Els aneguets

Un relat de: Rocafort

Quan m'he despertat, m'he adonat de que no era un dia normal; al entrar a la cuina per a esmorzar, he vist a la meva tia que mirava molt sovint per la finestra. Des de allà es veu el riu Ter, una bona part del gironès, del pla del estany i més a la dreta, el final dels Pirineus per l'Albera, més lluny s'endevina el Canigó.
El cel es clar, fa tanta calor que des de la pineda veïna es sent el soroll eixordador de les cigales que nomes callen un moment quan alguna pinya propera a elles esclata escampant els pinyons per terra. A la llunyania puc veure uns núvols negres amenaçadors que semblen acostar-se a la casa.
Menjo un tros de pa amb tomàquet de pressa, i abans de que la tieta em mani alguna cosa, surto de casa corrent en direcció a l'extrem de l'era que és on tinc la meva barraca i on visc les meves aventures amb companyia dels gossos Melinda i Valent, que ja m'estan esperant a fora i que tan sols veure'm, sempre venen disparats cap a mi.
Entro a la barraca, deixo entrar els gossos i tanco la porta. Des de dins puc espiar a través de les escletxes a la tieta que surt tot mirant el cel i que es posa a recollir les eines que estan escampades per l'era posant-les sota el cobert, fa entrar les gallines i els ànecs al galliner i tanca la porta falcant-la des de fora. Un cop acabada la feina es posa a cridar-me. Jo m'amago i no contesto, veig que ella mira cap a la barraca, veu la porta tancada i moviment al interior però no s'hi atansa i torna a entrar a la casa:
...Victòria! No m'ha vist....o això es el que jo em penso.
Un cop em torno a quedar sol, començo altre cop a jugar imaginant-me aventures amb els meus amics i amb els gossos pels boscos dels voltants. De cop, un tro fortíssim fa retrunyir la barraca i em fa retornar a la realitat, llavors em dono compte de que el temps a canviat. Les orenetes volen nervioses a ras de terra cridant molt, el sol s'ha amagat darrera els núvols negres que ara ja estan a sobre nostre i la llum del dia ha mig desaparegut semblant que sigui mitja tarda.
Una olor a humitat omple l'ambient. De sobte apareix un fort vent que ho mou tot, fins i tot la meva barraca i comencen a caure unes gotes molt grosses que fan molt soroll al xocar contra la teulada. Els llamps es fan abundants i il·luminen l'horitzó acostant-se cap a nosaltres envoltats del soroll cada vegada mes fort dels trons. Jo m'espanto i corro ràpidament cap a la casa, però les gotes s'han convertit amb un fort xàfec i de tant sols travessar l'era em quedo moll com un ànec.
Quan entro a la cuina ben xop, em trobo a la tieta entre seriosa i enriolada que em diu:
-Què, no m'has sentit quant et cridava?
-Si m'haguessis fet cas com les gallines, ara a més de estar a raser, estaries sec.
-Acostat al foc i asseca't.
M'acosto a la llar de foc que la tieta ha encès i, sense dir res, em trec les sabates i em poso de manera que se m'assequi la roba.
Passa el temps i de cop se sent la porta de la quadra que s'obre; és el tiet que torna amb el cavall i el carro del camp. Desenganxa el cavall del carro i el tanca posant-li farratge per que mengi, desprès es canvia i ve cap a la cuina.
La tieta li pregunta com ha anat, ell li contesta que no ha pogut llaurar tot el camp per culpa de la pluja i que ara ha quedat tot enfangat i no es podrà fer-hi res durant un parell de dies, llavors afegeix que aprofitarà que plou per arreglar unes finestres de les golfes i se n'hi va.
No ha passat ni una hora que tot s'ha acabat; de la mateixa manera que havia vingut. La turmenta, ha marxat i ja torna a lluir el sol. Intento sortir però la tieta no em deixa per que esta tot moll i em tinc que quedar com un gat engabiat a la vora del foc, mirant de tant en tant des de la finestra el camí que porta a la casa tot esperant que arribi de col·legi la meva cosina.
De cop arriba l'Annita i un una vegada ha saludat a la seva mare, diu que te que donar menjar als seus aneguets i com que ha plogut el millor serà que vagi al camp de blat acabat de segar que tenim prop de la casa, que estarà ple de cargols i que agraden molt als ànecs.
Salto de la cadira i pregunto:
-Què hi puc anar?
La tieta diu que si, pro que faci cas a l'Annita per que si no....
Jo ja no escolto res mes, em calço les sabates que ja estan eixutes i em poso al costat de la meva cosina esperant neguitós el moment de marxar.
Agafem un bastó llarg i prim, anem al cobert, on trobem dins de una gàbia quiets i silenciosos una trentena de ànecs molt petits que son com boles de cotó de color groc amb cames. Així que ens veuen, es posen a cridar i a moure's inquiets i no paren fins que els hi obrim la porta. Surten i es posen al voltant de l'Annita que els aparta amb compte i surt per la porta cap el camp amb tots els ànecs al darrera amb fila índia.... Estic una mica frustrat per que no em fa cas cap ànec, però em poso al costat de la meva cosina tot girant el cap de tant en tant per comprovar que no se'n perdi cap dins d'alguna rodera massa fonda per que puguin sortir d'ella si hi cauen .
Quan arribem al camp ens posem al costat de unes pedres del marge i tots els ànecs se'ns posen al voltant demanant menjar. L'Annita agafa un cargol petit de color blanc que hi ha enfilat a una planta de fonoll i, amb l'ajuda de una pedra l'esclafa una mica, a continuació el dona a un dels ànecs que estan demanant menjar ansiosos, repeteix la operació amb un altre, i un altre...
Jo em poso a buscar cargols fins que en tinc un bon grapat i llavors m'assec al costat de l'Annita i, imitant-la, començo amb un cargol. Així que dono el primer a un dels ànecs me'n comencen a demanar també. Ara si que estic content, he aconseguit copsar la seva atenció....Passada una bona estona i, com que de cargols ni ha molts, aconseguim que els ànecs es vagin atipant i que de un amb un deixin de demanar menjar i es quedin, sempre al voltant nostre, mig adormits o jugant entre ells.
Jo me'ls miro content i quant ma cosina em diu per tornar a casa, començo a caminar i m'adono que tots el aneguets em segueixen. Estic tant satisfet que semblo una lloca mes que un nen.
Arribem a casa, tornem els ànecs a la gàbia i nosaltres anem a dinar. El primer que dic a la tieta, abans i tot de fer-la-hi un petó es .Què em donaràs ànecs per cuidar?.

Comentaris

  • Caliu de casa[Ofensiu]
    Cerimonios | 26-01-2008 | Valoració: 7

    És un relat que em suggereix caliu casolà, estimació, recolliment i un món menys angoixat que a ciutat. Hi ha qui qui diria estressat en el lloc d'angoixat, però a mi els anglicismes que empobreixen la llengua, no m'agraden, He passat uns minuts bén entretingut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: