ELLA

acumular,
ser acceptat,
fer el que tothom fa,
ben vist,
seguir les majories...
menys mal que queden dones,
que viuen, senten,
estimen, riuen mentre viuen...
La vida passa...
i només nosaltres la podem viure!!!
Gràcies per escriure!!!!
Una abraçada, per tu i per ella!!!

en poques línies. És allò del SER i/o TENIR. Prou tenim clar que és el més important, però hi ha coses supèrfules tan temptadores...

Ella es mou entre objectes pràctics, moderns, suposadament imprescindibles i que valen diners. Creu en contes fades: casar-se amb un príncep que li donarà tot allò que és pot comprar amb riqueses i que la felicitat és tot això.
Però quan ja ho aconseguit tot, se n'adona que tot allò que somiava posseïr ja no té cap importància, que no és pas això el que volia.
M'ha encantat la imatge de la sang que es vessa per damunt de les torrades, com confitura. Només per aquesta imatge, el poema s'eleva a la categoria de genial.

A veure si aquesta vegada inserto bé el comentari.
Una abraçada d'una altra ELLA

bona reflexió sobre la vida, la possessió, la societat en què vivim...
com sempre, ets una artista del llenguatge...
braçada
joande

Escrius LA VIDA PASSA i aquest és el gran joc o mini-joc.
A mi m'agrada viure intensament el passar de la vida i sempre viure la descoberta de l'ara, el Present.
Sóc un enamorat del Present.

... que marca la realitat de la vida quotidiana. Joventut divina, època en la que tot sembla possible, encara que no tinguem res, tan sols joventut, il·lusió, esperança, confiança... però la vida passa i quan ja podem tenir el que volem, ens manca el ara més valoraríem, lo demés ja no te importància.
Que la vida et sigui plena, que tot lo bo tingui importància i ho valoris.

Una abraçada ben forta plena de coses importants

... que marca la realitat de la vida quotidiana. Joventut divina, època en la que tot sembla possible, encara que no tinguem res, tan sols joventut, il·lusió, esperança, confiança... però la vida passa i quan ja podem tenir el que volem, ens manca el ara més valoraríem, lo demés ja no te importància.
Que la vida et sigui plena, que tot lo bo tingui importància i ho valoris.

Una abraçada ben forta plena de coses importants

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Volia dir que L'acepto encantada!
Ara Ella és nostra!

L'aceept encantada, que totes s'enfrontem a les nostres batalles.
Fan falta bones companyes!
Sort en aquestes guerres i en les altres,
Pell

Des de fa dies que espero per si apareixia un espai teu propi, on tornar-te la visita i el comentari, però en vista de què no et trobo com autora, et deixo aquí mateix una abraçada ben agraïda,
Unaquimera

Me sembla un poema una mica dur, que diu la veritat.
Que cutre la gent que pensa que si ho té tot serà feliç. La vida passa mentre compra i amontona objectes que li xuclen la sang.
La veritat és dura, ufs.

Tots nosaltres veiem la vida com passa i com algunes coses arriben quan han deixat de ser importants i no les esperem.

Rellegeixo poemes i la trobo a ELLA sense comentari meu, suposant que el vaig llegir algun dia quan el temps corria i corria.
Avui la faig meva, acceptant la teva amable oferta ja és nostra!

No destapes massa sovint amb tanta cruesa la vida, com en aquest poema.
Por ser la provocació de la imatge? O el moment?
Preciós retrat! La vida passa!

m'agradat molt.Ho diu tot clar però subtil.
Sempre que et llegeix-ho em sorprens.
Un petó

En general trobo molt interessants aquests exercicis que fas d'agafar una image i escriure sobre ella. Aporta una nova mirada molt personal.
Del poema ELLA, molt bonic, m'agrada especialment la nova imatge que tu crees amb aquest vers:
"La sang es vessa
per damunt les torrades
com confitura."
Rokins

Gràcies Unaquimera, m'has fet un comentari esplèndid, saps els teus poemes són tant elevats i profunds que em costa fer-te comentaris per què no em sento preparada, però ho vull intentar per correspondre't
Aquests que has fet pel Repte, son magistrals, gràcies per explicar-m'ho , sabia que es feia , però com no em veig capaç de participar-hi , doncs no havia entrat en detalls.

Acabo de llegir i rellegir aquest poema, és preciós, també he llegit tots els comentaris que t'han fet, i tornant-lo a llegir, en veu alta, observant el quadre, el que jo he sentit és angoixa , solitud.
És l'esclavitud de la dona , amb ella mateixa, un cos mutilat d'emocions que el luxe de la vida moderna no pot recompondre.

una càlida abraçada,

Zoe

Veig estrofes i haikus, me resulta una mescla que no es corrent pero en el teu estil tu funciona be.
Enhorabona per veure tantes coses.

M'has comentat que no et vas presentar perquè no et decidies entre dos poemes, i que al final ha sorgit una barreja dels dos (això de llegir poemes sabent-ne alguns antecedents no sé si és bo), i sembla prou evident. Una primera part de dos estrofes amb esperit més "narratiu", i una segona esquitxada de sensacions amb estil de "haikús". Després de rellegir-lo vàries vegades no estic segur que mesclin adequadament, potser cada un hauria d'haver recorregut el seu propi camí. I tampoc em decideixo en quin m'agrada més (potser la força imaginativa del haikús?).
El que sembla clar és l'esperit feminista del quadre, que si no recordo malament gairebé tots els participants van plasmar en els seus versos (un títol com "She" diu molt), i que fas evident en tot el poema, acompanyant un to reivindicatiu.
El que m'agrada molt és que com s'obre i com es tanca el (bi)poema, els primers versos ens arrosseguen cap a l'enigma del quadre, i la darrera estrofa ens deixa en un punt de suspens, amb una conclusió que ens porta inevitablement a meditar i digerir els versos precedents.

Un plaer llegir-te, com sempre,
i uns petons,
manel

mostres una emoció forta sentida per una dona i l'embolcalles dels elements freds que l'envolten, posant tot l'accent en la contradicció del mateix viure, dilemes estranys que ens sobrepassen i ens fan pensar en l'important i essencial que cal cercar.

Tot agombolat per una forma bella, harmònica i alhora amb una duresa delicada que fa penetrar el poema a poc a poc, fiblant fins molt endins.

Un plaer llegir-te!

gyps

Ja te l'havia llegit i no sabia que dir-te i ara que t'he fet el comentari tampoc he dit moltes coses, per que el poema es aixi, no diu tantes coses, pro trasmet un missatge demoledor.
Ja està tot dit!

He pensat que feies una descripció del quadre i la fas, pro despres fas arribar a una conclusió demoledora: el luxe com una meta no te sentit.
Ni l'apariencia... hehe, aixo em consola!

Una llepadeta de luxe,
Tina

d'una imatge.

la teva mirada es transforma en paraula, anàlisi, crítica...poesia, que ens fas arribar.

Miro el quadre, l'analitzo i ja no hi trobo una realitat que no sigui la que tu em dones.

Com sempre felicitats! tens el do de la paraula i l'art, afortunadament per a nosaltres.

Una abraçada!

Al veure el quadre se m´ha fet quasi impossible "ordenar-lo", treure-li la historia que porta al darrera... però tu te n´has sortit molt be: despres de llegir el poema, el quadre se m´ha fet més familiar, menys complicat... i he pogut veure-hi les relacions que abans no hi veia. Felicitats, i que tinguis una bona tarda-nit,

SweetInnocence.

...excel.lent, surrealista i delator d'un pessic molt petit de la teva personalitat.
És molt trist, mortalment trist. Jo crec que l'art ens ha de fer créixer, al marge de les tendències i les convencions.

El final és genial. Llegia el poema pensant que no era autònom, que de res valdria desposseït del quadre, quan ha arribat el final i, desmentint l'opinió que m'havia anat forjant al llarg de la lectura, recordant-me la mestria que sempre desprenen les teves paraules, ha fet rendir-me a l'efectivitat i èxit del poema. El final, genial.
La relectura ha encomanat la qualitat de la darrera estrofa a tot el poema. Al final no m'ha quedat altra que admetre que es tracta d'un molt bon poema. M'ha agradat molt

Una abraçada de l'Arbequina.

i un cops llegits diversos poemes que fan referència a reptes proposats, crec que no sóc capaç de partir d'una premisa bàsica per a fer-ho, que és aquest do de l'observació tant acurada que, sumat en aquest cas a la teva capacitat per afegir-hi els mots adients, conformen una descripció magnífica d'aquesta imatge.
Un cop llegit el teu poema sembla fàcil interpretar-la perquè ens en fas una síntesi entenedora. però en realitat jo només hi veia estris dispersos disposats al voltant d'una dona.
Us ho agraeixo, de debó, perquè si continueu fent-t'ho, em donareu l'oportunitat de poder mirar les obres d'art amb altres ulls a més dels meus (que es veu que són una mica cecs en aquests temes)
Com sempre, una abraçada molt gran.

Ja ho comentava a un altre company, em sembla molt complicat això dels reptes poètics, especialment a partir de segons quines imatges. No sé si hi sé jugar, jo. Ara, llegint-te a tu, tot sembla més fàcil, més clar...
Naturalment, a mi ni se m'haurien passat pel cap ni la meitat de les imatges poètiques que tu has creat, de manera que per ara ho deixaré córrer.
Una braçada plena d'admiració

pel comentari. M'ha agradat la teva comprensió

interpretes i expresses el que et va remoure la visió d'aquest quadre.

Hi ha que veure totes les coses que has vist al quadre (la nevera, la torradora, la cuina, l'aspiradora...) on jo tan sols vaig poder esbrinar "enginys moderns".
Això està bé, un mateix quadre i la visió poètica de cadascú.
Crec que ha estat un gran encert la proposta del Repte que va encetar manel amb aquest enigmàtic quadre, del que tu has fet aquesta magnífica composició poètica...
TOT UN LUXE!!!

Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

ei! però si també te'n surts molt bé penjant-los! (em sembla que ja sé qui se n'encarregarà a partir d'ara...! ;))

Gràcies pels enllaços del 1r repte!
ja l'he penjat! volia deixar enllestit el 3r, però la son ja em venç...

Demà el penjaré, però després ja ho deixo a les mans d'altres! no puc anar-ho actualitzant jo perquè vaig una mica curta de temps aquest curs!

S'hauria de montar un sistema com en el repte! penjar plantilles a algun mail i que qui guanya o qui proposa pengi! no?

ens veiem!

nanit,
gem's

La darrera frase ho resum tot.
Passem mitja vida treballant i millorant el nostre nivell de vida , i sacrifiquem temps i salut per aconseguir coses que a la llarga no son tan vitals , perquè no es poden comprar: la felicitat, la tendresa, l'amor.

Avet_blau

En franz appa se m'ha avançat!! Però el luxe ja és sumar un comentari a la llista! No puc allargar-me gaire perquè tinc el vespre una mica complicat, però un cop més gràcies per convidar-me a llegir un poema que descriu o il·lustra una situació ben trista. De fet, hi hauria dues possibles interpretacions: la d'una dona a qui les circumstàncies l'han empesa a recloure's a casa, sense possibilitats ni aspiracions professionals i personals de cap mena, a diferència del seu home, o bé la d'una persona que, simplement, pren consciència de la buidor enmig de la plenitud. Té de tot, però aquest "de tot" seria estrictament béns materials, luxe o confort. No té allò que omple de debò, allò que tenim a denominar "felicitat".

Gràcies un cop més, i una forta abraçada!!!!

V.

És una bella descripció. Realment, el quadre és inquietant, un al·legat, potser?, contra les modernes comoditats (el brogit aquest en què ens ha immergit una cursaque no sembla que ningú no hagi dissenyat ni que tingui cap fita que ningú hagi ideat, ni tan sols somiat), que ens fan perdre de vista el que realment importa.
Un luxe que importa?
Poder llegir-te.
Petons,

franz