Elena Ormondi. Cas tancat (IV)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Pren la paraula
Sir RODDERICK INMO CARMODY, el manager.

Han estat mai sota la sospita d'haver comès un crim? És espantós, Déu meu. Tothom et mira, xiuxiuegen a dos metres rere teu i la frustració se t'apodera amb una ràbia incontenible.
Jo no vaig tenir res a veure amb la mort d'Elena Ormondi. Ho he dit milers vegades i, si cal, ho repetiré milers de vegades més. I crec en el pobre Jonàs. Si ell diu que la clau va desaparèixer és que la clau va desaparèixer. I si afirma que no va assassinar la seva dona és que no va assassinar la seva dona. Conec el Jonàs des de fa molt de temps. Era incapaç de prendre grans decisions, i si efectivament van assassinar la pobra Elena, ell no ho podia fer. Us en diré el perquè en tan sols tres escardalenques paraules: no tenia caràcter. La seva genialitat naixia i moria en la ficció dels guions que escrivia, on sabia condensar tot el vitalisme de la seva existència.
D'altra banda crec que abans de matar ningú s'hagués condemnat a mort ell mateix.
I dit això només queden dues opcions sobre la taula: el suïcidi o... bé, no sé si dir noms... diguem, potser, assassinat a mans d'algú que coneixia bé l'Elena. I arribats en aquest punt, jo ja no sé què creure.
Una cosa que em va encuriosir i a la qual no van donar massa importància foren les cendres d'aquella urna o plata de vidre. Què hi deia allà? Hi havia escrit el nom de l'assassí? Era algun document comprometedor? D'importància successòria, potser? Recordo que en vaig parlar amb l'advocada del Jonàs, la Fernàndez Santandreu, i ella em va expressar el seu neguit no tan sols pel "què" sinó també pel "qui". I potser sí que tothom va suposar massa de pressa que la responsable de la crema fou la pròpia Elena, però la veritat és que no se m'acut cap altra alternativa.
I a la fotografia que vostès fan referència, aquella que es va trobar damunt del tocador de la víctima, és possible que l'hagués feta jo. En més d'una ocasió els havia retratat. El que no entenc és què hi feia allà, tan a la vista de tothom, a no ser que, com a única possible explicació, l'assassí la hi hagués dipositat amb l'únic objectiu d'involucrar-me indirectament en aquell terrible crim.

Proper capítol: Pren la paraula MARINA GUIU EIMIL, l'advocada de l'acusació particular


Comentaris

  • hola Vicenç![Ofensiu]
    elisheba | 08-12-2004

    Aprofitant el parèntesis que ofereix el pont, m’he decidit a llegir-te aquesta intrigant historieta d’Elena Ormondi. T’he de dir que em tens ben confusa: primer sospitava del marit, després del mànager, després he pensat que, tant parlar de que es drogava, que no fos algun camell; anant més lluny, també he pensat que, al ser actriu, podria tractar-se d’algun fan d’aquests obsessionats... ai ai ai... però ves a saber!! Ja vec que hauré de prendre paciència... Una abraçada, Vicenç, i moltíssimes moltíssimes moltíssimes moltíssimes gràcies pels comentaris que em fas, de veritat, m’agraden i m’ajuden molt!!

    elisenda.

  • o sigui, que no és el marit[Ofensiu]
    Shu Hua | 07-12-2004

    Doncs serà el manager, jo , per acusar, que no quedi. Vinga, noi, que queda interessant. ara mateix no sé qui és l'assassí, només vaig seguint els passos que tu ens fas fer.
    un petó
    glòria

  • To be continued.....[Ofensiu]
    Linkinpark | 06-12-2004

    molt bé, vicenç, més interessant, però crec que tindries que començar a fer un pas en el relat, per que trobo que es tot més o menys igual, però ja veurem q pasa!!!

  • quina intriga![Ofensiu]
    ximxim | 05-12-2004

    Hola Vicenç!

    Fa molt temps que et volia comentar alguna cosa per agrair-te els comentaris que em vas deixant i que tant m'agrada trobar-me, però mai tinc temps de llegir aquests escrits tan llargs que fas!

    I aprofitant que és festa i que els capítols no eren massa llargs m'he llegit el cas d'Elena Ormondi. Què més puc dir que no hagin dit ja?Estic molt perduda, però apostaria pel mànager, encara que no he descartat l'opció del marit... és que em recorda a les novel·les de l'Agata Cristie, em sembla que mai vaig aconseguir endevinar qui era l'assassí!

    Espero amb impaciència la propera entrega!
    Una abraçada,

    Mercè