ELL

Tot just travessava la frontera de l'adolescència quan el vaig descobrir. L'amor havia trucat a la meva porta inesperadament.

Jo en tenia tretze i la meva germana acabava de fer els dinou. Ella sempre havia estat el centre d'atenció. Tan maca, intel·ligent, educada i tan... diferent de mi: irremeiablement tímida, més aviat lletjeta, pèssima estudiant i amb la meva ploma i llibreta de notes sempre amunt i avall.

El dia que ELL va venir a viure al barri, el recordaré tota la vida. Aquella mateixa nit, a la meva llibreta, vaig escriure-li una poesia que encara tinc guardada, ben curosament, en un calaix. I duia per títol el seu nom.

Com és de suposar, des del primer instant es va fixar en la meva germana. I jo m'ofegava en llàgrimes, inseguretats i pors mentre els veia passejar agafats de la mà, fer-se petons al portal de casa o simplement veure com es miraven i es parlaven. Tot era tal com havia imaginat que em faria a mi, i ja res tenia sentit. A totes hores el veia, el somniava i pensava, però la seva imatge sempre anava acompanyada d'ella.

El rendiment escolar va baixar encara més i les -poques- amistats que tenia van esfumar-se. Però el punt àlgid de la situació va arribar el dia que la meva mare em va comunicar que es casaven, i que l'anunci del seu prometatge el farien a casa nostra, un dissabte a la tarda. Vaig decidir que no hi aniria; tindria alguna altra ocupació, encara que fos no fer res.

Van passar els anys, i, a poc a poc vaig anar-me oblidant d'ELL. Vivia lluny dels pares i la meva germana, del barri i de la ciutat: tenia una nova vida.

Aquella antiga llibreta de notes va anar prenent forma i acabà convertint-se en un llibre de poesia. Amb el temps vaig desenvolupar una extrema facilitat per transformar històries personals, properes i hipotètiques en novel·les i poesies.

I sí, en plena maduresa, puc afirmar que sóc una escriptora d’èxit, plenament feliç.