Elogi del desori

ELOGI DEL DESORI

Antoni Casals i Pascual
2002-2005

SHANGAI BABY

No és incert el desig: haver-ho tot
i posseir-ho tot eternament.
Descobrir si el secret que perseguim
és persistir només i disposar
d'insòlites raons per l'existència.

Tenir-ho tot, i alhora no sentir.
I retrobar, furtivament, després,
la plàcida agonia dels sentits.




ARBRE


L'arbre caigut, esqueix breu del silenci:
al cim d'aquesta tomba jau l'escàs
record d'uns límits del no-res que envolten
milers de mots antics... Potser demà
retrobarem, desats al vell calaix,
els llibres oblidats un dia inhòspit.

Aleshores potser, rellegiré
en viva veu una dedicatòria
que, certament, mai no vaig saber escriure.



MIRALL

És a través dels vents
que observo el teu silenci
mentre mastego arrels
o fumo herbes salvatges.

Esguardo tendrament
i et veig i ets un mirall
del jo mateix que un dia
vaig deixar de comprendre.


FESTA

L'amor és un silenci sense límits,
cabdell estrany, un enrenou de marges
on perds la veu i el temps devé feréstec
recercant, breu, l'eternitat que es trenca.

D'allà on escric, les hores semblen lentes
i ocupen buits abans plens d'ignorància.
Quin glavi el temps, quina ganyota esquerpa,
aquell record que ens obliga a dependre,

desesperats, d'una incertesa extrema!
D'ací i d'allà m'arriben veus i el vespre
s'atura mentre desfaig les maletes

que no vam fer a l'inici del viatge.
Desconeixem si, als àmbits de l'oratge,
la nit és llum. L'amor, potser una festa.



NOMINACIÓ

Et diran pel teu nom.
Llavors els sacerdots
de l'Orde i del desordre
hauran de dir-te el quan, el què i el com
del teu futur. I pararàs l'orella,
atent a qualsevol demà possible.
Però no triaràs.
Car molt abans
que tu, els vents d'aquest infern hauran
ja deslliurat el teu únic camí.

I acceptaràs sumís
allò que et sigui dit:
el mal del que sens dubte has de morir.




ANGOIXA

La lentitud de tot: desesperança,
percepció d'instants, i de minuts,
quan el silenci, cruel, intensifica
la solitud mordaç i escanyadora.

Damunt la taula sols hi habita un full
en blanc, a penes induint a escriure
un nom absurd o a dibuixar el pas
d'algun anhel, lentíssim,
desori dels sentits i de l'oblit.




INDRETS COMUNS

És probable que tot
això que escric no sigui
més que el fruit de lectures
més o menys digerides
d'escrits i de poemes
de consagrats poetes.

És probable també
que mots com melangia
o solitud, silenci,
o paraules com còdol,
mirall o maltempsades
hagin estat apreses
al llarg d'adolescències
de sal, repetitives.

I és probable que el temps
s'hagi aturat de sobte
i esdevingui incertesa
al país de les ombres.


ESBARZERS

Tens al costat un got ple de miratges
i fumes vells records fets de silencis.
Sens dubte, abans, tot semblava més fàcil:
caminar tal vegada era només
l'esforç d'anar, distret, d'un lloc a un altre,
absent, tot resseguint camins feréstecs
o marges breus no traçats dins els mapes.
Avui tot són recorreguts, en canvi,
d'esbarzers bruts que envaeixen els marges
desocupant les hores habitades.

I al final del camí s'hi amunteguen espasmes.


ARBRE

Observo l'arbre: l'angoixa
que acompanya el moviment
d'una fulla abans de caure.


SOLITUD


No hi ha tempestes al temps que habitem.
Només aquest silenci, un record
perdut d'una memòria prou escassa.
Potser no ho saps, amor, allà on t'espero.

Cal tal vegada que renunciem
al fràgil vent que ens va dur a aquesta illa
d'estèrils solituds aparellades?


FANG

És al final de tot quan els camins
em porten o em retornen a tu, o al teu costat
que no és, per dir-ho clar, i en un sentit estricte,
una mateixa cosa. I quan no hi ets
et sento o et vigilo en la distància
gelós de tots aquells els qui t'envolten.
I moro absort, endut per mi mateix
a un fang d'indiferència.
És al final de tot que una vegada
i un altre, si al capdavall retornes,
retrobo un vell sentit en tornar les paraules.


ANACRONIA

Els arbres nus, de nit, em són companys
i entre els paranys que amaguen els tresors
ocults, i cecs a tota visió,
retrobo, al cap d'un àrid viarany,

els vells amics, companys de carretera
de temps menys durs que aquests temps de dolor.
De mil camins i d'altres mil dreceres,
tot vell record retorna en nou record.

Ara puc dir que l'alba no és sincera
i bufa un vent d'estèril insistència.
No vull tornar a obtenir la indiferència
com únic premi, inútil primavera.

Estenc les mans i no recullo res:
aquest temps erm ja no és el nostre temps.


SONET-BOLERO

Hi ha aquest espai ple de pors,
sense un sol motiu, amor,
per a ocupar-lo si els meus
records de tu forcen, breus,

un bolero de capvespre.
I hi ha aquest temps, ara i sempre,
on tot s'atura i s'esquerda,
hi ha un racó sense finestres

on es confonen presències,
records un jorn experiència.
Són records recuperant

un bolero capvespral
als teus ulls de negre nit,
als teus llavis de satí.



GANYOTA

I al capdavall refàs una ganyota
si et mires al mirall i contraposes
la teva veu a l'ordre de les coses
discretament i sents veus i timbals

que tronen més enllà d'aquest mirall
de sal recuperant causes perdudes.
Fa tant de temps que ja no saps escriure !
Aquest vespre t'ocultes molt endins

d'un fred esbarzerar, amb l'esperança
que ningú et reconegui si és que un dia
aquest ningú llegeix els teus escrits

o aquests teus desescrits que recuperes
d'entre un munt de papers o de llibretes
perdudes en algun racó perdut.




MIRALL

Mirall ençà un fals món sovint m'acull:
hi recupero aquella adolescència
tan infeliç i ara tant enyorada.
Prenen poc a poc forma altra vegada
versots de mal pair, estrofes mal
ritmades, mites, fantasmes, i mots
reiterats. I llibres mai llegits.
Ara retorno a móns on m'ocultava
i, mal que em pesi, tu no hi pots venir.
Car altrament rompries un incert
i estèril equilibri dels espasmes.
O potser, de somnis i d'esperances.



AFANYS

De tants afanys, la nit ens és esquerpa
-encara més si la volíem tendre-
i al seu endins i en la foscor pregona
hi nien mals que ens són inabastables.

Al més profund de certes futileses
habiten habitants d'un món infèrtil
prestos al clam que anuncia conteses
i al dur combat per obtenir-nos. L'heura

que creix enllà se'ns emparra a les cames,
i cria arrels on les flors hi moraren.
Uns ulls subtils encara m'acompanyen

descabdellant un sentiment de pèrdua.
De tant en tant quan la nit és esquerpa
somnio un món i un temps que em desespera.


GAMLA STAN

Façanes de colors dubtosament discrets
delimiten finestres i espais als carrers
estrets, sense vehicles, que trepitjo amb la pluja
prop del port sense olor d'un Bàltic sense sal
que pertorbi per res la sobrietat de l'aire.
En un banc, retallada, la figura d'un vell
embriac de licors de baix grau. I als seus peus,
rius de sang rememoren un altre temps llunyà
quan encara els herois suportaven estoics
els martiris estúpids en honor d'una creu,
en honor a un futur incertament probable.


FINESTRA ENLLÀ
1.
Finestra enllà hi ha el món: en canvi ençà
reverberen entre ombres els meus dubtes.
No ets tan sols tu. Hi ha aquest espai discret
amb tocs de melangia, on sentim
que tot se'ns va estrenyent. Al capdavall
acabarem per fer-nos més esquerps
o potser simplement molt més estúpids.
2.
Contraposem, així doncs, la finestra
als miralls en aquest setge incertíssim.
Tu vius finestra enllà i jo en canvi ocupo
els límits dels miralls des d'on t'observo.
T'esperaré per si una nit es trenca
aquest vell encanteri que ens separa.
3.
Haurem de triar doncs i endevinar
el trencall d'on s'accedeix al silenci
del que emergeix la veu que ens amenaça.
I és que hem gosat desafiar l'imperi
dels somnis i el desig abans de l'hora.
Hem d'esperar un instant, tancar els ulls
i jeure: llavors tot serà més clar.
Ja no existeixen ombres si tot el món és ombra.
4.
Hi ha un pam de glaç damunt el teu sarcasme
i un temps sense minuts corrou els teus espasmes;
de més enllà del mar t'arriba, com un fàstic
difícil de transcriure, aquest missatge:
ni tu ni cap mortal sereu perennes
car és la voluntat d'Aquells qui decideixen,
l'establiment d'un nou i impertorbable ordre.
De més enllà del mar arriben noves ombres
i un vent asfixiant, carregat de salnitre.
Tu ja no tens motius per renovar creences.
5.
No pots atribuir al destí les malhaurances.
Ara no et resta res sinó una angúnia
pel pas rabent d'un temps que no et perdona.
Poc a poc mors com tots els mortals moren
d'aquesta incertitud a que et condemnen.
Potser et demanaras si aquestes línies
dibuixades al cel no signifiquen
que ja ha arribat la fi del nostre temps.
D'enllà del mar arriba una cridòria
i antics càntics guerrers destorben els teus somnis.


LA SOLITUD DE DIDO

Enfolliràs d'aquesta solitud
que t'has guanyat reptant fats i trencant
promeses que solemnement alçares.
O potser moriràs de solitud,
del tan amarg beuratge, la metzina
que et donaran els Déus com a consol.
Para l'altar de la ira i estén
el teu silenci, Dido, més enllà
d'aquests vaixells que fugen ignorants
de la teva dissort mai revenjada.
No haurà de ser aquest glavi més cruel
que el de l'amant que els Zèfirs ara allunyen.
Contempla Dido, presta ja a les Ombres
per darrera vegada les muralles
d'aquesta nova Tir i prega als Déus
per un futur de mort, per un futur
sense solemnitat per als Dardanis.