Els arbres tenen vida...

Els pastors del poble estaven desesperats. Feia setmanes que desapareixia un tió cada nit. No sabien què fer. Aviat es quedarien sense fusta per fer llenya i l’ hivern s’apropava.
—Segur que han estat els llops! Són les úniques bèsties que podrien fer això!
—Sí! Segur!
Mentrestant, a l’altra banda del bosc, el Pare Llop i els seus estaven assaborint el dinar: un cérvol acabat de caçar. De sobte, arribà un llop.
—Pare Llop! Porto notícies del poble: creuen que nosaltres som qui els robem els tions.
—Calma’t. Bé! Demà aniré a parlar amb un vell amic i ho solucionaré.
L’endemà, el Pare Llop es llevà aviat per anar cap a les muntanyes. S’endinsà en una cova. Allà aparegué un ésser descomunal i robust com una muralla d’un castell, però savi com el rei que hi viu. Era un gegant.
—Tombatossals! Quant de temps!
—El mateix dic, Pare Llop.
—Vinc perquè...
—Ja sé per què vens. Els gegants ho sabem tot. Vols que vagi al poble a dir que tu no ets qui els roba els tions. Ho sé, però no puc. Cal que cadascú trobi la manera de dir la veritat als altres. Els llops són els teus amics i confien que tu pots solucionar el problema. Només et diré que et fixis bé en tots els arbres i trobaràs la veritat.
—Unes paraules molt sàvies. D’acord. Gràcies, Tombatossals!
—De res. Recorda-ho bé: mirà bé el teu voltant! A reveure!
Sortí dubtós de la visita al gegant. De camí cap al bosc, escoltà un soroll subterrani. De sobte, ensopegà amb una arrel d’un arbre...
—On estic? Què ha passat?
—T’hem trobat inconscient al bosc i t’hem portat a casa —digué un llop.
Els dies següents va estar pendent de tot el que l’envoltava. Arribà a la conclusió que la puresa de l’aigua no era la culpable i comprovà que els llops eren les úniques bèsties d’aquells indrets. Les pedres les va descartar perquè no tenien vida. I no estava segur si eren les plantes ja que estaven vives però no es movien d’on eren... A més, recordava haver sentir una llegenda d’un arbre viu o alguna cosa així.
L’única persona que la podia saber era el vell del poble. Era massa arriscat, però aquella nit aniria a casa seva.
Es tapà amb una manta, agafà una torxa i es dirigí a l’habitatge dels humans. Just en arribar al poble, veié uns guàrdies a l’entrada. Llançà una pedra. Ells van distreure’s i pogué passar. Divisà la casa del vell i, sense fer soroll, hi entrà. La biblioteca era plena de llibres ben ordenats. El Pare Llop trobà la llegenda ràpidament. Deia que, temps enrere, hi havia un arbre anomenat Ginebreda que es dedicava a menjar una daina cada nit i culpava els dracs... El Pare Llop n’estava segur. Era ella. Ella es menjava els tions i culpava els llops. Era ella qui l’havia fet ensopegar el dia de la visita a la cova del Tombatossals.
—Mans enlaire o disparo!
De cop i volta, darrere seu hi havia un guàrdia amb ballesta i uns quants habitants del poble, entre ells, pastors. El vell del poble havia avisat la policia.
—Per què? Perquè estava llegint?
—No! Per la desaparició dels tions.
—Jo? Perdoni, però s’equivoca. Els llops no són els lladres. Però sé qui ha estat.
—Doncs... Digues —va dir un pastor.
—Un arbre.
—Un arbre? Quina bestiesa! Un insult!—digueren.
—En concret, la Ginebreda —alçà la veu perquè l’escoltessin.
—La Ginebreda no existeix! —afirmà l’alcalde.
—Deteniu-lo! —va dir tothom.
Li lligaren les mans amb una corda. Just quan sortien de la casa del vell, la gent s’espantà. Davant la porta hi havia un ésser descomunal: en Tombatossals.
—Els teus llops m’han avisat. No cal que et preocupis, Pare Llop! —bramà i dirigint-se al poble—. El Pare Llop diu la veritat. La vertadera culpable és la planta vivent Ginebreda. Si no voleu perdre cap més tió aneu al llac. Allà estarà sopant.
En efecte, la Ginebreda estava menjant. Des d’aquell moment el poble no va desconfiar més del Pare Llop i la seva manada. A més, la llenya de la Ginebreda els escalfà uns quants hiverns.
—Gràcies, Tombatossals. Sense tu no hagués pogut fer res.
—Gràcies a tu, Pare Llop. Tu vas ser qui ho vas dir al poble. Ara confien en tu. A més, durant tot el problema, has defensat sempre els teus llops. Crec que et mereixes això.
A les seves mans aparegué un objecte. Pesava una mica i estava calent. Era...
—Un ou?
—Un ou de drac. Amb ell podràs cremar arbres i fer llenya. I a sobre, podràs venir a veure’m cada dia sense fer gaire camí. Això sí, vés amb compte amb ell. No sigui que els del poble et culpin de cremar les seves cases...
Els dos amics rigueren tranquils mentre parlaven sobre l’aventura a la vora del gran llac.