Ells dormen...

Sóc aquest diumenge nou d’octubre a Lloret de Mar, en un apartament amb el meu germà, la meva germana i el seu company, l’Alan.
Puc dir que em sento feliç d’haver esmorzat amb cafè i coca-cola inclosos, però no soporto tanta privació, m’explico. Jo tinc esquizofrènia, un transtorn esquizoafectiu i una ciàtica distònica ( espasmes musculars, un problema neuronal ). Potser estic bé ara perquè estic sol. M’agrada compartir i no ho aconsegueixo, per l’apatia a voltes constant que mostren ells cap a mi. Em sento lliure escrivint, i ho escric també perquè no aguanto més sense expresar-ho. Jo tinc defectes i virtuts, però accepto obligatòriament, perquè no se’m dóna oportunitat, els defectes seus. M’agraden les seves virtuts, però sembla ser que a ells no els hi agraden les meves. Perquè em diuen pesat ( a casa i amb els meus amics també em passa ) si jo aguanto les seves pesadeses? A vegades resulta infernal, moltes vegades.
I això del començament del m’explico… La meva enfermera em va dir l’altre dia fotent-me la bronca que per què m’havia fotut tres coca-coles al matí i café. Doncs vist el panorama passo… jeje… perquè sóc entremaliat, i no pervers. Em vaig a fer un cafè a la salut de la meva enfermera!
Bon dia, amics relataires! : )

Sergi Elias
Nou d’octubre del 2011, quasi a les onze del matí, ells dormen…
Lloret de mar