Elena Ormondi. Cas tancat (II)

Pren la paraula
JONÀS TABOADA NOVOA, l'espòs

Sempre he sostingut el mateix. I ho he fet per una raó òbvia: és la pura veritat. Jo no vaig matar-la. Simplement perquè no ho hagués pogut fer. L'estimava, saben? Discutir no és cap delicte i és habitual en moltes parelles.
Feia tres anys que estàvem casats. Ens vam conèixer durant el rodatge de Sueños turbios, un dels seus èxits més sonats. Jo era un dels guionistes i ella s'havia convertit en l'autèntica reina de l'escena. Tenia un cop d'ull picaresc i una expressió sempre desenfadada que l'havien de portar, en la pitjor de les prediccions, a ser una figura referencial en el marc cinematogràfic europeu. Però les drogues la van ensorrar. I jo crec que va ser una sobredosi d'èxit, amb regust de vanitat i narcisisme, allò que la va fer caure en aquell esvoranc. Ella, senzillament, es creia capaç de resistir-ho tot.
No saben vostès quin suplici vaig haver de suportar en rebre acusacions com les que em van clavar familiars, coneguts i pretesos amics de l'Elena. Em responsabilitzaven de la seva decadència, de la seva mort artística, d'haver-la introduït jo al món de les drogues. Fals, fals i fals. Jo l'estimava. Jo volia per a ella el millor, el seu triomf, la seva somiada catifa vermella de Barcelona a Hollywood. Per més que això suposés sacrificar la nostra relació. La seva felicitat estava molt per sobre del que jo mai podria arribar a merèixer.
Per què ho hauria d'haver fet? Ja no parlo de les drogues, que es una estupidesa, sinó d'haver-la assassinada. Que és, afegeixo, una estupidesa encara més gran. Perquè des de llavors la meva vida s'ha convertit en un autèntic infern. Em vaig enfonsar entre sospites i acusacions. Vaig perdre la feina, bona part dels meus amics, el pis... Beure m'ajudava a oblidar-ho tot. Cada vespre, cada nit. Sóc viu gràcies als meus pares i a un bon amic meu; entre els tres van... bé, aconseguir que ingressés en aquell centre de rehabilitació. I puc dir avui, obertament, que he tornat a néixer. Han hagut de passar deu anys, deu inacabables anys, però torno a tenir noves il·lusions. És per això que no m'és grat en absolut recordar tot allò.
Sé que vaig anar-me'n del pis cap a les vuit del vespre, després de discutir. Sospitava que... bé, que s'entenia amb algú. No sabia ni amb qui -tot i que ho sospitava- ni quan es veien, però aquella carta... Ella se'm tirà a sobre exigint-me explicacions, dient-me que no era ningú per llegir-li el correu. Tenia raó. Però entre nosaltres hi havia un acord: cap secret ens havia de separar.
Vaig tornar hores més tard, ja de matinada, i al llit la vaig trobar, morta. Amb un horrible tret al cap i tota pàl·lida com una figura de porcellana.
Voldria dir per últim que em vaig casar amb ella per amor. Pot sonar-vos a tòpic, però és veritat. Ella, professionalment parlant, agonitzava. Arribava ja al fons del pou on l'havien empès les drogues. I també la seva aparença física s'esfondrava com un castell de cartes; un cos prim i dèbil era tot el que en quedava d'aquella escultural figura de somni eròtic.

Proper capítol: "Pren la paraula LLUÏSA FERNÁNDEZ SANTANDREU, l'advocada de la defensa"