Ella.

Seguia les línies de l'asfalt, camí cap a casa. Ella era amb mi, i ningú més. Vaig mirar-la i em vaig veure a mi en Ella. El cel era plegat d'estrelles, però els núvols amenaçaven amb els plugims de Maig. Parlavem de temes banals potser, i a estones el silenci regnava. Tornava a casa. "Ja era hora", vaig pensar. Tornava a casa amb alguna cosa de menys, i d'altres de més. Havia deixat arrere ànimes dignes de conèixer però tenia la companyia d'aquella que més em sabia a mi: Ella i jo vers el món. Vam arribar a casa i Ella va partir. Sigilosament vaig girar el pom de la porta i em vaig despullar a l'instant. Habitació. El cos pàl·lid es reflexava tímidament al cristall. Vaig reconèixer el que era meu, i hi vaig traçar el camí que altres ja havien fet abans.

Em vaig mirar al mirall i vaig dir:
"Fes que la pluja caigui perquè cau i que el Sol brilli perquè brilla."
Era un divendres.


[paraulesbuides-juls.blogspot.com.es]