El violinista

La gent odiava com tocava, però jo no podia parar d'escoltar-lo. Cada tarda estava al mateix punt i jo, des d'una cafeteria propera, el veia tocar el seu violí sense gaire èxit. Era difícil saber d'on havia sortit aquell home. Podia tractar-se d'un músic a l'atur a qui se li havia oblidat com tocar o d'un simple oficinista que n'estava aprenent. A la seva música desafinada l'acompanyava un estrany comportament. En concloure cada tema, s'inclinava i donava les gràcies a un públic invisible. Enllaçava mans i agraïa afalacs que tan sols ell podia sentir mentre es posava bé la camisa, com si portés el més elegant dels vestits. No hi havia dubte: aquell home era foll.

Tenia unes monedes, i vaig anar cap a ell. Sense mirar-me, com si ja em conegués, va fer un gest perquè m'hi apropés. Vaig acceptar, i abans d'adonar-me'n, tot el que hi havia al voltant va desaparèixer. No sé quant va durar. Tan sols puc assegurar que no estava al carrer, sinó a una sala de ball de gent abillada de gala que ballava al compàs de la música més perfecta que mai hagués sentit. El violinista tocava en aquella realitat i regalava les seves notes al públic que les apreciava. "És el preferit del Tsar", vaig sentir. Atordida, vaig sortir corrents i l'estat de somni es va evaporar. Em vaig intentar convèncer que tot havia estat una il·lusió i vaig obrir la mà on encara tenia les monedes que tenia pensat donar-li.

Una gota de suor freda em va baixar pel front. Els euros havien desaparegut, al seu lloc hi havia un grapat de rubles. Vaig llegir-hi l'any: mil vuit-cents quaranta-u. Llavors vaig començar a tremolar. Des d'aleshores, evito creuar-me amb el violinista. Si és que encara continua al mateix punt.