EL VIATGE

Un relat de: MariaM
Encara els faltava lligar alguns caps d’aquella mena de somni. Quan en parlen, com ara, no recorden ben bé de qui va ser la idea del viatge, però, sí que estan d’acord en què fou una idea encertada i pensen tirar-la endavant. Sempre junts, han estat uns bons viatgers, però, el d’ara te per a ells un sentit especial; es troben ja en el darrer quart d’hora de les seves vides i el volen preparar minuciosament perquè, donades les circumstàncies, es diuen, que serà l’últim viatge, i aquest, més que cap altre, explícitament, el volen fer junts.
Una tarda més, l’Àngels i en Joan, són a la terrassa d’aquell petit bar de barri que tant en sap de les seves vides. Va ser el primer que els va acollir, tot just recent casats. D’això en fa ja més de cinquanta anys. Es van casar després d’unes relacions ni massa curtes ni massa llargues; llarguíssimes, segons ell, perquè foren sense sexe, tal com tocava i corresponia a l’època. Ho rememoren ara, asseguts a la tauleta de gairebé sempre, davant d’uns tallats.
La mirada d’ell és apassionada, li busca les pessigolles; la d’ella, tímida i vergonyosa, li somriu. El somriure de l’Àngels és el que l’ha enamorat. La virilitat, es veu d’una hora lluny, reprimida, és el que més l’atreu d’ell, es diu l’Àngels, pel dedins, defugint-li la mirada, temorosa de ser descoberta. Quan ha volgut amagar-l’hi, és tard. En Joan ja la coneix prou com per saber que li agraden les seves carícies i el desitja tant com ell; comparteixen tendresa i alhora reprimeixen el desig de l’un per l’altra. La mà se l’hi en va sola per sota la brusa, buscant el mugró que, és ben palès, l’està esperant. El genoll d’ella s’ha apropat inconscientment, o no, al d’ell.
No van més enllà, avui dinen a casa els pares d’ella i els hi convé arribar desganats de sexe, o si més no, que no sigui tan evident. Per sort, falta ben poc pel casament, un alleujament. Tot el tira i arronsa de durant el festeig, van ser feliços. Molt més, encara, quan després de deu mesos del casament, els va arribar la Núria, fruit de l’amor, expressat sense limitacions de cap mena. Es van conèixer de debò, sabien molt de donar-se plaer i tendresa.
S’han quedat pensatius davant de la tassa del tallat d’ella i del descafeïnat d’ell. Somriu, no pas amb amargor, mentre li diu que, actualment, ell és també com un descafeïnat. Vaja amb la pròstata! Ara somriuen alhora.
L’Àngels l’ajuda a aixecar-se; dels dos, en Joan és el que pitjor està, i sense esperança de millora. Saben que es troba en ple declivi. En les tasses respectives hi resta el solatge de la seva vida. Han estat rememorant esdeveniments del passat, els més significatius i els més tendres, insignificants, gairebé. Podria ser suficient el vol d’un ocell o el disciplinat caminar d’una formiga, per sentir el plaer de badar junts... i, òbviament han parlat de sexe, tan important i present en la seva vida. La vida que tant s’estimen.
A poc a poc arriben al barri; s’aturen a la botiga de l’Amàlia i en Joan compra unes flors. És absurd, pensa l’Àngels, davant la immediatesa de la marxa, però, no obstant, col·loca les flors en un gerro i les deixa delicadament a l’habitació. Comparteixen el llit de matrimoni; avui ha posat llençols nets, els millors. Tot plegat fa goig, es diu complaguda, com bona mestressa de casa que és.
A la tauleta del rebedor ha deixat una nota per a la Conchi, per tal que quan arribi l’endemà de bon matí, sàpiga el que ha de fer, ells ja hauran marxat.
En Joan la crida amb una ampolla de cava a la mà, que serveix en dues copes. Brinden per l’aventura i l’èxit del viatge que estan a punt d’emprendre, mentre sona la música que havien triat per l’ocasió. L’emoció i la situació són vivencials, tant com la dolça abraçada i el gest darrer de pau i harmonia, en ingerir les llepolies de colors que els acompanyaran en el viatge.
La Conchi va arribar a casa, puntual com sempre, i desconcertada, llegeix la nota. Ha d’avisar a la Núria i ella no ha d’entrar al dormitori fins que arribi la seva filla. El desconcert s’ha liquat; amb llàgrimes i plors transmet el que li han demanat; afegeix que hi vagin el més aviat possible.
La resta succeí com en una pel·lícula d’acció, tot de pressa i confús. Trobaren en Joan i l’Àngels, junts en el seu llit de sempre, relaxats i aparentment dormits. I, tot seguit de la sorpresa, el trasbals habitual en aquests casos, metge, ambulància... i plors, es clar.
En arribar a l’hospital en Joan ja era mort. L’Àngels s’hi resistí al principi.Per què seria? Però, al cap de vall, també ella, se’n anà. Ell l’esperava.

Comentaris

  • Llepolies[Ofensiu]
    MariaM | 15-10-2018

    Agraeixo el teu comentari, i més si com dius no et fou fàcil. Reconec que el tema em va fluir i el vaig escriure sense fer-ne cap critica, com qui explica una història d'amor. Perquè per a mi és el que era, sense entrar a jutjar la parella, que prenien la decisió des de l'amor i per amor.
    Una abraçada.
    Mariam

  • Llepollies[Ofensiu]
    Montseblanc | 03-10-2018

    Buuuffff, hi ha temes sobre els que és molt difícil escriure, al menys per a mi. Aquest és un d’ells. Suposo que per a tu tampoc haurà estat fàcil fer-ho i és d’agrair que ho hagis tret a fora i compartit. S’han de respectar totes les opinions, però trobo que la manera d’acabar la vida de la teva parella, és la millor. Un bon final fa més bo tot el viatge, iniciat amb el naixement. I, de vegades, potser viuríem més feliços sabent que tenim el control i que quan ens sembli podrem acabar-ho tot, sense escarafalls, sense problemes de cap tipus, sense tabús, amb dignitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: