Elena Ormondi. Cas tancat (EPÍLEG)

D'entrada, moltes moltíssimes gràcies a tots els lectors i lectores d'aquest relat i a cadascun dels o les comentaristes. Abans de començar només voldria recordar, amb el vostre permís, la dedicatòria: en humil homenatge a la memòria d'Erle Stanley Gardner, el creador de Perry Mason.


I pren la paraula
ELENA ORMONDI (MARIA GONZÁLEZ TORI), la víctima

Què diria Elena Ormondi si pogués parlar? M'imagino que més d'una persona s'ho deu haver plantejat. I és una llàstima que jo no pugui respondre; aquesta és la grandesa i la misèria dels morts, capaços d'ocasionar estralls sense poder dir ni ase ni bèstia.

El meu assassí em va visitar aquell vespre perquè jo li ho havia demanat. Amb retard, però. Amb tan retard que ja no creia que vindria. Per això em vaig prendre el somnífer; volia descansar com mai ho havia fet. I prou que m'hi van ajudar!

Acabava de descobrir un document que em proporcionaria uns bonics ingressos (i jo que, innocent, em creia que al·legant un imaginari assetjament sexual em faria rica; amb aquell document guanyaria una fortuna!). El vaig trobar en una carpeta que la meva pobra mare en vida havia guardat com un tresor. Era el meu certificat de naixement. Certificat que va cremar i trossejar després aquell respectable mecenes britànic, l'honorable Sir Rodderick Inmo, el meu pare biològic. Si la policia s'hi hagués trencat una mica més el cap hauria desxifrat, de les poques lletres rescatades, l'expressió anglesa "birth certificate". Ell va arribar a casa quan jo dormia profundament. Degué haver-se endut una clau del pis en visitar-me algun dia d'aquells. Va entrar en silenci. Em va trobar adormida a la butaca de l'habitació, amb el certificat als dits. Va regirar els mobles fins que, potser per casualitat, va trobar el revòlver del Jonàs. No sé perquè, potser no ho sap ni ell, però després de disparar-me em va estirar al llit. I a dins mateix de l'habitació va cremar el certificat, com si volgués fer veure a tothom que ho havia fet jo.

El mòbil del crim fou arrancar de soca-rel qualsevol risc de difondre's un fet que hagués ensorrat tota una vida de dedicació a la seva sacrosanta respectabilitat i aparença pública.

Una altra pista l'havia de donar el meu nom artístic, escollit temps enrera per la meva pròpia mare. Ormondi ni m'agradava ni em desagradava, però la meva mare el va confeccionar, sense que jo ho sabés, amb el nom de qui es convertiria en el meu botxí:


O......R......M......O......N......D......I

.........R...............O...............D.......

O...............M...............N...............I


a l'inrevés, Inmo. Rod Inmo. Reconec que ni jo mateixa hi vaig caure. Més que res perquè mai se'm va acudir aquesta possibilitat.

No sé què pensar. Mai va ser el meu pare realment, ni m'hagués pogut estimar com una filla. Ni el perdono ni em nego a perdonar-lo. Simplement l'oblido.

I tampoc sé si estar o no satisfeta. Em va assassinar en plena decadència artística, però jove, com els grans mites. No sé si algú em considerarà mai un mite. Hi tindria dret, almenys. Compleixo tots els requisits: popularitat, vida dissipada i mort en plena joventut. Només em sobra la decadència artística.

Qui sí voldria que m'oblidés és el Jonàs. Jo també me l'estimava. Voldria que refés del tot la seva vida al costat d'una altra dona. Cert que ja mai en trobarà cap com jo, per descomptat, però bé, qualsevol ganga és millor que res.

I quant a l'Angelo, crec que ja té la vida que volia, la més adequada al seu, diguem-ne, nivell de vida i d'intel·ligència.

No crec que jo tingui, per últim, cap dret a enderrocar l'obra de Sir Rodderick construïda sobre si mateix. Tampoc podria. I de totes maneres, els mortals ja saben que les aparences enganyen. Encara que... potser necessiten una dosi d'engany per viure. Mentir no per força ha d'ésser sempre vil o pervers. I sense confiança tampoc es viuria.

Des de la mort, a tots els vius, visqueu en pau.

Un petonàs, i fins aviat,


ELENA ORMONDI