Elogi del pacifisme

Un relat de: peres

El politòleg de Princeton Michael Walzer (Nova York, 1935), autor de Just and Unjust Wars (1977) assegura que "[El pacifisme falla] en el fet de creure que els agressors, els tirans i els assassins poden ser frenats sense l'ús de l'amenaça o de la força militar. La història demostra que l'enfrontament de la Gran Bretanya i França amb els nazis hauria evitat la guerra. L'ús de la força hauria propiciat solucions més decents que Auschwitz. Si no estàs preparat a temps per lluitar, t'acabes ficant en guerres innecessàries." (El Periódico, 8 juny 2004)

No hi estic gens d'acord. Tots els bel·licistes ho diuen, ara amb llenguatge políticament més correcte que en decennis i segles anteriors. Que ells no volen les guerres, però que per aconseguir la pau cal estar preparats -i ben armats- davant possibles agressions. Només conceben la pau com un equilibri de poders, no com un valor o com una cultura. I sempre posen exemples de guerres i desastres que "es podien haver evitat" -són profetes, ells- si hi hagués hagut abans la iniciativa de parar els peus a qui es veia que acabaria esdevenint un agressor injust.

La doctrina de la "guerra preventiva" és clàssica. Si vis pacem, para bellum, deien els antics. I el fet és que aquesta doctrina és la que ens ha portar la majoria de les guerres que ha patit la humanitat des que el món és món.

La guerra espanyola del 1936 la van plantejar els militars d'aquesta manera, i la va respondre el govern legítim de la República amb la mateixa filosofia. Què hauria passat si els uns s'haguessin quedat quiets a les casernes? Això sembla clar: que segurament no hi hauria hagut guerra. Què hauria passat si els altres haguessin deixat fer als militars? Doncs, hi ha gent que no ho veu, però es pot dir el mateix: que potser no hi hauria hagut guerra. Què va passar? Que tots dos volien la guerra. Hi ha gent que diu: però no es podia deixar caure un govern elegit democràticament!, deixar fer als militars hauria estat injust!, s'hauria instaurat una dictadura!, haurien mort molta gent innocent! I jo dic: sí, és clar, i va passar tot això i, a més a més, hi va haver una guerra.

Les guerres no solucionen mai res, només ajornen els problemes -en el cas de l'Estat espanyol, més de quaranta anys, o, segons com, setanta, si considerem la situació actual com una herència del que va passar aleshores-, i sempre, a més a més, agreujats.

Tant per tant, doncs, si com diuen aquests experts bel·licistes hem de tenir guerres de totes maneres, almenys no les justifiquem, no les comencem nosaltres, "els bons", els que se suposa que no tenim afanys imperialistes ni totalitaris. Perquè si una guerra la comences tu, per evitar que la comenci l'altre, el que és segur és que amb la teva decisió has provocat la guerra. L'has iniciada amb l'excusa de la raó que dius que t'empara, però ja tens la guerra. De l'altra manera, potser no començarà. No ho saps, si més no, perquè no se sap mai. Els futuribles no són una realitat. No pots matar l'esmolet que afila una espasa, amb l'excusa que té males intencions. Encara que les tingui. Si el mates, ell no et matarà, dius. Però ja hi haurà hagut una primera mort, i els seus fills, innocents, què faran? I els seus amics? Moralment, Abel potser podia haver mort Caïm abans que l'ataqués. En defensa pròpia. Però no ho va fer. I Abel és considerat la personificació de la bondat i ha passat a la història com un símbol d'innocència. Podria ser el patró dels pacifistes.

Ara bé: els bel·licistes, volen evitar les guerres... o més aviat volen estar preparats per guanyar les que es produeixin "de manera inevitable", i entrar "en el moment oportú" en les que hi hagi, i assegurar la victòria del "bàndol bo", i fins i tot avançar-se calant foc, "que farà de tallafoc"... d'un foc que encara no ha començat? Sumes el tallafoc i l'ambient enrarit i els vents desfermats en totes direccions i aviat endevines quina mena de final tràgic pot tenir el tallafoc preventiu.

Dir, com fa Walzer, que "la història demostra que l'enfrontament de la Gran Bretanya i França amb els nazis hauria evitat la guerra" és una petició de principi indemostrable, a més d'un oxímoron. Indemostrable, perquè la història no pot mai demostrar coses que no s'han produït. Oxímoron, perquè el que Walzer anomena "enfrontament" -preventiu, és clar- de britànics i francesos amb els nazis, què hauria estat sinó una guerra?

Què diu Walzer, doncs? El que diu és que amb l'avançament de la guerra per part de la Gran Bretanya i França, s'hauria pogut garantir una victòria dels aliats amb menys vessament de sang. Potser sí... o potser no. O potser a Auschwitz haurien sacrificat i cremat trenta milions de víctimes, ara amb l'excusa, per part dels nazis, que "la guerra l'han començada ells (els aliats)". A més, segurament hauria costat molt més sotmetre els nazis en cas d'un atac preventiu com el que han defensat després els politòlegs bel·licistes, perquè els exèrcits aliats no haurien estat tan unànimes, ferms i convençuts en la seva voluntat de sotmetre Alemanya. I la guerra podria haver durat el mateix. Amb el greu inconvenient moral que Alemanya hauria estat considerada per molts l'agredida i els aliats els agressors.

El cas de l'Iraq és ben significatiu. Pot ser vist com una reescriptura de la història, a escala. El règim de Saddam Hussein era bel·licista, tirànic i profundament injust. I imperialista, com es va veure amb la guerra contra l'Iran i amb la invasió de Kuwait. De fet, Bush, Blair, Aznar i la resta d'aliats de la guerra de l'Iraq van parlar diverses vegades de "les lliçons de la historia", referint-se a l'Alemanya nazi. Però l'atac preventiu dels Estatut Units i els seus còmplices l'any 2003 no ha evitat pas cap guerra, sinó que n'ha encès dues: primera, l'agressió al país per una coalició estrangera; segona, una guerra civil. I els suposats alliberadors han esdevingut invasors, no sols des del punt de vista del món àrab sinó també del d'una bona part del món occidental. I la invasió i la guerra civil iraquiana continuen rajant morts cada dia. I encara, per postres, s'ha substituït la tirania de Saddam Hussein per la discrecionalitat dels nord-americans, que no són cap exemple de capteniment ni respecte pels drets humans més bàsics (Guantánamo) i que torturen i maten presoners amb total impunitat.

Els pacifistes entenem que la pau és una cultura, i que ha de donar a llarg termini més bons resultats que l'equilibri inestable de la competència del poder bèl·lic. Perquè l'equilibri basat en el domini del més fort i la por del més feble mai no podrà evitar que sorgeixin desesperats, individuals o col·lectius. Quan no tens res a perdre perquè no tens res, ho pots intentar tot i no et fa res jugar-te la vida.

La cultura de la pau comporta una bona dosi d'ingenuïtat i de valors poc tangibles, és clar, però també va acompanyada de solidaritat efectiva, de lluita pacífica contra les injustícies i d'accions per aconseguir un món més just. I també inclou el convenciment que aquest és l'únic camí possible per aconseguir una convivència duradora.

Comentaris

  • Gràcies per un plantajament tan clar[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 01-11-2004 | Valoració: 9

    Peres estic totalment d'acord amb el que has escrit i el principi pacifista que hi exposes tan clarament. Mai de la violència i de l'agressivitat ha vingut la Pau. Crec
    que la Pau, es treballa i s'elabora cada dia i amb les
    coses petites i més senzilles, que son les que ens
    portaran a tenir la Pau gran. Si et fa ganes, llegir-los hi ha un poema, i un relat meu que ho exposen: "Quan la Pau sona a buit" i "L'escultura".
    Una abraçada.

  • Amb p de pau[Ofensiu]

    Pau
    Amistat
    Coneixement
    Il·lusió
    Felicitat
    Idealisme
    Solidaritat
    Món
    Esperança

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154404 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com