Cercador
Ell havia posat la primera pedra...
Un relat de: Del Maestrat- Compartir:
Mentre cavil·lava una forma subtil d’explicar-li que la il·lusió la vaig trobar amb ell, anàvem creant converses del no res. A voltes coses absurdes, a voltes coses estèrils... però qualsevol d’eixes coses era excusa per parlar, estar en contacte i compartir tants moments. A voltes, però, converses profundes i consistents, en què compartíem sentiments i somnis... creant somriures, imaginant mirades.
Potser era prompte per sentir res, però no podia evitar amagar que cada dia em causava més interés, que amb cada paraula em feia sentir més viu i que, malgrat fos encara massa prompte, des del primer moment havia hagut una connexió especial.
El que més emoció em causava era el pensar que potser ell sentia el mateix. La meva covardia m’obligava a rastrejar fórmules per provocar una acció decidida i definitiva per la seua part que deixara de banda qualsevol dubte.
El que tenia clar és que començava una nova etapa en la meua vida en la que ell havia posat la primera pedra de l’optimisme, de la il·lusió i de la motivació... de tants moments, tant de bo inoblidables, que encara estaven per vindre.
Potser era prompte per sentir res, però no podia evitar amagar que cada dia em causava més interés, que amb cada paraula em feia sentir més viu i que, malgrat fos encara massa prompte, des del primer moment havia hagut una connexió especial.
El que més emoció em causava era el pensar que potser ell sentia el mateix. La meva covardia m’obligava a rastrejar fórmules per provocar una acció decidida i definitiva per la seua part que deixara de banda qualsevol dubte.
El que tenia clar és que començava una nova etapa en la meua vida en la que ell havia posat la primera pedra de l’optimisme, de la il·lusió i de la motivació... de tants moments, tant de bo inoblidables, que encara estaven per vindre.