ELLES SURTEN SOLES

Entren alguns raigs de sol per la finestra i juguen amb la paret i les fulles que hi fan ombra. Veig onades si alço la mirada, i no deliro, estan ben pintades al sostre. Amb el blau cel de l’habitació i la llum que entra tímida em trasllado gairebé a una platja, però aquí el sol no crema, l’aigua no mulla i la suor no envaeix cap part del meu cos.
Sento calma, tan sols la melodia d’un parell d’ocells acompanyen aquests deu minuts; i el llapis que acarona el full on escric.
Em moc, i és llavors quan els llençols i la manta del llit s’uneixen a aquest moment, i la nevera, que de lluny i de tant en tant ens deleita amb el seu baix continuu.
Finalment sembla tot una petita-gran composició, on cada element aporta el seu gra de sorra en aquest instant de platja.
Les onades, els raigs del sol, la nevera, els llençols, la manta...
Tots plegats un de sol i de sobte, com qui no vol la cosa, un conjunt, una imatge, un sentir, una cançó.
El que fa el silenci! I el que fa el silenci posan-t’hi un signe d’exclamació, sembla extrany. Sembla com si aquest s’hagués d’escriure amb lletra ben petita, gairebé xiuxiuejat, però és tan gran el moment, que per molt que sigui silenci, jo el vull ben cridar ara.