Ell, que va aparèxer quan tu vas marxar...

Mirant les estrelles vaig poder veure en elles el teu nom gravat, les obserbava i les llagrimes brotaven dels meus ulls, pensava que algun dia tornaríem a estar junts, recordava els moments que vaig passar al teu costat, les hores amb tu, les tardes volaven i les nits eren segons.
A vegades sense pensar en tu em venien alguns flaixos borrosos de quan estavem junts, uns quants llocs concrets, trossets d'unes quantes converses, mirades intrigants, paraules claus entre els dos, el teu somriure, la teva olor, nits especials...
No et vaig tractar com et mereixies, d'alguna manera vaig fer que tu també ho passessis malament en alguns moments, estones que jo m'enfadava per comentaris que feien sobre tu els altres, o simplement volia estar sola i no et volia al meu costat... però al cap d'una estona, quan arribava sola a casa em demanava per dins perquè no estaves amb mi i t'en donava la culpa, no ho sé una sensació estranya dins meu feia que no sigués jo la que realment era, la que realment volia estar amb tu, al teu costat per sempre més.
El temps no existia, el temps es parava mentre durava un petó, el temps es feia etern en els moments que tu no hi eres, el temps era la cosa més important i a la vegada més absurda que hi havia entre nosltres, el temps era el que menys ens unia ens aquells moments.
Tot va ser molt bonic mentre durava però tot s'acava i ara ja només hi ha el record d'uns moments concrets, estones que no s'obliden així com així, però que de mica en mica es van tornant borroses, com per art de màgia.
A vegades t'agradaria agafar una goma i poder borrar els moments de la teva vida que has estat malament, les estones que has plorat... però també seria bonic si es pogués agafar un bolígraf i poder resseguir tots els moments bonics que amb el temps s'esborren, corretgir-ne d'altres amb vermell i afegir-ne alguns amb el verd, fer l'art de sant martí, que la teva vida fos una llibreta amb moments de felicitat, d'enyorança, de tristesa...però que tots siguin recordats.
Però tot això que estic dient és somiar despert i m'haig de comensar a plantejar que ets un amic, res més.
Ara ha passat el temps i te n'adones, veus que realment qui t'estimava sóc jo però és tard, el temps ha passat, els moments que vam estar junts s'estan borrant del nostre cor, del cor dels dos, les estones que vam estar malament van marxant, emigren...
T'estimo més del què et penses però les coses no són tan fàcils, en aquests moment que no em estat junts tan sols em ve a la memòria que ha aparegut algú, ell és qui m'arrencava el somriure que em treies tu, ell m'escoltava, ell em feia feliç.
De mica en mica s'ha tornat molt important per mi i per això és difícil poder saber qui és el que realment em fa feliç, el meu millor amic, aquell que va apareixer quan tu vas marxar, o tu, que em vas treure un somriure quan més em calia.