ella

Vaig obrir l´ encenador mentre l´ apropava cap al cigar que sostenia lleugerament entre els llavis, ablamant-lo. Era una nit de cap d´ any, freda i solitària al meu parer. Jeia en el marge d´ una riera, recolzat entre el suport d´ un fanal i una paret degradada. Mentrestant sentia les rialles llunyanes que em podrien per dintre tal com ho feia el fum del tabac.

Tremolava. El fred s´ apoderava del meu cos. El meu cor ja no era capaç bategar com abans, en què innocent jugava a estimar recorrent amb els palmells tots els racons d´ una dona, descobrint cada vegada noves sensacions. Ara restava immòbil recordant un passat real per a poder construir un present imaginari i un futur utòpic.

La llum intermitent del fanal del meu damunt em pertorbava deixant-me cec a intervals curts mentre les fulles ho xiuxiuejaven i s´ en mofaven. El cigar ja era a mig acabar i la nit tot just començava. Dies i dies havia assistit, repetint seient i espectacle, en aquell lloc solitari esperant que em retrobés amb la noia que em va deixar en aquell mateix indret. El mateix lloc on van coincidir el nostre afecte sumat a la passió desenfrenada. Avui feia ja un any, un any de l´ anterior nit de cap d´ any.

Doing...doing...doing...doing...doing...
doing...doing...doing...doing...
doing...doing...doing...

El silenci es va imposar durant uns instants, per a mi infinits. Aquesta vegada no tenia grans de raïm a la boca, sinó una burilla que ja em demanava ser llençada. Vaig fer un moviment amb els dits i va sortir disparada cap a uns matolls ja mig morts. D´ entre ells en va sortir silenciós un ratolí.

Em va mirar amb els seus ulls fràgils durant un temps indefinit, jo li retornava la mirada però la seva era més profunda i em perforava la meva. Va ser llavors, quan indefens i impulsat per un pensament que em corroïa, vaig arrencar a plorar. Les llàgrimes sortiren alleugerides després d´ haver estat retingudes nombroses vegades. M´ ofegava entre els meus propis pensaments. Em vaig tancar en mi mateix i em vaig convertir en la víctima de la meva pròpia existència.

Aleshores, i com si d´ un somni es tractés, vaig sentir el meu nom. Instants després vaig pujar el cap. Em vaig eixugar les llàgrimes dels ulls. Em vaig tornar a fregar els ulls per a satisfer la meva incredibilitat. Era quasi impossible. La dona de la meva vida, la meva musa, i el meu amor platònic caminava vacil·lant cap a mi amb un somriure radiant i una mirada encantadora. Els seus cabells ondulats formaven onades roges rere seu. El temps semblava aturar-se però les agulles del rellotge giraven embogides, com els batecs d´ un cor ja sortint de l´ atur.

-Júlia...perdona ´m ...jo...vaig ser un idiota en deixar-te escapar.
-Només vas fer el que vas creure convenient.
-Dons si el resultat de la conveniència és aquest preferiria tenir el do de l´ acertivitat més que no pas el de la credibilitat.
-Aix...L´ amor fa de qualsevol home un gran poeta.
-No et puc pas oferir versos, ni ho vull. Però et puc oferir tot el meu amor, que ben et juro, no és poc.
-No és poesia el que he vingut a cercar. He vingut a buscar l´ home més maco que existeix.
-Ui. Se n´ ha anat. Però jo estic disponible si vols.- i per fi vaig trobar l´ excusa perfecte per a poder retrobar-me amb la sensació de somriure junt amb ella.
-Si la teva disponibilitat és tan immensa com el meu desig creu necessitar...
I em va mirar amb cara de complicitat, em vaig alçar del marge, ens miràrem altre cop i ens vam besar a la boca, llavi amb llavi, sota l´ il·luminació d´ una farola intermitent i envoltats per la més exclusiva intimitat. Retornava a sentir les rialles llunyanes ara més constructives, i el xiuxiueig dels arbres, i el zig del fanal en apagar-se, i la seva llengua, i la nostra escalfor, i el nostre amor.

Recobrava a cada instant el regust tendre d´ un record mig apagat i consumit al igual que el cigar, i que havia perdut per un temps indefinit. Reconstruia ara el present tergiversant el passat per a imaginar un futur digne de ser viscut per una vida que havia patit el mal, i gaudia del bé, de l´ amor. L´ amor en sí mateix, la causa de la vida. La vida que jo vivia. Ella i jo.