Elena Ormondi. Cas tancat (I)

En humil homenatge a la memòria d'Erle Stanley Gardner, el creador de Perry Mason

-1996-
Extracte d'un article periodístic

BARCELONA. REDACCIÓ. No culpable. Aquest ha estat el veredicte del Jurat popular que havia de decidir sobre la culpabilitat o no culpabilitat de Jonàs Taboada, l'espòs de la desapareguda actriu Elena Ormondi. Passaven pocs minuts de la una del migdia quan va transcendir que l'únic encausat en aquest cas no ingressaria a la presó. L'argument principal al qual s'aferra l'esmentat veredicte és la inexistència de proves concloents que demostrin inequívocament la culpabilitat de Jonàs Taboada.
L'advocada defensora, Lluïsa Fernández Santandreu, ha declarat que la decisió del Jurat "és una inevitable victòria de la presumpció d'innocència", i ha afegit que "s'ha demostrat la taxativa i rotunda absència de proves de càrrec contra el meu client". Per contra, Marina Guiu Eimil, l'advocada de l'acusació particular, ha considerat que "el Jurat ha meditat excessivament el contingut de les proves aportades, aconseguint conferir-les-hi un sentit diferent o fins i tot invers", si bé ha admès que la situació greixava un ampli marge de dubte. Tampoc ha precisat si recorreria o no la resolució. El Fiscal, per la seva banda, ha declinat fer declaracions [...]


-2006-
Pren la paraula
ANDREU DE RICARD I MASPONS, el Fiscal

Recordo vagament el cas de l'Elena Ormondi. Ja deurà fer uns deu anys ben bons de tot allò. Se'n va parlar, ja m'entenen, la televisió, la premsa i tot això. Però tampoc cal sobredimensionar-ho. No va fer córrer, per dir-ho planerament, rius de tinta.
Havia intervingut en un parell de bones pel·lícules, i en una d'elles ho havia fet en el paper de protagonista. Li van donar un Goya i tot, em sembla. Però després, i d'una manera tan fulminant com inexplicable, va caure en l'oblit més estrepitós. Molta gent havia confiat que no seria només un bluf, però la realitat els va negar la raó.
Tot i que llavors encara era molt jove, havia rebut sucoses rendes i podia permetre's el luxe de viure còmodament sense necessitat d'exercir cap ofici, però tenia massa... què diré jo, afany de protagonisme. Sí, això mateix, afany de protagonisme. Potser per aquesta raó algunes persones van decantar-se per suposar-ne el suïcidi dramàtic un cop coneguda la seva mort.
Tot va succeir al seu pis de Barcelona. Ella i el seu marit van discutir. Si no recordo malament, l'home havia descobert la relació que ella mantenia amb aquell italià, el tal Corberi o Corberini o què sé jo. Quin individu, aquell! Ell sí que en va fer, en canvi, de fortuna. Vaja, en desconec els honoraris, però crec que un gigoló que se'l sortegen a diari unes quantes protagonistes de serials del cor bé deu cobrar una bona mesada, m'imagino. Bé, on era? Ah sí, deia que van discutir. I quan l'home va tornar a casa, crec que completament begut, se la va trobar al llit amb una bala cervell endins. A l'arma només hi havia les empremtes de la víctima, i el forense insistí en les cremades de la pell entorn del forat mortal. També van acabar determinant que l'arma l'havia disparat la dona; els ho va confirmar la prova... bé, no sé com es diu, aquella que detecta les partícules de pólvora que queden adherides als dits.
En resum, més clar que aquesta magnífica tarda d'estiu. Un suïcidi evident. Però jo sóc el primer a desconfiar de les evidències, i per això no vaig descartar l'opció de l'assassinat. I la meva perseverança obtingué d'alguna manera compensació. L'autòpsia ho confirmà: a l'estómac de la víctima el forense hi va detectar restes d'un potent somnífer. Estava, per tant, completament adormida quan li sobrevingué la mort des del fons del canó d'aquella arma de foc.
No és difícil prendre la mà d'una persona profundament adormida, fer-li empunyar un revòlver i fer-li prémer el gallet.
I si m'ho permeten els diré que, extraoficialment, encara avui crec en la culpabilitat del desolat espòs. Al judici vaig sostenir que cometé el crim en un moment d'obcecació, i la brillant Lluïsa Fernández Santandreu va saber treure un bon partit d'aquella meva patinada. Es va dirigir als membres del Jurat popular amb aquella gran seguretat que la distingeix i els va dir, sense embuts, que això era completament impossible. Perquè en cas de tractar-se d'un assassinat -ella encara no descartava la tesi del suïcidi-, es tractava d'un crim planejat punt per punt, fins a l'últim detall. I no sé com redimonis els va fer creure que no podia ser obra del seu client -l'espòs de la víctima-, però sí recordo que es va fortificar en la manca de solidesa de les proves que l'assenyalaven com a possible autor dels fets i en la desaparició d'una còpia de les claus del domicili conjugal. Desaparició que mai es va confirmar del tot atès que només hi havia la paraula del marit que en donés fe. La seva paraula contra la de tothom que s'hi oposés.
I com era d'esperar, la presumpció d'innocència, de bracet amb el dubte raonable, s'emportà la corona de llorers en aquell fantasmagòric afer.

Proper capítol: Pren la paraula JONÀS TABOADA NOVOA, l'espòs