Els 400 verats

Un relat de: famapa

L'aigua davant nostre bullia. Estàvem enmig de la mar. La terra quasi no es veia. Allà lluny, una línia de sorra groguenca i unes taques blanques senyalitzaven el càmping Gavina. D'allà havíem salpat feia ben be una hora. La zodíac d'en Joan, el meu germà, era plena a vessar, com sempre el pare era el capità del vaixell, en Joan a les màquines i la resta, l'Enric, en Joan Carles, jo i 50 més de grumets.
Era per la tarda. El sol havia començat a davallar i com cada tarda es va organitzar una sortida de pesca. Durant l'hora anterior havíem pescat més o menys lo de sempre, quatre donzelletes, un parell de mabres i para de comptar. Però ara era diferent, l'aigua bullia, no ho havia vist mai, no sabíem que podia ser, però enseguida vam descartar que es tractés d'un terratrèmol, lo que fos devia ser una animal marí.
- Taurons ! Va exclamar algú de la barca.
- No ! No es veuen les aletes. Va contestar l'Enric, que per això era el més entès del grup.
- Anem-hi més a la vora. Va dir en Joan enfilant la zodíac cap a la zona del bull.
Els cinc cavalls del motor van bramular sorollosament mentre la barca sortia disparada cap a l'objectiu. Tothom es va falcar com va poder per evitar caure al mar. L'aigua ens esquitxava el rostre però no la sentíem, l'emoció ens embargava.
De cop i volta el pare va cridar:
- Sardines ! Es un banc de sardines !.
L'Enric va ser el primer, quan el motor va parar ell ja tenia la canya a punt, un parell de plomes eren l'esquer. Va llançar la canya i abans que toques l'aigua ja havien picat un parell de peixos. Va pujar la captura a la barca.
- Verats ! Son verats ! Va cridar.
Aquest crit va ser la senyal d'atac. A la barca va començar una activitat frenètica. Tots vam agafar els estris de pesca, vam enfilar les plomes o d'altres enganys i ràpidament a llançar la canya al mar. Com érem tants, els fils de les canyes es creuaven i ens feien el gran embolic. Però tant si val, els verats que anaven com a boixos perseguint les sardines, saltaven de l'aigua per empassar-se l'esquer. No paràvem: tirar la canya, pescar, pujar el peix, desenganxar-lo i tornar a començar.
La boixaria va durar una hora, quan el banc de sardines fugia, En Joan tornava a arrancar la zodíac perseguint-les i tornava a començar la mateixa tasca.
Poc a poc el nombre de captures va anar disminuint. Estàvem esgotats. El fons de la barca era tot ple de peix. Vam tornar a port.
L'arribada va ser èpica. Vam desembarcar com a herois que vinguéssim de fer una odissea.
Com el nombre de verats era incomptable, no els vam comptar, però com a mínim devien ser 400, o 4000, no ve d'un zero.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

famapa

7 Relats

3 Comentaris

6200 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00