, fins i tot persones molt allunyades dels cercles polítics on s'havia detectat. Van aparèixer informes de fonts secretes, però molt ben documentades, sobre la implicació directe del govern en assajos bacteriològics finançats pels EUA que feien servir els habitants del país com a conillets d'índies. Es donaven noms i dades sobre quantitats de diners fabuloses cobrades sota mà per membres molt propers al cap de l'executiu. El curiós és que hagués afectat primer als membres del Govern, però el que és cert és que hi havia ciutadans escampats per tot el país que patien la malaltia però que se'ls havia obligat a callar. Ben bé ningú no podia assegurar que els primers afectats haguessin estat els polítics.
Aquests arguments i altres que apareixien als diaris amb molta freqüència, portaven neguit als ciutadans i un tremolor a les altes finances. Però, per sorpresa dels qui seguien amb força interès l'evolució dels informes i les denúncies que publicaven els mitjans de comunicació cada dia, de cop i volta, la notícia va desaparèixer del panorama mediàtic.
El primer en fer desaparèixer tota informació relativa al cas, va ser un diari de gran tirada, que sempre s'havia distingit per la denúncia contundent de l'actuació del Govern i en el que s'havien publicat les teories i informes més agosarats sobre la malaltia misteriosa, i de cop i volta va quedar mut en tot el què es referia a l'epidèmia. El seu director, un home temut i que assegurava tenir a la mà el secret de tot el què passava, un dia va aparèixer en públic amb un discret barretet estil policia secreta. Aquest fet va coincidir amb la fi de tota la informació sobre l'afer al seu diari. No va donar explicacions del seu canvi d'actitud però, com a bon professional de la comunicació que és, va intentar esborrar de la memòria de la gent les seves diatribes en contra dels qui duien barrets i ara el porta com si fos invenció pròpia. Això va provocar una nova onada d'embarretades. Força estudiants de periodisme, fans incondicionals del seu gurú en la professió, va adoptar el discret barretet com si es tractés de l'uniforme del periodista agosarat i incorruptible.
Hi va haver altres periodistes agressius i sensacionalistes, d'aquells que es creuen que només quan ells parlen és quan la gent s'assabenta de les coses, que també es van anar cobrint el cap amb estils propis d'investigadors agosarats: gorretes Sherlock Holmes o Dr. Watson, barrets 007, etc.. No es va publicar res sobre la nova estètica dels periodistes, però corria la brama que alguns havien acudit als equips mèdics que estudiaven l'epidèmia.
Què era la misteriosa la malaltia? Quines mesures calia prendre per no contreure-la?. No es donaven informacions oficials respecte d'això, i la premsa, a partir del moment en que alguns dels seus prestigiosos membres es van veure afectats, va considerar tabú el tema de l'epidèmia. El carrer bullia de rumors. No es tenia constància de cap mort per aquesta causa, però sense el suport de les notícies cada vegada era més difícil saber què era el cert.
Cobrir-se el cap va passar de ser, d'una necessitat per a alguns, a una moda acceptada majoritàriament. Molta gent per causes diverses i alienes a la malaltia també es va embarretar: Algunes persones que els agrada d'imitar els famosos i seguir qualsevol moda que proposin; d'altres que per haver de freqüentar certs ambients no volien desentonar; i d'altres, en fi, van trobar en la nova indumentària una gràcia especial per lluir i mostrar el seu bon gust. Hi havia persones, que malgrat manifestar que no pensaven posar-se barrets ni gorres, canviaven de cop i volta de parer com per art d'encanteri. En aquests casos però, es sospitava seriosament que el seu canvi d'actitud era a causa de la malaltia. Llavors la gent s'espantava al comprovar que no s'havia resolt el problema, que tot i que no hi havien notícies, l'epidèmia no estava controlada. Les causes seguien sent un misteri, no es coneixien o bé no s'havien volgut donar a conèixer.
-Mira noia, no podem anar de babaus, saps? S'ha de tallar el problema abans no esclati que, no ens podem refiar d'aquesta gent.
-Vol dir Sra. Genoveva?. Potser no es pot fer d'aquesta manera.
-Ai nena, tu no has passat cap guerra, no saps que malament es passa. Si hi ha manera d'evitar-la actuant primer...
-Miri, Sra. Genoveva, potser té raó, però em fa l'efecte que no anirem enlloc si seguim així...
Mentre anava parlant la Sra. Genoveva es rascava les orelles dissimuladament.
-Que li passa res?
-No, una picor sobtada, potser m'ha picat algun mosquit. Ai, no sé, va despatxa'm de pressa que el meu marit estarà a punt d'arribar.
La dependenta va despatxar la Sra. Genoveva mentre la mirava de reüll com es rascava tota neguitosa. De sobte li va venir al cap un comentari que havia fet algú: els primers simptomes de la malaltia es una mena de picor. Deu meu! i si...?
La Sra. Genoveva va recollir el peix i se'n va anar cuita-corrents rascant-se les orelles cada vegada amb més fúria. A la tarda, va enviar el seu marit a comprar un barret.
La necessitat terapèutica, la moda o el costum, tot va contribuir al creixement desmesurat de la demanda. Els tallers artesanals i les petites fàbriques es van veure desbordats. Nous tallers i fàbriques dedicades a la confecció d'articles pel cap van néixer com a bolets. Hi va haver suport a aquesta indústria per part del Govern i es va defensar aferrissadament l'ús del capell com a quelcom necessari per l'economia del país, el sector creixia i es creaven llocs de treball. Es van dissenyar estils diversos per a cada ocasió, temps de l'any i hora del dia. Homes i dones van seguir la moda adquirint gran diversitat d'articles segons la pròpia manera de ser. Les unes amb gran varietat de formes i estils i els altres amb una monòtona diversitat de tons i teixits, però totes i tots quants més millor.
Mentre la gent s'acostumava a aquesta moda i aprenia a usar amb naturalitat l'oblidada peça de vestir, van haver alguns problemes per la falta de costum i pel preu bastant elevat de l'article. Al principi, van quedar marcades d'una manera escandalosa les diferents ca
pacitats econòmiques. Es a dir: pel carrer i a simple vista es notaven les classes socials. Els sectors econòmicament més forts van gaudir durant un temps de poder destacar-se pel carrer. La moda del barret va sorprendre tothom, i els que hi estaven més acostumats o tenien assessors estètics a les botigues a les que anaven regularment, van endur-se la palma. Es veia qui tenia diners!.
El govern preocupat per les classes "menys afavorides", va considerar que no harmonitzava amb l'ètica de la modernitat que les diferències socials fossin tant evidents. Amb força celeritat va dictar una llei de barrets de protecció oficial, i va subvencionar tot un ventall d'aquests articles per a que tothom pogués tenir-ne més d'un. Es va tenir la delicadesa de fer coses que semblessin bones i amb uns dissenys força encertats. Es diu que, curiosament, també van quedar subvencionats barrets de certes botigues d'elit a les que només tenien accés clients escollits. Sembla que eren amics i parents de no sé qui, però això no ha estat mai demostrat.
Tot i que la ciutadania ja no estava tan preocupada per la rara epidèmia que havia provocat tot el moviment barretil, tot i que els diaris callaven qualsevol informació relativa al cas, no es podia dir que fos un afer del passat. No passava dia sense que algú sentís parlar de nous casos de contagi: veïns, parents, persones famoses, polítics i professionals de tota mena. Es van fer encara més estudis per determinar els grups de risc, per veure si era una malaltia professional, per aïllar certs aliments que la podien provocar. Res. No hi va haver manera de determinar res, ja que les persones afectades procedien de gran diversitat de llocs i ambients, per això es començava a parlar de guerra bacteriològica o coses semblants que enrarien l'ambient i provocaven una por soterrada i irracional.
En Ramon Préssec parlava animadament amb el taxista:
-Si em deixessin a mi ja ho arreglaria aviat això... Sap què li dic?, hauria de tornar aquell paio. Si home, abans no hi havia tants dubtes ni tantes mandangues... Ara tot el pressupost se'n deu anar amb barrets. Que no s'hi ha fixat?. A mi ningú em convencerà que sigui un costum normal aquest.. La meva dona se'n vol comprar un i jo li dic, si entra un barret a casa me'n vaig jo i ja t'arreglaràs...
El taxista posava cara de paciència i feia que si amb el cap distretament.
-Esperem que es pugui controlar l'epidèmia...
-Epidèmia? Quina epidèmia? Invenció, pura invenció del govern per distreure l'atenció d'altres afers més seriosos. D'altra banda jo sé de bones fonts que el Ministre d'Indústria té accions a totes les fàbriques de barrets. Res home, res, un conte com una casa. Tot per no decidir-se d'una vegada.
-Però, no és tant senzill, no han pogut demostrar res encara, cal avaluar les proves i si de veritat representen el perill, d'altra banda, prendre la iniciativa...
-Ja li dic jo, ens fa falta un altre Franco, aquest sí que era un estrateg i sabia quan calia començar l'acció i ...
Mentre parlava el Ramon s'anava rascant el cap.
-Ai carat!, quina picor m'ha entrat ara, miri deixi'm aquí que passaré a prendre un glop abans d'anar a casa.
Va baixar amb certa urgència del taxi i es va dirigir als lavabos del bar. Quan va sortir, duia el cap embenat amb paper higiènic i estava pàl·lid. Es va prendre el conyac d'un glop, va pagar i se'n va anar. Abans d'anar cap a casa va passar per una botiga de gorres. - Ara entenc perquè la gorra va bé per la malaltia. Aquesta moda és útil en cert sentit,- pensava. - Vejam si faig contenta la dona amb aquest barret i no fa preguntes pel meu canvi de parer. Tot això ha de ser degut a experiments químics i a tota aquesta gent que ve de ves a saber on amb malalties. Si em deixessin fer a mi, tots els polítics a la picota. Ja veurien si tornés aquell fulano, ell si que ho posaria tot a ratlla.-
Com en tot moviment general sempre hi ha excepcions. Hi ha grups heterogenis de persones que no mostren cap interès en adoptar aquesta moda. A aquestes persones se les anomena amb una paraula anglesa "hatout". Si estàs classificat com una o un "haout", no tens entrada segons a quins ambients, a no ser que tinguis prou diners per fer oblidar la teva peculiaritat.
L'Ernest va ser convocat amb urgència a la reunió. Tot just va tenir temps per telefonar casa i deixar un missatge al contestador avisant la Maria que sortia corrents cap a l'aeroport que el convocaven a la capital a una reunió d'assessories ministerials. L'Helena, la seva cap, no li va donar pas a cap excusa:
-Ernest, has de ser d'aquí a tres hores al despatx del Ministre. Emporta't les dades de les darreres anàlisis que ens han enviat i prou. Les valoracions que havíem fet fins ara, i els informes no cal ni que tels miris.
L'Ernest anava remugant mentre volava cap a la capital. No es podia fer cas només als informes darrers, ell no els veia clars. La reunió era importantíssima i, en certa manera, decisiva. No entenia l'Helena, últimament estava cada vegada menys als laboratoris i es fiava més de dades dubtoses que no pas dels resultats. Agafant un taxi, l'Ernest va arribar amb el temps just de prendre's una aigua i pentinar-se un xic. L'Ernest lluïa una abundant pelussa color panotxa i no usava barret de cap mena.
El ministre encara no havia arribat, era una reunió amb poca gent, dos representants del govern aliat, acompanyats dels seus tècnics, l'Helena amb dos tècnics dels laboratoris centrals i l'Ernest. Els estrangers anaven amb barret, l'Ernest va suposar que era per deferència al ministre que havia esta un dels primers embarretats. Els tècnics del laboratori central també anaven amb gorra, és evident que si estàs prop del poder has de seguir fidelment les consignes, o sinó et desplacen. Els únics que no anaven amb el cap cobert eren l'Helena i ell. Es van mirar amb un somriure i es van posar a parlar mentre esperaven que arribés el ministre.
-Què et sembla que dirà el Ministre?
-No n'estic segura, però crec que anunciarà que ens hi hem de ficar.
-Com?, però no pot ser. Helena, encara no és segur, cal dialogar molt encara, i analitzar...
-Els representants del govern aliat m'han ensenyat els seus resultats, no hi ha dubte.
-No pot ser...
-Però què t'agafa ara? És una decisió que prendrà el govern, fins i tot al marge de les dades que tinguem, hi ha pressions molt fortes.
-Que Déu ens ajudi!
L'Helena se'l va mirar sorpresa i irònica
-Ernest, Déu no hi pot fer res.
-Evidentment, quan ens entestem a fer les coses així, Déu no hi pot fer res.
L'Ernest es va apartar una mica de l'Helena. Estava preocupat, no s'hagués pensat mai que el fet de ser Físic Nuclear el posaria en aquesta situació. Havia treballat en la indústria armamentística i havia canviat de feina perquè no suportava la idea de contribuir a la guerra. Des del laboratori del ministeri s'afanyava a estudiar possibles amenaces i perills pel seu país, però com advertiment i perquè funcionessin les mesures de control i per forçar acords. Tota la feina que havia esta fent en els darrers mesos era per descobrir el veritable perill de capacitat nuclear i no n'havia trobat evidències. Si esclatava la guerra, no estava segur de què tenien els altres, però si sabia què farien servir els aliats.
-Ernest, ja entra el ministre. Dóna'm les dades que has portat i no diguis res. Com a molt, m'has de donar la raó, però res més.
-Helena no vull participar-hi... jo
-Ssst. Calla que entra.
El Ministre va entrar seriós i embarretat. Tenia bosses sota els ulls i semblava cansat i trist. En altre temps donava la impressió que es volia menjar el món des del seu càrrec però havia anat plegant veles. La seva postura i la seva convicció s'havien anat transformant, pel pes de l'evidència, deia. Des del govern no es podia ser ingenu i calia fer cas dels "suggeriments" dels aliats més poderosos.
-Senyora, senyors. Agraïm als representats dels nostres aliats que ens han facilitat les dades definitives que ens empeny a prendre una greu decisió. Sra. Capdevila, vostè ja ha tingut ocasió d'examinar-les, coincideix amb els resultats que hem pogut obtenir dels nostres laboratoris?
-Si, Sr. Ministre,- va dir l'Helena - Els informes que el meu col·lega ha portat de les nostres anàlisis ens permeten arribar a la mateixa conclusió que als nostres aliats.
-Llavors, comunicaré al cap del govern que estem d'acord amb els nostres aliats.
-Un moment, un moment. Disculpeu-me Sr. Ministre, no es pot...
-Sr. Bernaus, faci el favor.
L'Helena va cridar l'atenció a l'Ernest, i els altres accidents a la reunió es van quedar un moment expectants. Acte seguit, però, els estrangers i el ministre es van posar a dialogar ignorant la resta. L'Ernest sentia un nus a l'estomac i tenia ganes de fugir, sabia que s'havia pres la decisió i no es podia tornar enrere. L'Helena se'l mirava amb ira i respirava fort contenint-se, mentre es gratava el cap dissimuladament. El ministre tornava a dirigir-se a tots i l'Helena i l'Ernest se'l van mirar.
-Els nostres aliats també estan preocupats per l'epidèmia que patim. Em refereixo a la malaltia-epidèmia, dita "del President", perquè va ser dels primers afectats. Tenim sospites que pot ser guerra bacteriològica, un punt més per convèncer la gent que la decisió que probablement prendrà demà el govern és correcta.
Mentre el ministre parlava, l'Ernest va veure com la sala s'anava omplint d'ombres. Ombres en forma humana que tenien un cert aire d'amenaça. Siluetes humanes molt ben definides sense cara, només es distingia una claror en el lloc de la boca com si somriguessin lleugerament. L'Ernest se sentia com en un somni, la sala no semblava real, estava boirosa.
L'Helena seguia gratant-se el cap dissimuladament però amb insistència. Se la veia neguitosa, inquieta, com si es trobés malament. L'Ernest se la va mirar i va fer intent de preguntar-li si li calia ajuda, però quan va obrir la boca se li va quedar oberta de bat a bat. Les orelles de l'Helen
a creixien d'una manera extraordinària, amunt, amunt, fins a quedar com unes magnífiques orelles de burra. L'Helena va fer un crit i va sortir corrents de la sala, les ombres van deixar anar una riallada.
Reaccionant de la sorpresa l'Ernest va mirar al seu voltant i tot semblava altre cop normal. Havia estat un somni? S'havia trastocat momentàniament i tot era fruit de la seva imaginació? No podia ser d'altra manera, tot havia estat una curiosa al·lucinació. El Ministre seguia argumentant.
Estava preocupat per l'Helena, li sabia greu que s'hagués deixat comprar, o convèncer, i hagués renunciat a la seva capacitat d'anàlisi de les situacions. La va mirar però havia desaparegut del seu costat. En aquell moment es va obrir la porta i ella va entrar lluint un magnífic barret d'ultimíssima moda.