Ella

Mira amb els ulls escollits a l'horitzó.
Un cel grisós l'hi impedeix veure-hi amb claredat.
Priva del seu dret a la mirada uns instants. L'àngel la tempta, sap que ell la resguardarà dins les seves ales del món tan superficial. Imagina.
No somriu, tanmateix no està trista. Creu que comença a entendre-ho.


El seu cos divaga amb destinació dins les quatre parets del institut. Ella no hi és. Arriba on havia d'arribar, era una obligació, sap que no l'ha de complir, sap que pot marxar. No ho fa pas. S'atura, la porta és tancada. Retira la mà del pany i mentre es gira no s'adona de que té els ulls closos. Empeny amb el peu la paret . La sabata es dobla i observa inconscientment les línies que s'hi dibuixen. Mira al pati. Pensa que allà hi ha cel; podria arribar a ella. Per la cua de l'ull endevina una silueta que se l'hi acosta. Se la mira. La silueta no té rostre. Està d'esquena, l'ignora. Ella fa mitja volta i busca amb la mirada la porta, vol saber si s'ha obert. No arriba a veure-ho, això. Abans descobreix unes fotos emmarcades. Mira, busca, i finalment troba allò que l'allibera. S'hi acosta. Recorda. No té ganes d'apartar-ne la mirada. Sent el soroll de unes claus xocant entre si, una d'elles gira impassible dins la suposada foscor, la resta segueixen fent soroll. La porta és oberta. Segueix amb la mirada fixa a la foto, però ara no la mira, encara pensa en les claus. Finalment aparta la vista del seu món.
Entra. Se sent protegida per l'àngel. Sola, tanmateix. Sap que dins els llibres s'hi trobarà. Ja no se sent tan sola.
S'asseu. Passa l'estona.
Gira el cap per observar a un noi que esta cantant l'alcorà, o no. Pensa que en el fons hom té recança a la seva cultura.
Mira el verd de la taula i s'impregna de ella. Potser avui, sent com els batecs del cor potser són més intensos. Agafa molt d'aire però s'ofega. Ell l'hi acaricia els llavis.
Té un bolígraf a les mans; el penetra Potser amb ràbia entre l'espiral que subjecta els folis de la llibreta.
El cor l'hi batega amb força
L'interrompen.
La noia l'hi explica aventures d'una nit embriagada. No l'hi importa. No la talla, l'incita a que xerri més, no sap perquè ho fa. Finalment se'n cansa i se'n va amb un "ja ens veurem".
Retorna als records. L'hi agrada.
Mou el braç i un cascavell la immers en nous recordars. Diu que sóc una princesa de Disney, la rectifico, sóc la lluna. Ho accepta amb convenciment.
Torna a aixecar la mirada i observa.
A un cantó dues noies s'expliquen secrets que creuen immensos. Qui sap, potser en són, d'immensos. Ara s'hi afegeix una tercera noia que no coneix què és, un secret.
El mateix que cantava l'alcorà ara es dedica a molestar. Uns no saben evitar-se'l. Malauradament n'hi ha que si.

Ella no hi és, o, si hi és, es creu invisible. Per fi, se sent afortunada.