Cercador
Ella hagué de marxar
Un relat de: marta_gutUn casal enorme. Una piscina immensa. Un jardí luxós. Sobre la taula, un pastís de xocolata. Moltíssima gent... Una festa d'aniversari.
Ella avançava entre la multitud, sense trobar el seu lloc. S'assegué sobre una hamaca, a tocar de la piscina, combinat en mà. Però els esquitxos que li arribaven feren que s'aixequés. No es volia banyar, i li feia la impressió que si no s'hi llançava voluntàriament la hi tirarien ben aviat.
Caminava, sola, pel jardí, observant les roses, que sota la tènue claror de la lluna semblava que brillaven per llum pròpia. S'hi quedà una bona estona, contemplant la bellesa del roser. Ja s'havia acabat el combinat i estava pensant si beure'n un altre o no. Es va girar, i aleshores el veié. Tot sol, com ella, assegut a un banc a l'altra banda del jardí. L'havia estat cercant tot el vespre. Ell, el seu estimat, la seva raó de viure, d'existir. S'hi acostà per darrere, i es va asseure al seu costat.
- Hola!
- Adéu...
- Però... què tens?
- Fuig!
- Va, no siguis així... Què fas aquí tot sol?
- He dit que te'n vagis!
- P-pe-però...
- Que fugis!
- ..................
S'aixecà, amb llàgrimes als ulls. No entenia res. Es dirigí amb grans gambades cap a la porta principal, sense dir adéu a ningú. Tampoc es va girar per mirar enrere, així que no pogué veure com ell se la mirava, com l'observava mentre s'allunyava, com li rodolaven gotes de pluja salada galta avall... com sentia que l'amor de la seva vida li fugia per sempre. Però sabia que ho havia de fer, pel bé d'ella.
l´Autor
59 Relats
111 Comentaris
55977 Lectures
Valoració de l'autor: 9.86
Biografia:
Qui té ulls per veure i orelles per escoltar, es convenç de que els mortals no poden encobrir cap secret. Perquè quan els llavis callen, xerren les puntes dels dits i l'emoció traspua per tots els porus del cos.Sigmund Freud.