Elena Ormondi. Cas tancat (VI)

Pren la paraula ANGELO CORBERINI BENOTTI, l'amant

Tot el que havia de dir ho vaig dir fa deu anys. Ni res en vull treure ni res hi vull afegir. I em sembla insultant que se m'interrogui una altra vegada sobre tot aquell afer. Si la incapacitat de la policia per descobrir l'assassí, que prou podria ser un miserable lladregot, s'ha d'evidenciar d'aquesta manera, francament, prefereixo la llei del Talió i la llei del més fort.
Quantes vegades hauré de repetir que jo estimava l'Elena? Quantes vegades més em miraran amb aires d'inquisidor? Quan em deixaran ser lliure d'una vegada? La meitat de tot el que es diu de mi són bestieses, l'altre meitat són mentides. Jo no sóc cap assassí. Tinc el meu caràcter, la meva manera de ser, el meu esperit de combatent, però jo no sóc un criminal. Ni molt menys un covard d'aquesta mena. Per què s'entesten a creure que jo vaig tenir alguna cosa a veure amb la seva mort?
Aquell porc de marit que l'esclavitzava haurien d'interrogar. O no, millor encara, sotmetre'l a la màquina de la veritat o com coi es digui. Perquè de tot el que va escopir jo no me'n crec ni mitja paraula. És un fals, i us en posaré un exemple que potser ja coneixeu: davant de la policia va dir que no havia vist mai abans aquell revòlver; davant de Sa Senyoria el Jutge va admetre que allò era seu i que el guardava en un maletí del seu armari. Va mentir només en això? Jo, sincerament, ho dubto.
I vull remarcar que no es va escapar de la presó per manca d'acusació, sinó que se'n va salvar per falta de proves concloents. Tothom sabia que era l'assassí. No sé perquè remenen més tot aquest assumpte. És ben bé que la veritat no guanya sempre. Dubte raonable, van dir. I un ou! Que me'l diguin d'un cop: quin dubte hi havia, senyors?
Per altra banda, no veig què hi pinta en tot això el respectable senyor Rodderick Inmo, tot un cavaller britànic que ha estat el benefactor de tanta gent, inclosa la pobra Elena. Ha llançat a la fama un bon grapat d'actors i cantants, pintors, escriptors... Ha donat una oportunitat d'or a moltíssima gent. En més d'una ocasió m'ha temptat la idea de remetre-li el meu cas a fi que la vida em doni l'oportunitat de demostrar a tothom el que val la meva veu, i no descarto la possibilitat de recórrer algun dia a la seva magnanimitat. I amb tot, aquell cretí encara pretenia embolicar-lo en l'assassinat de la pobra Elena. Assetjament sexual, va vomitar. Déu meu com n'estava de desesperat l'home! Sort que la mera presència de Sir Rodderick és més que suficient per aconseguir desterrar tota mena de suposicions i teories com aquesta. Cal destil·lar verí pels queixals per afirmar coses com aquestes.
El cert és que tot plegat fa fàstic. I em refereixo sobretot a la malaltissa morbositat de tanta gent d'imaginar-se la vida com una novel·la de Poe. O potser més aviat d'Agatha Christie, havent-hi un Sir pel mig. Sento vergonya aliena. Furgar les entranyes per acabar-se inventant una història de lladres i serenos sense connexió lògica amb la realitat és una clara mostra de demència senil. Atrevir-se a sospitar de mi, que mai he comès un delicte per petit que fos, i a més a més fer-ho sense cap mena de prova és la més repugnant de les indecències.


Pren la paraula sa senyoria PATRÍCIA REGINA LUCES DE ACOSTA VALLÈS, la magistrada de l'Audiència Provincial de Barcelona que presidí el judici contra Jonàs Taboada

Permetin-me l'acotament; només hi havia tres opcions. Primera, el simple suïcidi. Es va suïcidar Elena Ormondi? Francament, dintre dels marges de la possibilitat, considero que aquesta teoria constitueix el més alt grau d'improbabilitat. Segona: l'assassinat. L'opció aparentment més lògica. Només té un problema: a data d'avui, es desconeix la identitat de l'hipotètic assassí. Recordin que el judici contra Jonàs Taboada conclogué amb sentència absolutòria. Tercera i última opció: mai he descartat que es tractés no d'un assassinat amb simulació de suïcidi, que fóra la segona de les tres opcions que els he comentat, sinó d'un suïcidi amb simulació d'assassinat. Potser sí que Elena Ormondi pretenia suïcidar-se, però qui sap si, aprofitant l'avinentesa, va decidir utilitzar la seva mort per tal de perjudicar alguna persona en particular. Però a qui volia perjudicar? Al seu marit, potser?



Proper capítol: I pren la paraula ELENA ORMONDI (MARIA GONZÁLEZ TORI), la víctima (EPÍLEG)