Ella

Tinc la seguretat de tornar-la a veure. L'absoluta i completa seguretat que em fa dubtar. Intento reviure aquest moment que fa tan sols cinc minuts que he viscut, moment en què ella s'ha aixecat i ha recollit les seves coses, al temps que jo em repetia: no la miraràs, no ho faràs, no! Ho he fet, evidentment l'he mirat, durant uns segons, mentre es posava la jaqueta de llana i es pujava la cremallera, cremallera que al mateix temps la meva ment anava baixant. Ja estava encarada cap a la porta quan el seu cap s'ha girat cap on jo estava asseguda, i amb una dolçor que fa tremolar m'ha dit: "Adéu". Ha sigut només un instant però resta fotografiat en la meva ment, nítid i real. Encara puc sentir la seva mirada inquieta, juganera i passional, infinitament passional. Amb una actitud nerviosa però segura, una terrible seguretat en si mateixa que fa que no hi hagi lloc per a la incertesa ni pel dubte, ni tan sols lloc pel destí. Ella ho sabia, coneixia tot allò que sorgiria dins meu si em deia aquell Adéu. Com també sabia com de calenta estava la meva pell, podia sentir l'escalfor que desprenia des d'on ella estava, a tan sols una taula de mi. És probablement per això, que molt encertadament ha decidir dir-me una de les paraules més tristes que existeixen i que en mi ha provocat un dels somriures més tendres que he tingut l'ocasió de dedicar-li. "Adéu, Adéu", possiblement aquest cap de setmana repetiré entre la vigília i el somni aquesta melangiosa paraula, mentre construeixo amb plena consciència el món que es mereix, el món que la meva ment, avui, tan sols avui, vol viure amb ella.

...quin mal hi ha en imaginar-se una altra vida, en fer anar una mica la imaginació i somiar? Significa per això que no m'agrada la meva vida? Possiblement si tingues la vida que he somiat fa uns moments o la que somiaré la setmana que ve, la qual puc dir amb total seguretat que no tindrà res a veure amb la somiada avui, desitjaria tenir la que visc ara, la que gaudeixo en aquest precís moment en la meva pell. Haig de caure per això en aquella sentencia tan banal i absurda que em pot dir un fàcil amic de: "Tranquil·la, desitja el que no es té ens passa a tots, és una actitud universal". I ja està? Sóc com una mes, amb les mateixes passions i pors que qualsevol altre?...

Se'n va, s'esvaeix el sentiment causat per la seva presència, per la seva veu dient Adéu. La desitjo, no! la desitjava. El cor ja no palpita com abans, ja no tremola, ja no crida, està caient en aquella estabilitat tan repudiada i odiada. Ha durat poc, oi? Cada cop tot dura menys. Serè capaç de recordar tan sols una guspira d'aquesta intensitat demà? I aquesta nit? Podré viure del passat? Ho vull?
Em venen al cap unes paraules que em va dir una vegada un amic meu, "Gaudeix de la sensualitat de la vida". M'agrada pronunciar-la, "s-e-n-s-u-a-l-i-t-a-t", paraula que ella, plenament conscient, personificava a la perfecció.

La noia que es va aixecar i em va dir Adéu es deia Mariona...