el'adlmv, n+

"el'adlmv, n+"

No, no, no recordava què hi deia. Aquell encriptament la va atabalar més que el que li creixia cada dia de cara a l'exterior. Ni tan sols què podia dir o voler dir, li venia al cap. Únicament el final, sí, n'extragué que significava 'només', un 'només', sí, que afegien per jutjar fotetament, que trobaven estupidest més que no pas simpàtic i pragmàtic.

Es passà uns dies inquieta i tot el temps mort indagava en la memòria rebregada, cada cop més tocada, més danyada d'anyada en anyada. En un atac de necessitat d'ajut -ella que sempre havia estat tossuda en no haver-ne de menester- ho mostrà a la filla gran, qui empal·lidí i, fent un considerable esforç, encetà un somriure amable per dir-li:
-Mare! Quin paperet que guardes! De jocs d'infantesa, de ben segur! La lletra és de criatura. Com els dibuixos, que conserves, tot és de fa molt. No et preocupis. Anem a fer un ram amb els lliris del pati: em mostraràs on són i els comptaràs tu?

Més tard, quan l'hagué deixada amb la cuidadora, la filla, traguent foc pels queixals i després profundament dolguda, envià un missatge a un home:

' També amb la meva mare! Amb qui més? Oblida'm!'

Ella no ho havia aconseguit en sis anys.

Però ell, ell no llegiria aquells mots gens encriptats, ocupat criant malves.