Ells dos, un instant

Tenia un caràcter entre brusc i absent. El veies, desplaçant-se amunt i avall del pis, xiulant una cançó de Kill Bill entre dents. Jo em quedava assegut a la cadira, escoltant els seus passos, fins que s'acostava a mi i em veia obligat a respondre:
- Quantes palles et fas al dia, eh?
I m'agafava de la solapa de l'americana, tot sacsejant-me.
Ho sabia perfectament, m'escoltava des de darrere la porta. Em negava a respondre-li una cosa que ja sabia. Ell tornava a passejar-se amunt i avall del passadís, amb la mateixa melodia als llavis, fins que decidia que ja havia passat prou estona, i se'm posava al davant de nou.
- Diga'm, quantes?- i em donava una empemta per fer-me caure a terra, a mi i a la cadira.
- U-una.. depèn, no ho sé, hi ha dies que cap..- li contestava, des del terra estant.
Ell s'emfurismava. Jo sabia que s'emfurismaria amb aquesta resposta, però m'era igual. Ja m'era igual.
- Tres! Tres se'n feia en Toni - s'exclamava, més per ell que per ningú més. Mentre es posava la mà al front, amb un aire mig resignat, jo aprofitava per alçar-me i posar la cadira al seu lloc, per tal d'asseure-m'hi altra vegada. Quan s'adonava dels meus moviments, se'm tirava a sobre, i se'm posava a la falda. M'abraçava i em deia que ho sentia.
- Ho sento - em deia. - Perdona'm. En Toni.. en Toni ja no és res, ho saps. T'he.. t'he escrit un poema, saps?
Sempre m'escrivia poemes quan parlàvem d'en Toni. De fet, no me'ls escrivia, jo sé que se'ls inventava al moment, en un intent de fer-me baixar dels ulls l'enveja que s'hi estenia quan sentia el nom de l'altre.
- Diu.. el poema diu.. "Enyoro.. retrobar la teva boca després de dies llepant jo sol els meus llavis. Notar les teves mans acariciant-me la cintura, tot buscant-me, tossut, les pessigolles. Asseure'm nu damunt la teva esquena i resseguir-la amb la llengua. Veure el teu rostre mig amagat entre les meves cames. Sentir-te el braç sota la galta mentre dorms al meu costat. Trobar-me cabells teus escampats pel coixí l'endemà al llevar-me,.. i.."
- I..?
- "I perdre la capacitat de treure'ls, mentre espero que tornis de nou..".
No podia evitar entendrir-me. Li acaronava el cap, com sabia que a ell li agradava, just darrere les orelles. Se m'arronsava tot ell sota els dits, i acomodava la galta damunt del meu pit. Al cap d'una estona, començava a sentir el seu pes sobre les cames, i com el respatller de la cadira se'm clavava a l'esquena. Em movia lleugerament, per tal que ell notés la meva incomoditat i s'enretirés. Ho notava, i s'aixecava, no sense abans fer-me un petó suau als llavis. Tornava a passejar-se amunt i avall pel passadís, deixant entreveure la part abscent del seu caràcter. S'aturava davant les fotografíes que teníem penjades a la paret, per recordar vés a saber què. Sempre agafava la mateixa. Érem els dos, abraçats a fora el balcó. Ens l'havia fet en Toni, des del pis de davant. En Toni ens espiava. Ens fotografiava d'amagat. Llavors ens enviava les fotos dins un sobre. Un cop per setmana, dins del sobre, no hi havia fotografies, sinó bossetes de plàstic, plenes de semen. Vint-i-una bossetes de semen, concretament. Tres palles per dia. La broma, o el que fos, va durar ben bé tres mesos.
- Té, mira't aquesta foto.. - i me la tirava damunt la falda. Jo me la sabia de memòria, però feia veure que li donava un cop d'ull.
- Sí, i què?
- Estàvem guapos, oi? - i es quedava mirant el meu rostre, afeblit i ple de morats. - Fas llàstima.
Quan pronunciava aquestes paraules, "fas llàstima", em recorrien per dins unes ganes enormes d'escopir-li a la cara. Però assegut com estava, l'únic que hauria fet hauria estat tirar-me saliva als peus. Ell, al seu torn, també em mirava amb fàstic, i s'allunyava pel passadís, xiulant la cançó de Kill Bill. I cada dia era igual. Des que en Toni va posar-se una escopeta dins la boca i va prèmer el gallet, cada dia era igual.